|
HiSTòRia DE l'AnImaCIÓ a CATaLuNya |
|
|
Rah-mon
Roma
Treball
de Recerca del Postgrau: Dansa, Art i Cultura Popular a l'Ensenyament |
|
Índex
|
|
|
DEFINICIONS animació i animador De bon principi voldria deixar constància de les definicions d'animació i d'animador/a que apareixen al Diccionari de la Llengua Catalana de l'Institut d'Estudis Catalans. Podem constatar que parteixen de les definicions del Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra, ampliant-ne els exemples:
No vull fer ara cap judici de valor sobre aquestes definicions. Només notar que la paraula animació prové de l'arrel llatina anima i, per tant, crec que una definició més correcta hauría de relacionar aquest concepte amb la definició corresponent. Entre les ratlles de la definició d'ànima trobem una acepció molt interessant:
Connectant doncs aquestes idees definiriem l'animació com una forma de dinamització d'un grup amb amb voluntat de dotar-hi ànima, que el grup sigui per ell mateix aconduït pel qui l'engresca. L'animador és l'encarregat d'alimentar l'ànima del grup -i, per tant, d'acompanyar el grup en la seva constitució i en les seves diferents fases-, alimentant alhora l'ànima individual, ja que no podem oblidar que el grup és constituït per un conjunt de persones. Entenem aquesta animació amb la voluntat d'assolir uns objectius clars, fent ús uns recursos i unes tècniques expressives i educatives concretes. Amb això vull dir que l'animador no deixa mai de ser un educador. Els aspectes a educar són bàsicament grupals, tot i que també podem incidir en aspectes individuals. Cal que diferenciem l'animació amb la forma d'expressió, que pot sorgir dels mateixos infants, joves o adults, sense objectius pre-fixats per part de l'educador. tipus d'animació Hi ha molts tipus d'animació: l'animació conduïda, que dirigeix el propi animador; la presenciada, on l'animador no intervé directament, però acompanya el grup i el seu ritme i, per tant, l'enriqueix. En aquest cas podem entendre que l'animador no produeix res, només acompanya i, per tant, no està actuant realment com a animador. Hi ha encara l'animació lliure, que sorgeix del mateix grup sense la presència concreta de l'animador, una animació de gresca. En aquest treball em centraré a l'animació conduïda. Ja des dels inicis, l'animació conduïda tenia uns postulats bàsics: d'una banda, oferir alternatíves lúdiques als infants, antipassives, creatives, participatives i que l'ajudessin a integrar-se socialment de forma crítica, així com a enriquir les seves formes d'expressió i permetre-li un creixement educatiu vivencial. Per altra banda, hi ha la voluntat de trencar el tòpic de què qualsevol cosa és bona per als infants, i que qualsevol persona sense experiència ni massa coneixements pot dedcar-se a l'animació o a d'altres espectacles per a la mainada. Potser aquest darrer punt fa més referència a la feina professional de l'animador, però no oblidem que el concepte d'animador és aplicable al mestre en la seva tasca escolar diària. postulats bàsics i característiques comuns de l'animació professional Molt sovint, quan haig d'explicar a persònes forànies, estrangeres, el món de l'animació a Catalunya, em quedo sense saber com fer-ho entenedor. Per això crec interessant d'aprofundir un xic en aquest tema per intentar establir unes característiques comuns que defineixin la tasca de l'animador. En aquests punts que segueixen tracto de definir l'animador professional. Per tant, no tot és aplicable al tipus d'animació no-professional que pot efectuar un mestre o bé un educador.
