En Rah-mon ja fa vint anys
tant de bo arribi a mil
i per cada disc que faci
li'n poguem treure un pernil.

Al garrotín, al garrotan...

Carles Belda i Helena Casas
(Pomada)

 El 1984, l'any de la prematura desaparició de Xesco Boix, en Rah-mon Roma començava a cantar. I, ves per on, ja han passat vint anys. Vint anys de feina constant i ben feta per part d'un home que treballa per als infants amb el mateix rigor i respecte que si ho fes per al públic adult, sense considerar els nens i les nenes del nostre país com uns estúpids destinats al consum passiu de productes fortament mediatitzats (que és la millor manera d'obtenir, amb el temps, adults estúpids destinats al consum passiu de productes fortament mediatitzats, no sé si m'explico). En Rah-mon s'ha endinsat pel camí que en Xesco va arrencar amb ungles i dents a la jungla, i ha ajudat a convertir-lo en carretera practicable: s'ha envoltat dels millors músics i arranjadors, ha sabut utilitzar amb mestria recursos tècnics impensables fa un parell de dècades, ha creat espectacles atractius i d'una considerable complexitat... I ho ha posat, tot plegat, al servei de la creativitat, de la bellesa i d'una indispensable voluntat pedagògica destinada a forjar éssers lliures, solidaris i amb capacitat crítica.
Estic segur que, des d'un racó de núvol, algú somriu i agita una gorra per tal d'afegir-se a la celebració de l'aniversari d'en Rah-mon, content que les seves flors hagin fet estiu.

Miquel Pujadó
(Cantant i escriptor)

En aquests 20 anys de feina, en Rah-mon Roma ha fet donar un pas endavant al món de la cançó d'animació. Amb ell el públic ha descobert nous instruments, nous repertoris d'arreu del món i, el que és més important, noves actituds professionals.

Jordi Roura
(Músic i radiofonista)

Noi, no sé que dir. La teva pàgina web m'ha deixat aclaparat: molta feina, moltes cançons, molts quilòmetres, molts viatges, molt d'estudi, molta música, molts instruments, molta veu, molt bons dits, molts contes i rondalles, moltes publicacions, molts nens i nenes, molts nois i noies, molts públics, molt de cor, molta alegria, molta vida, molt de tot. Tot això has estat, ets...i seràs. I diria que em quedo curt. Sí, de segur que em quedo curt. Per molts anys!!!

Ramon Manent
(Músic)

A l'octubre del 2000 vaig començar a treballar al Servei Educatiu de l'Auditori. Era un moment en el que el meu cap no parava de bullir... Què cal fer des d'un Auditori per a contribuir a la bona salut de l'educació musical del país? Quin tipus d'oferta cal? Com s'enfoca? A qui l'adrecem?...
I va ser en aquesta meva nova etapa professional que vaig conèixer en Rah-mon. En Marcel Casellas el va proposar per actuar al concert Els sons de la terra, el primer encàrrec que vaig fer des de l'Auditori.
Des d'aquell moment ens hem anat retrobant uns quants dies cada any. D'ell puc dir que és valent —ens ho diu el seu plantejament professional—, que és treballador —ens ho mostra la quantitat d'obra feta—, que és allò que en solem dir "bo" —fet que es comprova en la qualitat dels seus discos i en veure'l a l'escenari—, i que a tota hora està a punt i content... És aquella rialla que sempre té als ulls.
Parlar amb el Rah-mon m'ha fet obrir fronteres vers altres maneres de fer músiques.

Assumpció Malagarriga
(Cap del Servei Educatiu de l'Auditori)

A "Azzurro", Paolo Conte busca una mica d'Àfrica al jardí. En una part significativa del seu repertori, Rah-mon Roma ens acosta amb sensibilitat bastant d'Àfrica a les orelles. Ja només per això val la pena seguir amb interès la trajectòria d'aquest artista, que dignifica, amb una professionalitat observable en tots els aspectes (musical, literari...), la cançó destinada al públic familiar.

