|
AsSAiG
dE
ClAsSiFiCacIÓ
DeL |
|
|
Rah-mon
Roma
Treball
de Recerca del Postgrau: Dansa, Art i Cultura Popular a l'Ensenyament |
|
índex
CONTEXTUALITZACIÓ DE LES DANSES D'ANIMACIÓ. condicionants Quan
hom pretén encetar una sessió d'animació cal que
tingui ben presents i clars els objectius que l'empenyen a escollir
el repertori de danses o de cançons. Abans d'analitzar aquests
objectius (cosa que faré ja dins l'apartat d'assaig de classificació
de les danses d'animació), voldria contextualitzar i definir
els condicionants existents en qualsevol sessió d'animació
i, per això, els he agrupat en quatre grans blocs: la personalitat
de l'animador, el grup, les circumstàncies ambientals
i el ritme de l'activitat d'animació. la personalitat de l'animador No protagonisme. Per definició, l'animador no ha de ser protagonista sinó vehiculador. El protagonisme ha de residir en el grup, en l'ànima del grup. El paper de l'animador és el de conducció per a què sigui el mateix col·lectiu qui es constitueixi com a tal. Paper del cos. L'animador ha de fer parlar el seu cos. Posseeix aquest recurs per a encomanar aquest llenguatge, i mostrar, d'una manera pràctica, visual, vivenciada i efectiva una corrua de moviments precisos que el grup realitzarà per a efectuar les danses que es vagin proposant. El cos ha de tenir una actitud activa i positiva, i ha de bellugar-se amb llibertat. Desinhibició. Cal que en el nostre paper ens alliberem de la supressió parcial o completa de l'activitat espontània o condicionada d'un sistema excitable. És a dir, que la nostra expressivitat provi de limitar-se el mínim. En qualsevol situació podem localitzar o percebre alguna actitud, algun fet del grup que ens provoca algun tipus d'inhibició; hem d'evitar-la al màxim. Una inhinició de l'animador provocarà un major grau d'inhibició en el grup. Seguretat. Cal que tot allò que mostrem, fem, proposem, marquem... a l'auditori, ho introduim amb convenciment. El fet de mostrar-se insegur acostuma a fer trontollar l'atenció i la predisposició del grup a rebre estímuls. Empatia. Aquest concepte -molt emprat en dinàmiques de grup- ens ha de permetre comprendre les emocions i els sentiments externs per un procés d'identificació amb el grup amb que hom es relaciona. Ens permetrà fer caminar el grup unit pels mateixos interessos i les mateixes inquietuds. Recursos. L'animador ha de posseir un bagatge, una experiència, un farcell extens de recursos que li permetin distensar l'ambient, cridar l'atenció, integrar individus, facilitar el contacte -físic o psíquic- entre els membres del grup... Amb ells aconseguirem un clima relaxat però actiu. Tècniques. En aquest calaix de sastre hi tenen cabuda moltíssims temes. El domini de la veu, l'afinació, saber tocar algun instrument musical, la dicció, la gestualització, el saber mirar tots els membres del grup sense dedicar-se massa a uns sectors concrets (la proxènia), el fet de ser respectuosos amb la gent... podríem considerar-les tècniques que ens facilitaran el contacte i l'empatia amb el grup. el grup Tipologia. Cal tenir molt en compte l'edat dels membres d'aquest grup i, relacionada amb ells, les aptituds corresponent a les edats evolutives que interaccionen. Hi ha moltes danses que ténen una franja d'edat adequada ben concreta, i el que no hem de pretendre és aconseguir propostes incompatibles amb l'edat dels nostres receptors. El nombre dels membres del grup ens determinarà el repertori i la tipologia de danses que podem proposar i realitzar. Evidentment, ens influenciaran moltíssim les característiques del grup i dels seus menmbres; la realitat social que els envolta, el costum a l'hora de participar en activitats d'aquest tipus, la relació que hi hagi entre elli elles... Cal tenir, doncs, una mínima informació prèvia abans de començar cap activitat d'animació. Dinàmica. Dins d'aquestes bloc, hem de tenir present diverses variables com l'estat d'ànim, la cohesió del grup, la confiança entre els seus membres, l'estat físic... circumstàncies ambientals Les circumstàncies de l'entorn físic i temporal ens determinen també la tipologia de danses que podem plantejar. En els diversos moments del dia en què el grup estigui a la nostra disposició, ens decantarem per una dansa tranquil·la si hem d'apaivagar el ritme abans d'anar a dormir, optarem per una dansa de coneixement si el grup acaba d'aterrar de diferents puns d'origen, preferirem una dansa enèrgica i animada si volem canviar d'activitat després d'una llarga estona d'atenció sense moviment... Seran condicionants també el temps atmosfèric i l'espai físic on realitzem l'activitat. el ritme Tota activitat d'animació té un procés: un principi, un desenvolupament i un final. El ritme d'aquest procés ens ve definit pels condicionants que ara he descrit. El ritme ens determinarà el procés del grup i el seu estat d'ànim. L'animador ha de ser molt observador i tenir sempre present que és el que necessita el grup, com també què pot donar ell com a dinamitzador. L'art de l'animació rau en combinar els objectius inicials amb els recursos d'animació, tenint present el ritme determinat per l'estat d'ànim global del grup -integrant-ne les individualitats- i les pròpies apreciacions de l'animador per permetre l'acostament del grup a la compactació, tot assolint els objectius prefixats prèviament. Embolica que fa fort!
