En 20 anys d'ofici, m'han passat moltes anècdotes. Moltes les he anat oblidant, però d'altres han quedat en un racó de la memòria. Aquesta selecció és la primera entrega d'un projecte que està per elaborar: un recull d'anècdotes dels professionals de l'animació del nostre país. Ara per ara, només és tema de sopars dels companys de feina, tot i que ja li hem donat un possible títol: "Catalunya bolo a bolo". Vejam si ens aconseguim picar i posem fil a l'agulla.

Notes de la "llibreta crítica"

          Entre el 1984 i el 1988, vaig redactar molts comentaris i apreciacions, crítiques i notes sobre les actuacions que anava fent. Després de tants anys, n'he rellegit força pàgines (n'hi ha unes dues-centes escrites a mà) i en traspasso a aquest apartat algunes frases.

          Juliol de 1985: "... en definitiva: que verd que em sento!".
          Maig de 1986: "No hi ha molta mainada, una cinquantena, i se'ls veu feliçots. Amb la cara i l'expressió pots endevinar quins son els murris, els tabalots, els tranquils, els esverats...". En acabar l'actuació hem fet conversa amb els mestres i la mainada. Una noieta em fa un obsequi: "recordo la cara de felicitat de l'Omaira en donar-me un caramel amb pal, i la timidesa, alhora, del seu gest. La generositat i l'agraïment hi eren, i vaig agrair-li l'obsequi amb un petó... que em va deixar la galta blanca de pintura".
          Juny de 1986: "La renovació és posar-se al dia, actualitzar-se, crear de nou". "La feina potser s'ha quedat abocada en un clot al llarg del camí i, el mateix camí, ombreja la terra. (...) Cal, evidentment, haver estat al clot per a sortir-ne".
          Gener de 1987: "Tota la família s'ha ofert a ensobrar, plegar, enganxar segells i enviar el miler llarg de cartes del nou tríptic (...) Crec que he assolit un punt força elevat de convenciment personal, d'estar segur i compromès amb la feina triada. I començo a fer-la funcionar".
          Febrer de 1987: "L'equilibri entre l'auditori i l'aconduïdor, és allò que més compta. (...) Protagonitzar pot ser antipedagògic; evitar el protagonisme pot portar a una antipedagogia, també. No és, potser, una qüestió d'estira-i-arronsa. És una qüestió d'entrega total, de participació i fer partícips la mainada d'un protagonisme que tu ja tens de bell antuvi pel fet de ser la veu cantant, el so de la festa"
          Maig de 1987: "He deduït que no hi havia anat mai cap animador, en aquella escola. Tal com em diuen després —Grups d'animació, sí, però no un grup-d'un-sol".
          ...

El primer bolo en solitari

          Sol, allò que se'n diu sol, la meva primera actuació fou el 23 de febrer de 1986 a La Coromina, una colònia a les afores de Cardona, al Bages. Les que havia fet amb anterioritat eren amb el grup A la xirinxina o bé anava acompanyat del tècnic a qui li llogava l'equip de so. Tal com diu la "llibreta crítica":(...) Tenia moltes ganes d'enfrontar-me totalment sol a tot el procés d'una actuació. (...) Durant tota la setmana he estat molt pendent de tot i tens. Em vaig sentir molt ben acollit, la veritat sigui dita. Recordo però, com si fos ara mateix, la visió de la "tarima". La formaven dues bastides enllaçades per tot un reguitzell de taulons de paleta. Em va ser força difícil de muntar i vaig decidir que per garantir la meva integritat física havia d'actuar assegut en una cadira. Tot i això, no estava pas del tot segur de no caure. L'auditori era dolç i es deixava portar dúctilment. Crec que vaig poder controlar els nervis fins que se'm trenca la ditxosa tercera corda del dimoni; sempre em fa la guitza la mateixa en el moment menys indicat. Sort que sóc previsor i porto un banjo. Merda: ara és la quarta que peta, però del banjo! De pitjors en viuré, penso... i continuo com si res.
          L'actuació em reconforta totalment. El viatge de tornada em reconforta encara més. Tinc moltíssimes ganes de continuar cantant.

I cada cantada és un nou món;
ni un bri de palla n'aproxima dues
qualsevols. L'esforç es concreta a dalt
—potser al de peu pla— per aprofitar-ne
el fil solitari i motivar
la unió de tots els fils en una corda,
i les cordes de cada poble un gran
trenat que ens desempallegui de l'odi.