Xevi Planas
(Periodista i crític musical)

L'escamot del Baix
Episodi núm 34 -La Plaça del Rellotge

Resum dels episodis anteriors:
L'Albert, finalment, havia portat al Ben-hi a La Pica d'Estats. Trobant-se enmig d'un allau de pedres havien protagonitzat el rescat d'en Wolfrang, l'alemany. Una vegada al refugi, aquest els havia confessat que, a part de ser un fervorós amant del jazz, era el cap del protocol de seguretat de la Central Nuclear de Miraguineu, i s'havia compromès, en agraïment als qui li havien salvat la vida, a passar-los la informació necessària per a fer un boicot a la posada en funcionament de la Central el mateix dia de la inauguració —veure els episodis núm 30 i 33: "L'Albert i el Ben-hi a la Pica" i "Rescat a la via Gavarró".

L'oposició a la imminent posada en funcionament de la nuclear havia mogut quilos de tinta i milions de bits entre els mitjans de comunicació del país. El govern, però, al servei de les multinacionals implicades en el projecte, tot desoïnt les opinions expertes i la voluntat popular, estava ben decidit a endegar la nuclear.

—...No hi ha temps per perdre o se'ns escaparà l'oportunitat de fer una acció històrica... va dir el Ben-hi a l'Albert.
—...Cal avisar els altres companys d'escamot que recullin el document del protocol de seguretat de mans d'en Wolfrang demà mateix, tal i com ell ens ha indicat... contestà l'Albert.
—Llàstima!... —exclamà el Ben-hi—, nosaltres no podem pas baixar a Barcelona sense haver acabat la feina que "se'ns ha girat" —veure l'epissodi núm 31 "Material Reciclat"— ...Haurem d'enviar un missatge telefònic, amb el meu super-codi secret, a l'Alcoverro...

No trobant cap solució millor, van enregistrar un missatge telefònic, en clau, a l'Alcoverro en el que simplement li deien que, demà mateix al migdia, ell i la Trenes recollissin un document molt important i secret a la Plaça del Rellotge de Terrassa. La transacció es faria aprofitant el petit caos que normalment es produeix durant un concert d'animació infantil en el que el cantant convida al públic, majoritariament nens i nenes amb els seus familiars, a fer un peculiar joc de barrets.

Una vegada més, en Ben-hi i l'Albert van oblidar la consigna del Sini, responsable de l'escamot, en què es prohibia taxativament l'ús del telèfon en afers de màxim secretisme i, una vegada més, el Comissari Gordillo va enregistrar la trucada al seu despatx de Via Laietana. El comissari no va desxifrar totalment la clau del missatge, inventada i millorada dia a dia pel Ben-hi, però va intuir, encertadament, que "...les hores passades a la terrassa, al migdia d'un diumenge..." podia significar que alguna cosa havia de passar el proper diumenge al migdia a la plaça del Rellotge de Terrassa.

—Que comenci!... que comenci!!...

Aquell matí de diumenge, la plaça era plena de gom a gom. Molta mainada amatent al seu ídol i també llurs pares, mares, avis o padrins... En una de les primeres fileres de cadires plegables, que l'ajuntament havia instal·lat, seien, silents i expectants, la Trenes i l'Alcoverro. Ella duia un ram de clavells vermells a les mans. Tres fileres darrera d'ells, el comissari, que s'havia fet acompanyar per la seva nòvia, la Petri, no els hi treia els ulls de sobre. De tant en tant, el comissari es regirava l'americana per recolocar-se l'arma que, com tenia per costum, duia amagada sota l'aixella.

—Que comenci!... que comenci!!...

A l'escenari hi destacava una olla gegantina amb una gamma de tonalitats que, sense arribar-hi, ratllaven perillosament el temut groc escènic. Estava construida enginyosament a la manera d'un globus inflable i es mantenia erta gràcies a una infatigable bomba d'aire.

—Que comenci!... que comenci!!...

Als vestuaris, improvisats darrera d'unes teles de lona, en Rah-mon Roma feia una última ullada al repertori i comprovava l'afinació de les guitarres; el contrabaixista —un terrassenc que ara vivia al Maresme— aprofitava els darrers minuts per escalfar l'instrument tocant incomprensibles escales alterades mentre discutia amb el baterista —gracienc afincat a Sant Cugat— sobre les suposades relacions entre el free-jazz i la música tradicional de la Mediterrània.

—Que comenci!... que comenci!!...