APROXIMACIÓ HISTÒRICA A L'ANIMACIÓ A CATALUNYA antecedents remots De
bon principi penso que la figura de l'animador (animateur, performer,
entertainer, song leader...) sempre ha existit, tanmateix és
tan antiga com l'home. M'imagino en temps de la prehistòria quan
a les nits, a la vora del foc, algun personatge entretenia la comunitat
fos amb l'ajut d'algun instrument (precari potser a l'inici), amb rondalles,
amb cançons, amb músiques, amb contes, amb acudits... La
funció que en aquell moment es pretenia devia ser la resolució
de misteris naturals i/o existencials (cosmogonia, trascendent...), la
compactació del grup a partir d'un entreteniment col·lectiu
i, posteriorment, la conservació històrica de les tradicions
culturals que la comunitat creava i transmetia per via oral. "animació" arreu del món No cal que ens quedem solament a la cultura occidental; a l'Àfrica, per exemple, hi ha hagut des de temps remots la figura del griot, d'una tradició secular. La seva funció en les estructures comunitàries era i és ben concreta: preservar el llegat històric de costums, tradicions, llegendes, cançons, danses... del seu poble i fer-lo partícip a la seva comunitat d'una forma activa, participativa, engrescadora i festiva, tot provocant també la reflexió de les actituds dels personatges de les seves històries, altrament dit: educar en els valors. La transmissió de coneixements dels griots sempre ha estat de pares a fills. Hi ha famílies amb noms ben concrets que continuen aquesta tradició arreu del continent africà i d'altres que han esdevingut una mena d'ambaixadors dela cultura africana arreu del món i s'han especialitzat en una part dels coneixements adquirits, els han recreat i els han fet evolucionar: la música (2). Pensem també en la música, la dansa i el teatre oriental, en les manifestacions culturals tradicionals precolombines, en tota mena de ritus iniciàtics, festius, religiosos... d'infinitat de cultures del nostre planeta. Arreu del món, tanmateix, podem constatar que al llarg de la història sempre hi ha hagut continguts emmarcables en l'àmbit de l'animació. assentament de les bases als països catalans Si
bé a Catalunya no hem tingut la figura dels griots, sí
que hem tingut la sort de comptar amb grans folkloristes que van recollir
a partir de finals del segle passat (evidentment marcats pel Romanticisme
europeu i la Renaixença catalana) material popular de cançons,
danses, contes, rondalles i llegendes, endevinalles, dites, costums, tradicions...
Compiladors com Aureli Capmany, Apel·les Mestres, Francesc Pelai
Briz, Francesc Maspons i Labrós, Valeri Serra i Boldú, Antoni
M. Alcover (3), Joan Amades (4), Ramon Violant i Simorra... afegits a
d'altres menys coneguts que organitzaren expedicions de recerca arreu
del país (5), han establert el pòsit per al treball sobre
la cultura popular als Països Catalans. tres estils, tres tradicions. Durant
la postguerra, Catalunya va anar esdevenint com una olla a pressió
que bullia com més avançaven els anys. La tradició
associacionista de la societat catalana unida a la repressió cultural
i a la voluntat política d'autogovern, varen provocar unes explosions
graduals d'entitats, moviments i organitzacions que, amb un rerafons polític,
pretenien dinamitzar la vida cultural del país. Tant la pedagogia
com la música en foren puntals, puntes de llança ben destacades. xesco boix: el precursor. Xesco
Boix, nascut el 3 de febrer de 1946, va aprendre i estimar de la mà
de la seva mare l'interès per la música, les cançons
que cantava el seu avi i les rondalles que fan caliu en una família.
Recordant aquells anys d'infantesa parlava així de la seva família:
"érem com una mena de família Trapp, amb un repertori
que anava des de Muntanyes del Canigó a la Cançó
de Bressol de Brahms" (10).
Ja ho crec que s'hi apuntà. En Xesco va conèixer Seeger -i la seva relació fou continuada-, estudià música amb Ma Teresa Giménez, aprengué a tocar la guitarra i mentre feia els estudis musicals acabà pedagogia i entrà a treballar de mestre a l'escola Benjamí de Barcelona (13). En aquell mestre que deixava la guitarra en un racó de la classe, coincidiren els tres estils, les tres tradicions que el féren puntal, pioner i precursor de l'animació a casa nostra... però encara faltava una altra coincidència. el grup de folk. neix el terme "animació" a catalunya Mentre
desenvolupava la tasca de mestre, s'anava consolidant el moviment de la
Nova Cançó catalana, impulsada per Miquel Porter, Remei
Margarit i Josep Maria Espinàs, que l'any 1961 havien fundat els
Setze Jutges. Entre els anys 1966-68 va acabar d'arrelar i va esdevenir
el moviment reivindicatiu del fet lingüístic i nacional català
més important des de la Guerra Civil.