          Des d'aquella cantada fins avui, n'hi ha hagut unes 3.000. Mai més no he vist una tarima com aquella ni he trencat dues cordes en una mateixa actuació. Mai, tampoc, no hi ha hagut cap altre primera actuació en solitari.

L'ambient es tallava amb ganivet

          Heus ací una lliçó que vaig aprendre del directe. Cal jugar amb la improvisació, però sempre mesurant les paraules. Recordo que aquell dia em van acompanyar a l'actuació part de la meva família. El bolo era de l'Akwaba, l'espectacle de les cançons i els contes africans. Aquest és un muntatge amb un alt índex d'interactivitat, i la mainada intervé responent algunes qüestions que els plantejo. A primera fila, una mare i el seu fill estaven molt atents a les narracions, i vaig interpel·lar-los. No recordo exactament com va anar l'assumpte, però se'm va acudir qüestionar com era que el pare de la criatura no era amb ells: on és el teu pare? —li vaig dir, i la pregunta la recordo perfectament. Immediatament després de fer-la, tant jo com la meva família com (ben segur) la majoria de persones adultes de la sala, ens va semblar que el món es congelava. Les respostes a aquella pregunta podien ser tantes que em van començar a passar pel cap les més terribles possibilitats. Aquell instant fou interminable. Vaig tenir temps de pensar moltes possibles respostes i, fins i tot, les meves possibles contestes a la seva resposta. Aquell infant no deia res. El posat inexpressiu de la seva mare no em tranquilitzava gens. Ella se'l mirava expectant i ell no sabia com dir-ho. Vaig fer meva la vivència de l'expressió: l'ambient es tallava amb ganivet.
          Després d'un llarg silenci, va contestar amb un: s'ha quedat a casa a veure les motos, sense cap mena de malícia. Llavors vaig respirar per primera vegada des de feia no sé pas l'estona, i el suspir va ser compartit amb un gran nombre de persones de l'auditori.

Els noms amb què se'm denomina

          Quan era jovenet vaig decidir que el meu nom havia de ser únic. Per això em vaig empescar la "h" juganera i el guionet. Malauradament, aquests dos signes han provocat al llarg dels anys molts dubtes, equívocs, errors i marrades. La unicitat perseguida s'ha transformat en un reguitzell de noms que sembla ser corresponen a la mateixa figura (humana i artística). Com un petit tast, us en deixo alguns dels més usuals que han aparegut a diaris i revistes, a butlletins i anuncis, en programes de mà i cartells de festes. La combinatòria és gairebé infinita i, la veritat, és que alguns no tenen desperdici.

          Vès per on, tanta complicació ha importunat també el cognom:

          Les combinacions entre noms i cognoms són totes possibles, però encara n'hi ha més que apareixen només quan s'uneix nom i cognom:

          Si n'hagés de triar un dels molts que he arribat a recopilar, potser seria el nom més llarg que mai m'ha aparegut. Un matí se'm van obrir els ulls com carvasses quan vaig llegir: ...l'animador Ramon Roma Salvador Ramon Rah. Però, sense cap mena de dubte, l'estrella absoluta de les denominacions és l'anunci aparegut al programa d'una Festa Major. M'anunciaven com amb el nom de: Patchman. Aquell dia em vaig lligar una tela al coll, a manera de capa, i vaig sortir a l'escenari mig volant amb els braços aixecats. Us en diré una darrera; encara m'han tornat a batejar com a Rah-mon Mona. Arriba un moment que fins i tot jo mateix dubto del meu veritable nom.

          (*) Curiosament, el personatge que s'anomena així en la realitat, en Rhamon, té una biografia. Guaiteu-ne una imatge del llibre:

Els adjectius amb què es designa l'ofici

          Si hi ha noms, és fàcil que s'hi afegeixin adjectius. Les entitats que ens contracten a vegades tenen dubtes sobre com ens han d'anunciar... i tiren pel dret. Això ens passa a tots els que ens dediquem a l'ofici de cantant-animador. Us ho podeu creure o no, però ens n'han dit de tots colors:

Indignació d'espectadors

          Ja haureu llegit la parafernàlia de noms i denominacions que he patit al llarg d'aquests anys. Tothom m'ha anat dient que m'ho he buscat. La qüestió és que el nom també pot ser motiu de pressuposicions errònies. Aquesta feta va passar a Girona, ara fa una colla d'anys, en una representació de l'espectacle de Cançons i contes africans, l'Akwaba. La representació era a punt d'iniciar-se. El Centre Cívic del Barri de Sant Narcís de Girona era força ple. Quan els llums de la sala es van apagar, la veu en off va recitar el Bla e tran, gluele sonni... (Vine amb mi que viurem junts...) amb el que comença sempre el muntatge. L'Andreu Ubach, percussionista que també apareixia a l'espectacle, sortí a l'escena i començà a percudir un djembé. Jo apareixia entre el pati de butaques i em dirigia cap a l'escenari tot cantant. Fou en el moment de pujar a l'escenari, quan els focus m'il·luminaren, que tres espectadors es van aixecar murmurant. Gairebé m'atrevia a endevinar que renegant i tot. No hi vaig donar importància.
          Acabada la representació el dubte s'aclarí. Aquells espectadors s'havien aixecat de les butaques realment indignats, perque venien a escoltar contes africans a un tal Rah-mon i, amb aquest nom havien pressuposat que seria negroafricà. Però no era així ...com a mínim per fora.

La guitarra-molla

          Una actuació d'animació es pot arribar a transformar en un parc temàtic, amb una gernació de gent passejant per totes les atraccions. El que és fumut és quan totes les atraccions es concentren en un petit espai que anomenem tarima o escenari i ens adonem que no hi ha personal de seguretat al parc. Les atraccions estrella són les lluites per aconseguir micròfon, el concurs d'speakers, la prova titulada "Qui toca més instruments?" amb la variant de "Desafinar les cordes". També "Les muntanyes russes" (pujant i baixant de la tarima, passant per sota...), el concurs de "Tepitjar cables"... N'hi ha una pila, però la més sorprenent potser és la prova dels "Llits-elàstics-sense-llits". La prova consisteix en saltar sobre la tarima amb els peus junts passant per sobre de tot allò que et vas trobant i sota la mirada alegre i indiferent dels pares i mares de les criatures.
          Com que em conec aquest reguitzell de proves, crec que opto per la prudència i la seguretat deixant les coses dalt la tarima mínimament protegides. La qüestió és que (ja m'ha passat en dues ocasions) la prova dels "Llits-elàstics-sense-llits" ha evolucionat cap a la dels "Llits-elàstics". El llit en qüestió era la funda de la meva guitarra, amb l'instrument dins. En les dues ocasions el pare i la mare, respectivament, que eren al costat del seu fill, els animaven a saltar més i més amunt.
          Malgrat els dos avisos rebuts, darrerament he hagut de canviar la funda de la guitarra i m'he passat a una funda tova que no pesa tant i és més manejable. Si em trobés altra vegada enmig d'aquesta atracció, no crec que aquest cop se'n salvés la guitarra i estic segur que els "pèrits" opinarien que els materials no complíen els mínims de seguretat.