Al bar més pròxim, la clarinetista estava escoltant amb un cert escepticisme l'estrany relat d'un alemany que havia conegut, encara que superficialment, feia uns mesos a la Jazz Cava de Terrassa. Poc a poc s'anava deixant fascinar per aquella història. De sobte s'adonà de l'hora i va sortir corrent del bar cap a l'escenari de la plaça, on en Rah-mon i els altres dos companys ja l'esperaven impacients. En una mà hi duia el clarinet i, a l'altra, el sobre que li havia donat l'alemany. En sortir a escena va amagar curosament el sobre a l'interior d'un barret de copa que, a la vegada, era amagat dins de l'olla.

—Rah-mon! Rah-mon!... corejava la canalla.

L'alemany, arrecerat a la cantonada, va fixar la mirada cap al públic i somrigué per dins en veure una noia amb trenetes que seia a la tercera filera i que duia un ram de clavells. Llavors va desapareixer confiant en la clarinetista... —espero que ho faci i... sense entrebancs... va dir-se.

—Hola nois: hola bon dia,
hola noies: bon matí.
Si t'has despertat amb mandra
vinga, l'has de fer fugir...

A ritme d'una masurca a manera de salutació, el cantautor ja es va fer seva tota la mainada de la plaça. A mesura que avançava el concert, aquest i la clarinetista, anaven treient de la monumental olla elements relacionats amb les cançons i els jocs que es proposaven. L'actuació transcorria combinant moments de tendresa amb d'altres de desenfrè: ara asseguts escoltant, ara ballant, ara jugant...
El públic adult es delectava per duplicat: observant l'anar i venir dels menuts i escoltant aquelles enginyoses cançons i l'acurada interpretació que oferia el quartet.

—Tiene garra... aunque sea catalán... va dir el comissari a la Petri.
—Si toca un pasodoble, me sacas... va contestar ella.

I, per moments, semblava que s'havien oblidat de la Trenes i l'Alcoverro, la vigilància dels quals era l'objectiu de la seva presència al concert.

Llavors, en Rah-mon va plantejar un ball jugat en el què calia fer una gran rotllana. Va demanar un voluntari adult que volgués iniciar el ball.

La clarinetista es va afanyar a treure de l'olla el barret de copa —que, com recordarem, contenia el misteriós sobre— i mentre el mostrava al públic per damunt de dotzenes de mans que frisaven per abastar-lo, buscava una noia que havia de dur, segons l'alemany, un ram de clavells. A aquesta noia havia de passar-li el barret d'una manera suposadament casual. Però la Trenes, que corria cap al peu de l'escenari per ser la primera en posar-se'l i agafar discretament el document que hi havia d'haver a dins, va ensopegar amb una nena petitona que, tot i no fer-se res, va posar-se a plorar. Deixant per uns segons el ram a terra, es va ajupir a consolar-la. No es va adonar que la Petri, que corria darrera d'ella frisant per posar-se el barret i iniciar el ball, va collir el ram de terra d'una revolada tot dient-se —como pueden tirar un ramito tan bonito?...

Mentrestant, tots el voluntaris i voluntàries demanaven el barret a la del clarinet,

Jo, Jo... pera mi, per a mi...

Però la clarinetista, en veure la Petri amb el ram, no va dubtar a donar-li-ho. La Trenes, en adonar-se de l'errada, va creuar una mirada de desconsol amb l'Alcoverro que s'ho mirava des de la cadira, esmaperdut.

Aquí tenim un barreter
que no te pèls al cap
i quan ve l'estiu,
ja us ho imagineu.
El cap li queda ben vermell,
ben torrat,
i l'ha de tapar
amb un bon barret.

Pompitipom pimpom...

Seguint les instruccions d'en Rah-mon, a cada estrofa el barret canviava de cap. A la quarta estrofa la Trenes va poder, finalment, fer-se amb el barret i, mentre ballava sinuosament, va regirar-lo, trobant per fi el desitjat sobre i amagant-se'l amb destresa a la pitrera.
L'Alcoverro va respirar alleugerit però de sobte s'adonà que algú més s'havia percatat de l'acció. El comissari Gordillo avançava cap a la improvisada pista de ball amb els ulls amatents a la pitrera de la Trenes.

Ha arribat ja l'hora amics
de plegar les veles...
ha arribat ja l'hora amics...