UNA REFLEXIÓ PRÈVIA A L'ASSAIG DE CLASSIFICACIÓ Que jo en tingui coneixement, aquest és un tema verge. Mai s'ha teoritzat res sobre les danses d'animació. És cert que hi ha molts llibres, molts cançoners, molt repertori... però no pas cap anàlisi d'aquest tipus de balls. Podríem entendre que un ampli repertori de "danses d'arreu del món", d'altra banda considerades d'animació, s'ha codificat, s'ha intentat escriure. El primer tractat de dansa i primer intent de codificació fou escrit per Thoinot Arbeau, publicat a Langres el 1589 per Jehan des Preyz amb el títol d'Orchéstographie. Se n'han publicat múltiples edicions en diverses llengües, bàsicament en francès, anglès i alemany. Potser és a França on hi ha major nombre de llibres i d'escoles sobre notacions, i potser un dels més elaborats és l'anomenat Labanotatio (1), tot i que pel fet de ser tan elaborat es fa força difícil d'interpretar, ja que utilitza molta simbologia i gairebé gens de lletra. A Catalunya s'ha popularitzat un d'aquests sistemes, encara que la font és desconeguda en moltes "escoles" on s'han ensenyat aquestes danses. És el que s'ofereix en els reculls de danses de la discogràfica francesa Unidisc, del qual se n'han traduït una bona colla de notacions dansades. La pretensió d'aquest treball de recerca, però, no és pas la d'oferir una nova alternativa de notació, sinó la d'oferir uns criteris bàsics de classificació a partir dels ítems que analitzaré en el següent apartat.
ASSAIG DE CLASSIFICACIÓ AMB EXEMPLES Intentar una classificació partint com a base d'un sol ítem, és una tasca agosarada-ment incompleta. Tanmateix, massa ítems fan la classificació extremadament complexa. Per això, he optat per estructurar-la en cinc ítems que, entrellaçant-los, ens donin una informació molt més completa de la dansa. 1.- Estructura formal Aquest ítem ens informa, a primer cop d'ull, si podem treballar la dansa còmodament en les condicions d'espai, de nombre de balladors, de coordinació personal i/o grupal i de la tipologia de relacions que volem provocar o treballar entre els balladors i balladores. N'estableixo sis possibilitats. a)
Individuals b)
Parelles c)
Grups variables d)
Cucs / Fileres / Farandoles e)
Rotllanes (doble, triple...) f)
Grupals (joc dansat) 2.- Tensió: focus La confiança sempre és un tema difícil d'abordar en un treball de grup. La majoria de la gent només té confiança quan fan alguna cosa amb la que poden desinboldre's fàcilment, i sovint es perd quan afrontem una nova tasca o experiència. La tasca de l'educador ha de fomentar el desenvolupament de l'auto-confiança de cadascun dels individus del grup. Les danses ajuden al desenvolupament del grup, fomentant un contacte i una coneixença als balladors i a sentir-se bé amb els demés. Totes les danses de parella, per exemple, ofereixen l'oportunitat de diàleg corporal de tu a tu amb l'altre i, mica en mica, amb l'experiència i la pràctica, aquesta coneixença esdevé confiança i compenetració (2). La cuidadosa planificació de les sessions pot assegurar que l'auto-confiança dels balladors no es perdi en una etapa inicial. Podria succeïr si a un ballador se'l col·loca en una situació de Focus alt abans d'estar preparat per a ella. De
la mateixa manera que el públic centra la seva atenció
cap als actors de l'escenari en una obra de teatre, els participants
d'una dansa d'animació centren l'atenció allà on
l'acció és més evident; són també
actors. La consciència que els actors ténen del públic
(que és la resta dels participants de l'activitat d'animació),
pot ser contraproduent si éls distreu l'atenció o bé
l'expressió. És aquella mena de por escènica.