La festa literària de l'escola Serralavella

          Em van convidar a la Festa Literària de l'escola. Poc m'havia de pensar la dimensió que prendria tot plegat. Ja em van anunciar que, com ja era tradició, convidaven un personatge cada any que passava, classe per classe, per explicar el seu ofici a la mainada i contestar les seves preguntes i inquietuds. Però en cap moment em vaig arribar a imaginar que tota l'escola s'estudiaria les cassettes i els discos per treballar-les amb deteniment, tot i que amb anterioritat ja havia contestat alguns mails on la mainada em feia mil preguntes. Al mati, vaig passar classe per classe. Des dels petits fins els ganàpies, em va sorprendre el nivell de les qüestions i el coneixement del material sonor que tenia editat. No havia anat mai a fer cap actuació a Ullastrell, per això m'era molt, molt sorprenent.
          Vaig dinar amb els mestres de l'escola, amb tot l'equip. Em preparaven per la tarda. Farien, pel que vaig entendre llavors, una mena de festa cultural. Vaig autoclassificar la festa com una mena de Jocs Florals... però que errat que anava! Aquella festa va ser un continu de sorpreses. Cada curs havia treballat un tipus de cançons, o una de sola, o un aspecte de (perdoneu la pedanteria, però no sé com dir-ho) la meva obra. Els menuts, feien una presentació de la cançó "Si marxem d'excursió", els grans, un discurs sobre la relativitat del temps, relacionat amb el Conill de l'Alícia, la de la terra de les meravelles, i acompanyat d'un catàleg de rellotges amb utilitats ben diverses, un receptari de les sopes d'Ullastrell recollit per la mainada, un conte inventat sobre el personatge del barreter calb, les aventures d'un nen i un lleó a la sabana africana, noves lletres a partir de melodies del disc de la Sopa de meravelles (acabava de publicar-se), l'encanteri del gat... i tantes altres històries. I en cada presentació hi havia una representació i un obsequi. Jo no sabia com agraïr-los aquells detalls, tanta feina, tanta dedicació... Vaig sortir d'allí flotant, agraidíssim, amb l'autoestima pels núvols! I quan remiro tot el patracol de quaderns, dibuixos, regals i detalls, encara dubto si realment vaig viure tot allò... però també em van fer arribar una cinta de video amb la festa enregistrada, per a què no en pogués dubtar.
          A qui no li agrada sentir-se reconegut? La veritat; aquesta és "la fama" que més m'agrada: una escola, la mainada, un treball dels mestres per a fer disfrutar i viure una eina cultural... El meu agraiment més sincer a tots els alumnes i a l'equip de mestres de l'escola Serralavella d'Ullastrell.

Les postals-dibuix i les fotos

          Desmitificar la distància que hi ha entre l'auditori i els que actuem dalt de la tarima sempre ha estat un tema que m'ha fet estar força inquiet per buscar-hi recursos. De fet, partim d'alguns elements força aventatjosos, en aquest gremi. Els mateixos recursos que emprem, el repertori utilitzat, la seva vehiculació, la voluntat d'implicació que mantenim per interrelacionar totes les edats i generacions de l'auditori... esmicolen aquell tòpic. Però encara vull anar a més. Una actuació sempre és començar de zero. Crees una relació temporal acotada que, sincerament, a mi se'm fa curta. Per això sempre he buscat el fet d'oferir alguna manera d'allargar aquesta relació. Durant molt de temps ho vaig fer facilitant unes postals a la mainada i els pares que els vingués de gust. Aquestes postals eren en blanc en una cara. A l'altra, hi havia la meva adreça i un espai per a poder escriure. Les repartia al finalitzar l'actuació. Em vaig buscar una feina extra ben laboriosa. Els demanava que dibuixessin algun moment de l'actuació, que m'escrivissin el que els havia agradat més i que em facilitessin també la seva adreça. Jo els garantia una resposta per escrit.
          Conservo més d'un miler d'aquelles postals i, tanmateix, també hi ha repartides per la geografia catalana el miler de respostes corresponents. En alguns casos la correspondència fou força prolífica. Fins i tot nens i nenes que no havien assistit a cap actuació però eren amics d'algun que hi havia participat, m'escrivien. Alguna escola on vaig repartir postals van fer paquets amb un bon plec de cartolines dibuixades. No recordo perquè, un bon dia vaig deixar de repartir-ne. Potser l'era d'internet hi va influir. Ara que escric aquestes ratlles penso que potser convindria tornar a utilitzar aquest recurs. Va ser una feinada però m'ho vaig passar tan bé que em sembla que hi tornaré.
          Temps després, quan vaig estrenar l'espectacle d'animació que titulo Tabola, vaig endegar un altre tipus de relació. Diferent però també força exitosa. Encara uso aquest recurs. Durant l'actuació, sempre hi ha moments en els quals es crea una mena d'intimitat col·lectiva en la que que faries una abraçada comunitària a tot l'auditori. Llavors és quan els prometo que els faré un regal. Arribat el moment, plantejo que el millor regal del que ja hem gaudit som nosaltres mateixos. I un regal acostuma a estar embolicat i adornat amb un llaç. I això és el que fem: ens emboliquem amb una tela i ens decorem amb un llaç. Llavors, els faig una fotografia i els l'envio via correu electrònic. Tot sigui dit, la idea inicial portava algun problema amb les adreces electròniques. Ara penjo les fotos a la pàgina web (en podeu veure una bona pila si cliqueu ). He deixat d'embolicar la gent per qüestions temporals (no saps mai quan acabarem d'embolicar-nos), però continuo rebent mails d'agraïment i em vaig mailejant amb força mainada que m'escriuen a partir de l'excusa de la foto.
          Sincerament, tot allò que va més enllà d'allò estrictament típic en l'ofici de cantant-animador, potser m'ha aportat feina extra, però moltíssimes satisfaccions.