La cançó del barreter s'havia acabat. Començava a sonar una havanera de comiat. La Trenes i L'Alcoverro s'escapolien entre la canalla amb el comissari darrera, que dubtava si era o no era oportú d'aturar-los i registrar la pitrera de la coneguda activista enmig de tanta gent. No tenia, val a dir, l'absoluta convicció de trobar-hi alguna cosa compromesa. Mentre s'ho estava rumiant, l'havanera va anar evolucionant cap a una rumba frenètica que va enarborir els balladors. La Petri, entussiasmada, va estirar el braç del comissari —Gordi, vamos a bailar... amb tanta força que li va fer caure la pistola de sota l'aixella. Aprofitant els moments de desconcert, la Trenes i l'Alcoverro van córrer cap a l'aparcament on els esperava l'atrotinat Dyane-6 que els havia de retornar cap al Baix Llobregat.

Ha arribat ja l'hora amics
de plegar les veles,
ha arribat ja l'hora amics
de dir-nos adéu.

Hem cantat i hem ballat....

Ressonaven encara els darrers compasos de la rumba quan l'Alcoverro, amb el cotxe en marxa, obria el sobre per xafardejar-ne el contingut. Digué:

—Uff ... què tal un cap de setmana a Miraguineu...
—Això ens vindrà gran... el Sini no ens deixarà... contestà ella.
—i? ... el Sini aquesta setmana és a Brest, si no recordo malament... i tots dos rigueren amb complicitat, Riera de Rubí avall.

Què faran els nostres agosarats amics de l'Escamot? S'atreviran a aturar la posada en funcionament de la central? Emprendran l'acció, una vegada més, sense l'aprovació del Sini? No us perdeu el proper episodi de l'Escamot del Baix, titulat: Un pastor sense ramada.

Marcel Casellas, maig de 2004
(Músic, entre molts altres oficis)

Contes i cançons
El conte
          El conte és literatura, és per tant un art, i la seva primera finalitat és el goig estètic. El conte ha estat sempre parlat; els contes no s'han escrit fins molt cap ençà en la història, a excepció d'aquells que algun prior de monestir, rei o governant manava fixar per escrit a algun dels seus escrivents. El conte és un gènere literari general o universal, no específicament adreçat als infants. Hi ha reculls antics de contes molt clarament adreçats als adults, com els contes de Les mil i una nits, o els Contes de Canterbury, o el Decameró, per citar-ne alguns de famosos. Pensem que fins a l'arribada de l'era industrial, el ritme de vida familiar i professional, comercial i econòmic, i fins i tot el polític, estava molt condicionat per les estacions, per les hores de sol, pel fred i la calor, i que fora de les hores laborals la gent es reunia i parlava, explicava històries i contes. Els pagesos treballaven de sol a sol, certament, però un parell d'hores després de l'alba feien l'esmorzar, i dues hores després "el trago", una mica més enllà feien el dinar, amb el repòs corresponent i la sesta si s'esqueia. A la tarda es tornava a la feina amb un ritme més tranquil fins a l'hora de berenar, i després s'hi tornava fins a la posta de sol, que a l'hivern és molt aviat, i a cada parada es feia petar la xerrada. Als pobles i a les ciutats, a les cases i a les masies el ritme de vida no era pas gaire diferent, i en els moments de trobada es parlava. No hi havia ràdio ni televisió, ni diaris. La gent no sabia llegir ni escriure, i qui sabia un conte o una història tenia un tresor, i qui sabia una poesia o cantar una cançó ja era pràcticament un joglar.

          Avui dia el conte és un gènere literari, potser només és una forma de narrativa, però és una forma concreta de narrativa que ha anat adquirint característiques pròpies per l'ús i per la tradició que li han donat personalitat i caràcter. Hi ha contes molt diversos que podem classificar de molt diverses maneres, tantes com criteris ens puguin convenir a cada moment, però el conte és una forma molt concreta de contar i amb trets de personalitat molt clars: el conte és narrativa oral breu, simbòlica i meravellosa.

          Des dels seus orígens històrics més reculats el conte ha estat sempre una forma de narrativa oral emparentada amb el teatre. Com el teatre, el conte és la representació oral d'una acció dramàtica o còmica a un públic atent i emocionat que segueix encantat no solament el curs de la narració sinó també, i molt especialment, el to de veu i l'expressió corporal del rondallaire. El conte oral, el conte per ser explicat, sol prendre el nom de rondalla perquè el públic oient l'escolta en rotllana entorn del rondallaire, que explica, gesticula i gairebé canta el conte. Encara avui dia en molt llocs de l'Àfrica vella els contes són esdeveniments de gran importància social que en nits clares reuneixen tota la família, o tot el poble —homes, dones, xics i grans—, entorn d'una foguera, i un griot explica un conte que un col·laborador va representant, i també va fent preguntes al griot en un diàleg aclaridor dels punts que interessa que quedin clars, i tot això com a preparació del final, que sovint queda penjat, a fi que els oients puguin opinar sobre la millor manera d'acabar, o sobre la qualitat humana, ètica o moral de l'acció, o dels personatges.