Si hi ha seguretat en els grups un ballador solitari pot sentir-se més
segur quan s'expressa essent part d'un grup. El ballador amb un paper
individual davant del grup és en situació de Focus
alt, el que significa que és el focus d'atenció
de tot el grup. Si no s'ha ofert voluntariament el més probable
és que s'aterroritzi, i en aquesta situació no podrem
aconseguir pas cap objectiu. Aquest temor solament servirà per
a reforçar una predisposició negativa per al futur. És
possible augmentar la confiança d'un ballador si utilitzem recursos
on hi hagi focus baix, com per exemple, danses de rotllana,
de filera, de canvis de parella, individuals (on tothom participa d'aquesta
individualitat)... D'aquesta manera, els balladors tindran solament
una persona com a públic -la seva parella- o bé tothom,
essent ell mateix espectador de tothom. Aquesta és una situació
amb el focus tan baix, que els balladors tendeixen a oblidar la relació
amb la resta del grup i es concentren en la seva parella (cal pensar
en la problemàtica coeducativa de segons quines edats) o en la
seva pròpia expressió individual. D'aquesta
manera, tal com he anat denominant, definint i justificant, les diferents
tipologies de tensió en les estructures dansades serien aquestes
cinc:
3.- Evolucions Amb aquest ítem codificarem les accions i interelacions entre els balladors participants de les danses d'animació. A partir de les diverses evolucions possibles obtindrem el grau de participació individual i el tipus de relació corporal i expressiva entre els balladors. a)
De convit: b)
D'acció de parella c)
Grups variables d)
D'imitació e)
De representació f)
Variació d'accions g)
Cànons dansats h)
D'acció grupal conjunta 4.- Objectius Trencar
el gel: presentació i coneixença dels diferents membres
del grup Coneixement
del grup: cohesió Interacció
global / Cooperació Afirmació Comunicació
i relació corporal Coordinació
de grups Valors Moments
del dia / Calendari Experiència
emocional Objectius
formals específics quant a audició musical, ritme, de
cos i moviment, d'espai i coreogràfics 5.- Edats Cada
cançó, cada joc dansat, cada dansa té unes edats
d'aplicació que vénen acotades per les estructures formals,
els focus de tensió, les evolucions els objectius que ens plantegem
i els continguts procedimentals de cadasscuna d'elles (passos, ritmes,
figures...). Com a educadors sóc del parer que hem de mantenir
la dansa tal com és, evitant simplificacions o complicacions
per adaptarla a les edats corresponents, ja que això ens empobreix
i desvirtua la dansa. De tota manera, si la metodologia d'aprenentatge
(evidentment procedimental) l'enfoquem i treballem com a procés
gradual, ben segur que farem petites adaptacions abans d'arribar al
resultat final. Hem de tenir molt present que cada grup té un
grau de desenvolupament psicomotriu concret i que, si bé una
dansa podem considerar-la adient per al cicle de primària, potser
per les aptituds del nostre grup de cicle inicial podem introduir-la
amb èxit i assolir-ne els objectius plantejats.
CONCLUSIONS Tanmateix, aquest plec és, d'una banda, el primer intent per a deixar escrita una breu història de l'animació. Conec les meves limitacions en aquest repte però ben segur que podrà ampliar-se mica en mica amb d'altres aportacions, opinions, apreciacions, afegitons i correccions. De fet, en l'apartat dels reptes per al futur, n'hi ha un que comença a fer-se realitat; si més no, ja hem participat en trobades d'animadors amb una ferma idea de fons: crear una associació, un col·lectiu professional en aquest àmbit de l'espectacle -pedagògic i lúdic alhora- per a la mainada i públic familiar. Aquest document es presentarà a la propera trobada com a punt de partença en la història de l'animació a Catalunya. D'altra banda, l'assaig de classificació del repertori i les estructures formals de la dansa d'animació ja ha estat presentat en aquest incipient col·lectiu. Les primeres apreciacions, els primers comentaris són en general força positius. Evidentment, si es tracta de consensuar un document d'aquesta índole, caldrà debatre-ho força i potser retocar-ne les premisses, o refer-les, però hi ha el pensament generalitzat que és un bon punt de partida, que està pensat específicament per aquest tipus de propostes i de repertori i que el col·lectiu, evidentment, també ha d'endinsar-se a treballar en la teorització. Aquest primer document és fruit d'una dèria personal de dignificació professional de l'animació, i estic convençut que n'hi haurà d'altres de molt més elaborats. Si més no, volem destacar aquest tret diferencial amb la resta del món de la dansa: l'animació té com a principal objectiu el grup, i els seus individus de retop. Per al grup es treballa, per a desenvolupar i potenciar aspectes psicològics, humans, de sensibilitat i de cooperació, sense oblidar els aspectes més formals. Qui no participa d'aquestes propostes no sap pas el que es perd.
notes
© Rah-mon Roma, desembre de 1998 |