Internet amb nens i nenes

          Fa força anys que el món informàtic és present a l'escola. Tanmateix, és més recent la comunicació per xarxa entre usuaris informàtics, la xarxa d'internet. Les escoles juguen un paper molt important en la introducció d'aquestes noves tecnologies, que són noves portes a la comunicació. Fa uns anys vaig ser objectiu d'un treball anual a l'Escola Pia d'Olot. Durant tot el curs, ens vam anar mailejant. Un dels objectius del projecte era conèixer una persona nova a partir le l'us de les tecnologies informàtiques. La mainada de l'escola m'escrivia i em feia força preguntes, que havia de contestar puntualment. Em demanaven fotos, que els expliques com treballava, com era, com feia les cançons, ens vam enviar dibuixos, cançons... Van ser uns interrogatoris força complets i vaig haver d'esmolar l'enginy per no repetir-me i contestar a cada nivell amb respostes entenedores. És força sorprenent comprovar amb quina facilitat s'adquireixen aquests nous coneixements i amb quina celeritat s'aprenen les mecàniques d'ús.
          El darrer dia de curs vaig participar a la Festa de l'escola. Hi vaig anar amb temps per conèixer l'escola i poder passar classe per classe per tenir un contacte directe —encara que breu, ja ho enteneu. En entrar en una de les classes dels més menuts, la mestra que m'acompanyava va preguntar als alumnes: —Que sabeu qui és, aquest xicot? Una nena, secundada per una bona colla de companys i companyes, va dir ben segura: —És en Rah-mon Roma, oi que sí?
          Un nen de la classe se'm va posar davant. La mestra va preguntar: —Us l'imaginaveu així? Aquell marrec em va resseguir lentament amb la seva mirada, des dels peus fins al cap, i va dir de sobte, amb tota la sinceritat i tranquilitat del món: —Em pensava que era més prim!

Arribo tard

          Més d'alguna vegada he arribat justet per a fer una actuació. Sempre compto arribar, com a mínim, una hora abans de l'inici de l'espectacle, si bé no em cal tanta estona de muntatge (això quan vaig tot sol). Arribar mitja horeta abans no és cap daltabaix si tens els teus contractadors ben informats. Un cop, a Molins de Rei, tant sí com no em volien a mi per fer un bolo. Ja tenia una actuació contractada i, com que no m'agrada fer les coses amb pressa, els vaig dir que ho veia massa just. Que res, que ja mourien l'horari si m'avenia a anar-hi. Tanta insistència fa pujar l'índex personal d'autoestima. Aquell cop vam fer el muntatge més ràpid que recordo. Quan arribava a Molins, vaig enfilar pel carrer i, al capdamunt de la pujada, ja vaig veure que m'havien divisat. Llavors, la colla de l'organització va començar a muntar la tarima i va tallar el carrer tan bon punt la meva furgoneta arribava. No us enganyo: en cinc minuts, tot estava muntat i ja començava a cantar. Ni jo mateix m'ho creia.
          Un sol cop he arribat tard, molt tard. Va ser en una escola de Barcelona. Em va sorprendre un embús d'allò més enorme i, com que no hi havia encara mòbils, jo m'aturava a cada cabina per trucar i avisar, però sempre em comunicaven. Vaig arribar tres quarts d'hora més tard de l'inici pactat de l'actuació. Em va semblar ètic entrar-hi per disculpar-me, i així ho vaig fer. Fins i tot els vaig oferir la possibilitat que triéssin un altre dia per fer l'actuació sense cobrar-los res. No us podeu imaginar la reacció del claustre. Em van empaperar d'insults, des d'estafador fins a coses que no procedeix deixar escrites aquí. I no va ser possible entaular una conversa civilitzada. Fins a cert punt ho podia arribar a entendre, però allò era excessiu.
          Tres anys després, vaig ser contractat per una escola que ...em sonava. Era la mateixa. En aquella ocasió vaig ser molt puntual (dues hores abans ja m'esperava dos cantons més avall de l'entrada). L'actuació era al final del primer trimestre, abans de les festes de Nadal. Vaig esmerçar-m'hi moltíssim perquè sortís ben reeixida, i ho vaig aconseguir.
          Després del bolo, l'equip de mestres em va convidar a fer una copa de cava a la sala de professors i, sense haver-ho buscat, em van demanar un brindis. No me'n vaig poder estar. Vaig brindar per la resolució de conflictes, per la concòrdia... i vaig explicar una anècdota, la situació que vaig viure tres anys abans en aquella mateixa sala. Bocabadats primer, se'm van desfer en disculpes i jo vaig alleugerir-me d'allò més. Hi ha una expressió en castellà que retrata a la perfecció el meu estat: m'havia tret l'espina que tenia clavada des de feia tant de temps.
          Encara hi vaig tornar en dues ocasions més.