          Els contes tenen un argument amb una primera part de plantejament, una segona de conflicte, i una tercera de sortida del conflicte, i tot això mai no em passa a mi, ni ara, ni aquí. Sempre passa a un protagonista extraordinari, "fa molts i molts anys...", i el lloc és un país, un reialme o un entorn fantàstic o si més no molt i molt llunyà. Tot això perquè ningú no pugui ni sospitar que realment m'està passant a mi, ara i aquí. Hi ha, per tant, un desplaçament personal, en l'espai i en el temps.

          El món dels contes no és el món de les fades, el món dels contes és el món del nen que es mou empès per unes forces vitals que ell no entén. Les fades són la matèria primera de la vida que corre amb ànsia a empènyer totes les formes d'activitat creativa i, sobretot, a participar de totes les emocions. Els contes de fades no expliquen mai històries de fades, expliquen històries de nens i de nenes. Les fades apareixen quan el conte les necessita per introduir l'element màgic. Les fades dels contes de fades són un recurs, mai no són les protagonistes del conte; la seva funció és ajudar la protagonista com les mares ho solen fer amb les seves filles.

          La màgia és la força que permet fer coses extraordinàries i, sobretot, meravelloses. Meravella vol dir cosa que colpeix d'admiració per la seva bellesa, grandesa, etc. Els contes són narrativa breu d'acció, que de cop et deixen admirat: colpeixen d'admiració. El conte és narrativa breu d'acció màgica; el conte és narrativa breu d'acció admirable. La manera reina de produir admiració és la introducció de l'element màgic responsable dels desplaçament del protagonista d'una posició del món real a una altra posició del món real, mai al món màgic, i aquesta ajuda màgica la pot donar una fada, però també la pot donar un pare o una mare, o la pròpia maduració personal. Els nens i les nenes no saben què han de fer per fer-se grans, i el seu pensament màgic els fa imaginar les maneres més diverses d'arribar a adult masculí i a adult femení, a pare o a mare. Tots saben que hi arribaran. Els set cabrits no saben com sortiran de la panxa del llop; els tres porquets no saben com s'ho faran per escapar de la boca del llop; Hansel i Gretel no saben que trobaran una casa que es menja, i el noi que hereta El gat amb botes no sap el que el seu pare li ha deixat en herència.

          El conte és literatura breu, fins i tot en podríem dir literatura comprimida, concentrada o condensada. Dóna molta informació amb poques imatges, en poc temps i en poc espai. Planteja una situació i la resol de la forma més breu i més sorprenent de totes les possibles, i conte explicat és conte acabat.

          El conte de tradició oral, especialment el conte adreçat a infants, va per feina, és fonamentalment acció; el conte literari, en canvi, el conte escrit per ser llegit, s'acosta molt més a la llibertat genèrica de la literatura breu, és molt més lliure, més descriptiu que d'acció, i per això també és més llarg. Podríem dir que les característiques fonamentals dels contes són l'acció i la brevetat com a aspectes formals, i el simbolisme i la meravella com a contingut.

La cançó
          La cançó és l'expressió cantada d'un text. Expressió cantada vol dir música vocal, i per tant música dramàtica. La cançó és lletra i música, text i melodia alhora. Si no tingués lletra, un text base o un argument literari la cançó seria sonata, tocata, concert o simfonia, o qualsevol altra forma de música pura, però no seria cançó. Teòricament doncs, en principi, tan important és la lletra com la música, encara que en la pràctica sempre hi trobarem un cert desequilibri a favor de l'una o de l'altra.

          Podríem imaginar el lead i la cançó d'arrel tradicional com els dos extrems dialèctics d'un pèndol que oscil·la entre la tendència a donar preferència al text, que seria la tendència cultural més pròpia del lead, en contrast amb la cançó popular que tendeix a donar preferència a la música, a la melodia i al ritme. Seria el pèndol clàssic entre natura i cultura.