Una gira de vertígen (Andorra)

          El primer cop que vaig pujar a Andorra a treballar, ho vaig fer amb unes ganes tremendes que tot anés rodó. Vaig carregar l'equip gros per donar qualitat de so. Vaig agafar un bon reguitzell d'instruments per fer les actuacions més riques. Vaig triar també un repertori ben variat. Havia d'estar-m'hi una setmana per actuar a les escoles de maternal (vindria a ser el que a Catalunya s'anomenava preescolar i ara educació infantil). Ja tenia el programa, i era atapeït, ja ho crec. En cinc dies feia onze actuacions i encara em quedava una tarda lliure. Podeu comptar... Vaig anar de bòlit i al final de la setmana tenia tal cansament que em va fer replantejar la segona setmana que tenia contractada. El programa era apretat però possible. El que se'm va fer feixuc van ser les aproximacions, com si d'un vuit-mil es tractés. Per mi, des d'aquella setmana, Andorra és el país dels desnivells, el país de les escales. Si en una escola m'assignaven una sala d'actuació al cinquè pis, a l'altra me l'assignaven al —4, però el més sorprenent és que enlloc hi havia ascensors i a mi, evidentment tot solet, em tocava carregar amunt i avall l'equip gros i el reguitzell d'instruments. L'únic lloc on vaig descobrir un ascensor fou al Centre Cultural de Les Escaldes, que tenien la sala al segon pis del sòtan... però malauradament era d'us restringit als discapacitats i, és clar: s'havia de respectar les ordenances. Aquella setmana em devia aprimar alguns quilets, ben segur. I al cap d'un temps, quan hi vaig tornar a fer la segona setmana, vaig mesurar molt més el material. Sort que l'experiència és un grau.

Un bolo al País Valencià

          Estic convençut que hi ha de tot, en aquests móns de Déu, però no m'esperava aquest integrisme, i menys després d'haver acceptat la primera actuació al País Valencià. Tot va començar quan la veu des de l'altra banda de l'aparell telefònic m'indicava que la meva interlocutora era nativa del País Valencià. La primera intuició em va omplir d'il·lusió, i més quan ens vam entendre i vam lligar l'actuació. Era en una població a les afores de València (n'obvio el nom). El dia previst vaig arribar ben puntual i, tot sigui dit, força cansat del viatge. L'integrisme me'l van demostrar quan, sense haver-m'ho avisat abans i als cinc minuts previs a l'hora de començar, em van deixar anar unes paraules: —A vore: no mos has de cantar res en Valencià, d'acord, xiquet? Tot en español.

Els malentesos

          Els pressupostos de les escoles públiques del nostre país que es destinen a activitats festivo-lúdiques com les que oferim la gent del nostre gremi són escadusseres. Per això és ben estrany que passin coses com la que ens va succeïr a l'Àngel Daban i a mi mateix. Heus aquí que em contracten per actuar en una escola de la província de Girona. Heus aquí que lligo caps amb la gent de l'AMPA i quedem entesos en tot. Heus aquí que, el dia de l'actuació em reben la mar de bé i munto a l'escenari que han preparat. Heus aquí que, tot fent les proves de so, saludo un company que, sorprenentment, veig per allí. És l'Àngel Daban. Heus aquí que xerro amb ell i em sorprenc quan em comenta que li sembla que també està contractat en aquella escola i el mateix dia. Heus aquí que els de l'AMPA el saluden i ens confirmen que hi ha hagut una duplicitat. Heus aquí que ho arreglem (voluntat en tenim molta, això sí). Heus aquí que, al final, fem una actuació conjunta. I heus aquí que, tots plegats, ens ho passem d'allò més bé. Heus ací un dels perills de no fer papers, i heus aquí, també, una de les avantatges.
          Tanmateix, no sempre els malentesos són tan idíl·lics. Recordo una altra situació en la que la badada la vaig tenir jo. Vaig fer dos-cents quilòmetres en va per no haver fet una darrera trucada de seguretat. Aquesta vegada, no vaig actuar. Vaig reconèixer el meu error. No m'ha passat mai més, de debò.

Sóc "animador"

          Si ens ho mirem fredament, la denominació de l'ofici que se'ns ha imputat històricament d'animador, actualment hauria d'estar en desús. A la gent del gremi ens caldria redenominar-nos. Entre molts motius, potser el més important és que el mot animador designa massa conceptes, és una paraula polissèmica i això, evidentment, és causa de molts equívocs. Sense anar més lluny us explico una anècdota ilustrativa.
          Sovint rebo trucades de feina entrada la nit, però aquella ocasió va ratllar l'abús. Eren les dotze de la nit. Jo estava treballant davant l'ordinador i, de bon principi no em vaig adonar de l'hora. El protocol de sempre: —Ets en Rah-mon Roma? Fas animació? Tens lliure tal dia? Quant cobres? ...Tot era normal. Quan vaig començar a entrar en detall em va sorprendre que la festa es faria en un restaurant ...a les dues de la matinada. En aquest punt, vaig intuir una cosa rara, vaig olorar una mena de tuf o, si voleu, xamusquina. Em prenien el pèl? Però si jo faig actuacions per a públic familiar! Com podeu programar una festa tan tard? La resposta va ser memorable: —Públic familiar? Però que no ets "animador"?
          Pocs segons després vaig resoldre el trencaclosques. No em considero ni lleig ni guapo... però que em paguin per fer un bolo en un comiat de solter... No em pensava que es pogués confondre l'animador del meu ofici amb l'animador que fa l'estriptis.
          Per resoldre els possibles dubtes, tot i que pagaven prou bé, us asseguro que no vaig fer el bolo.

Ensulfatada especial

          Un dels gags més refrescants que utilitzo a l'estiu és remullar l'auditori amb una ensulfatadora (un bidó connectat amb una mànega que acaba en un aspersor). Abans de començar l'actuació acostumo a omplir-la amb l'aigua més fresqueta que trobo. Aquella nit de juny, a Anglès, tenia actuació amb el meu grup Sopetes al pavelló municipal. Feia una xafogor més que notable. Vaig fer l'expedició a la recerca d'aigua i no trobava cap aixeta que em permetés omplir el bidó. Els de l'organització em van suggerir que agafés l'aigua d'uns bidons que tenien per refrescar les begudes. Apa, vaig pensar, més fresca impossible: als bidons encara hi havia petites illetes flotants de gel. Dit i fet; bidó ple, i ben amagat a la tarima.
          Quan va arribar l'hora, ja us podeu imaginar les cares d'esglai de pares i mainada. Potser era massa freda. Vaig notar que la gent feia una mena de queixa, uns crits ben estranys, per això vaig optar per ser prudent i no abocar tota l'aigua del bidó al final, com acostumava a fer en les altres actuacions. El gag havia funcionat com sempre però, en acabar l'actuació, en Pep, el nostre tècnic, em va venir corrent demanant-me quina mena d'aigua havia posat al bidó, d'on l'avia tret. Li vaig explicar. De fet, la mena de queixa que vaig captar no era per la temperatura de l'aigua, sinó per les propietats, per la composició. Aquell líquid feia una fortor brutal de ...peix!
          El gel que refredava les begudes era de peixateria i, amb l'aigua tancada al bidó, va concentrar-s'hi un bouquet escandalosament pestilent. En Pep ens comentà que a la primera ruixada va tenir la sensació que llencés peix podrit. Imagineu-vos si hagués llençat tota l'aigua del bidó!
          Ja vaig tenir feina, ja, per netejar l'ensulfatadora i eliminar el bouquet de peix.