          Joan Amades (1), en el pròleg del seu recull de cançons populars, estudia l'origen d'aquest tipus de cançó, i més que el què és la cançó es pregunta per què canta el poble, com és que canta el poble: El poble canta perquè canta: tant o més interessant que el que canta i el que diu és saber com és que canta i per què canta, i tractar de la cançó prescindint de notes, compassos, rimes i síl·labes... Amades conclou que la cançó popular és:

a) una de les més elevades manifestacions de l'art popular perquè hi conflueixen dos dels valors més sublims de l'esperit: la poesia, la forma més subtil de la paraula, i la música, essència suprema de totes les emocions.
b) Un llenguatge format moltes vegades per termes sense significat ni sentit gramatical en les parles dels pobles que les canten..., però que permet l'adaptació a tota mena de ritmes i alhora a l'onomatopeia dels sons propis de la feina...
c) Màgia que arrenca del subconscient innat i obscur de l'home... i la posa al servei utilitari de la solució de les més complexes preocupacions que turmenten el seu esperit des de la seva infantesa més reculada. Per això està tan vinculada a la dansa: tant, que en els estrats més primaris gairebé només es canta per ballar, i el ball és l'eix i la part més important de tota cerimònia; màgia i religió en el seu pla més elemental es pot dir que són dansa.

          La cançó és, doncs, un llenguatge emocional, fonamentalment melòdic i rítmic a l'origen —més endavant també serà harmònic—, que arrenca del subconscient i expressa emocions al servei utilitari de la solució màgica de les més complexes preocupacions. És una forma d'expressió emocional d'origen primitiu i inconscient encara vigent avui dia. Això es fa especialment evident en les cançons de bressol.

          Les cançons de bressol semblen compartir tots aquest atributs. Semblen sortides dels impulsos més profunds de l'instint maternal, del cor d'una mare. Són cançons que, com diu Amades, han estat cantades per un rosari inacabable de generacions de mares i d'infants, però també han estat cantades per altres persones, per aquelles que tradicionalment han tingut cura de les criatures: àvies, germanes, mainaderes, i també pels pares. Les cançons de bressol són cançons i són de bressol, són música i són dansa; cal tenir presents aquests dos components perquè bressar és gronxar l'infant al bressol. Les cançons de bressol utilitzen la música per comunicar emocions que neixen de l'inconscient i van a l'inconscient, però a més, les cançons de bressol són cançons per bressolar, o per bressar, per gronxar o per gronxolar com també s'anomena, és a dir que son cançons amb moviment, amb el moviment acompassat del caminar de les mares que els nens coneixen tan bé des de molt abans de néixer. No és casualitat que la cançó hagi nascut conjuntament amb la dansa.

          Hem vist que els contes de tradició oral són breus, se'n poden explicar molts en una tarda a la vora del foc, i són breus perquè els contes, com els somnis, expliquen fets desplaçats, simbòlics i condensats. Són condensats, perquè transmeten molta informació, i fins i tot molts nivells d'informació amb unes poques imatges. Les cançons de bressol de tradició oral també expliquen històries desplaçades, simbòliques i condensades; el seu missatge no està en la lletra de la cançó sinó en l'actitud de qui la canta.

1 AMADES, Joan: Folklore de Catalunya. Cançoner. Biblioteca Perenne. Rditorial Selecta. Barcelona (Tercera edició, 1982)

Lluís Folch i Soler
(Educador, psicòleg i estudiós del conte)

20 anys ja!! 20 pels camins d'aquest país!!!
Són molta colla! Es diuen ràpid però es fan a pessic pessiganya. I ja ho sabem, encara amb el canari viu, ben viu... ehem! Bé, em refereixo a què encara en tens el cuquet, vull dir que et ve de gust cantar pels xics, grans i pels grans que necessiten ser xics... Bé ho demostren aquests compactes. I és que és tan necessari avui... Molts diuen que la classe està malalta, també el mestre, que sono andatto dal dottore i que cal plegar veles, que potser va arribant la nit. Mira; si jo fós president, "faria en vers i música, els discursos", no serien mots enrevessats, els faria amb el parlar d'un amic. Tal com estan cantades aquestes cançons. Amb aquesta sinceritat i amb aquesta assertivitat... Gràcies per aquest nou treball que ens ofereixes i Joiós aniversari, Rah-mon!!!

Roger Canals
(Cantant–animador. Un xic–gran, gran–xic)