El macrosorteig

          Una de les darreres anècdotes que he viscut va succeïr en un centre comercial (n'obviaré noms i dates). En els darrers anys proliferen les programacions estables a força grans superfícies i centres comercials. Hi vaig anar a fer un bolo d'animació i em van demanar si podia fer un sorteig. Quan les coses te les demanen amb antel·lació i no suposen massa enrenou, les solc acceptar. En aquesta ocasió el sorteig era d'un creuer pel Mediterrani, per a dues persones i de set dies de durada. Jo també el voldria, aquest regal... El que havia de fer era força senzill: agafar una butlleta de totes les que s'havien introduït en una bústia d'un metre i mig d'alt per mig metre d'ample i de fons. Les butlletes, segons em van explicar, havien de sortir per una porta frontal que tenia gairebé la mateixa alçada que la bústia. Per culpa d'aquesta porta vam començar a patir. Com que feia ja tres mesos que s'havia donat a conèixer la promoció, els gerents del centre preveien que la bústia estaria plena a vessar. Vaig fer notar un possible problema. Si obriem aquella porteta, totes les butlletes s'abocarien a terra de cop, i s'havia d'anar en compte que ningú no n'agafés cap. Darrerament, hi ha molt control per part de l'Agència Nacional de Protecció de Dades. S'havia d'evitar que ningú se n'endugués cap, de butlleta. Per tant, vaig suggerir que, quan arribés el moment, situaríem la bústia cap a la part del darrera de la tarima. D'aquesta manera, les butlletes no envairien l'espai del públic. Des de gerència, van encarregar a dos guàrdies de seguterat que vetllessin les butlletes, un a cada banda de la bústia, vora el públic. Amb tot aquest operatiu, vaig recordar que recordessin tenir a punt la clau de la bústia, no fos cas d'haver-la de buscar en el moment àlgid del sorteig.
          Al final de l'actuació, vaig demanar que m'ajudés la primera nena que s'havia assegut a la catifa. Vaig fer els comentaris pertinents: que tingués molt de compte perquè les butlletes caurien totes de cop, que n'agafés solament una i que els espectadors no n'agaféssin cap.
          Cada membre de l'operatiu es va situar professionalment al seu lloc. Tot estava a punt: dos guàrdies de seguretat flanquejant la bústia, els dos gestors del centre al costat de la tarima, l'encarregat de manteniment i un ajudant a punt per retirar les butlletes i la nena i jo dalt de la tarima. La clau era al pany, les espectatives creixien i jo no parava d'anunciar que tinguéssim molt de compte amb la gran quantitat de butlletes que caurien de cop en obrir la porta. Tothom feia el so d'un redoble quan aquellla nena va aconseguir obrir la porta i... la gran sorpresa fou que cap butlleta va caure, gairebé ni es van moure. Pel cap alt n'hi havia una cinquantena. Jo no vaig saber pas com reaccionar; se m'escapava el riure per sota el nas. Quan la nena va agafar la butlleta, entre els gerents, els guàrdies i els de manteniment, van fer desaparèixer la bústia.
          Si més no, algú va guanyar aquell creuer d'una setmana pel Mediterrani... tot i que estava programat per la segona quinzena de setembre..

          Heus aquí un poblet de 13 habitants. Heus aquí una Festa Major molt familiar. Heus aquí una conversa distesa a la plaça amb tots els vilatants a l'hora de la meva arribada. En aquesta situació vaig conèixer l'alcalde, el regidor de festes i tota la comissió, la mainada de la població i el rector, que feia temps per guanyar qüòrum per la missa de les 12 (vaig conèixer tothom, vaja). Cap a dos quarts d'una, va decidir que ja podríem tocar la capmana i començar la missa. Llavors, vaig començar a muntar els meus patracols.
          L'actuació va començar també mitja hora més tard de l'horari previst. Va ser un xic accidentada perquè plogué tota l'estona, però ningú va parar de bellugar-se ni de cantar. Xics i grans vam aconseguir un alt grau de familiaritat i de confiança, fins al punt que vaig introduir una dansa en la què tots els balladors i balladores de la rotllana han de tocar els culs dels seus veïns i veïnes. Amb una conscient prudència, vaig adreçar-me a en Pere, el capellà, que també ballava, diguent-li que, donada la seva situació (en aquell moment era a la rotllana entre la dona de l'alcalde i la del regidor de festes), que fes el que li semblés oportú. Jo no volia obligar-lo a res. Sense dubtar gens, ens va dir a tots que no ens amoïnessim per ell, que en aquells moments no estava de servei.
          Va picar culs com el qui més.