Aleshores contacta amb Pau Riba (provinent, com en Xesco, d'una família burgesa, i també del món de l'escoltisme), amb Àngel Fàbregues i Jaume Arnella. Ben aviat s'hi afegirien els Batiste, Gabriel Jaraba, els germans Casajoana, la Maria del Mar Bonet, l'Eduard Estivill, en Jordi Pujol i en Jaume Sisa. Àngel Fàbregues aconseguí un local per al Grup de Folk i, també, endegà un segell discogràfic, Als Quatre Vents, amb el que el grup pogué editar els primers discos. D'aquella època en diu Xesco Boix (15):
El Grup de Folk va funcionar com a tal durant dos anys (en Xesco alternava les apariciona i els recitals amb la mili. Mica en mica el col·lectiu va anar sofrint canvis. Al cap d'aquests dos anys ja no funcionava com a grup, en quedava ben poc. Alguns cantants es van cremar, d'altres s'ho havíen pres com una moda, d'altres van trobar amb el grup una forma de donar-se a conèixer, una plataforma, però la tasca havia deixat llavor, i molts dels integrants continuaven la feina des d'àmbits més especialitzats. l'animació aplicada a la mainada Quan Xesco torna de la mili, pels volts del 71, ja venia amb la idea clara de cantar per la mainada. Connecta amb Jordi Roura (també antic membre del Grup de Folk) i, juntament amb Laura Pérez, Josep Maria Pujol i Núria Ventura van fundar Ara va de bo! En Jordi Roura, en una retrospectiva a la feina del grup, opina que (16):
Començar
a voltar pel país amb espectacles de cançons i danses per
a la mainada en un moment en què la tipologia de muntatges no dóna
protagonisme als infants ni els fa participar activament, és realment
encetar una gran aventura. Tanmateix els d'Ara va de bo! aconseguiren
crear escola. Com dèien a la presentació d'un dels seus
primers discos (17), "...i és que és molt important
que els infants cantin, i que comencin a cantar des de ben petits".
De
la manera de fer, de l'escola fracesa, se'n desprenen les idees del grup,
la voluntat lúdica alhora que educativa de la proposta. noves propostes Fins ara he fet una anàlisi dels inicis i les bases del món de l'animació. A partir del 73, en Xesco enceta la dedicació professional de cantant-animador en solitari. La seva tasca provoca que, alguns anys més tard -pels volts del 77- apareguin una bona colla de cantants-animadors. Àngel Daban, Toni Giménez, Noè Rivas, Lluís Maria Panyella, Pep López, el duet La saragata... són els continuadors de la tasca d'en Xesco. I subratllo la paraula perquè crec que aquest mot és crucial. Tots ells continuen avui trescant professionalment. No vull negar amb això que no hi hagi hagut evolució, ans al contrari: a partir de les bases instaurades per en Xesco i Ara va de bo!, cadascun d'ells ha arribat a definir-se en un estil propi, ha adoptat un savoir faire ben personal que el temps s'ha encarregat de forjar. Als inicis dels 80 apareixen encara alguns animadors més (Miqui Giménez, Rah-mon Roma...) i comencen a sorgir alguns grups d'animació (Sac de gemecs, Els Farsants, Bauxa...). Tanmateix
cal fer també una ullada a l'exterior. No podem escriure una història
de l'animació sense veure el món real que l'embolcalla.
Fixem-nos que és a partir de l'any 77 que comencen a aparèixer
més animadors. La possible democratització del país
tanca les portes de les pors i la gent surt al carrer (recordem la nombrosíssima
manifestació d'aquell 11 de setembre). La cultura catalana i tot
el que comporta en el camp de l'educació i els espectacles sembla
que té, a la fí, una porta oberta. Evidentment l'animació
també manifesta aquest procés de canvi, aquesta obertura.
És
una època complexa. La dèria de l'educador en l'animació
xoca sovint amb els mitjans de comunicació (llevat de comptades
ocasions), amb l'ensenyament musical a l'escola i amb els promotors d'espectacles.
Penso que si l'animació no morí en aquesta època
fou precisament perquè era necessària i els qui exercien
de professionals ho sabien i hi treballaven amb tossuderia; omplia un
buit real a l'escola i era una activitat molt sol·licitada a col·lectius
com esplais, agrupaments, associacions de veïns, festes majors de
barri, de pobles i viles... Aquesta mateixa demanda i el pensament històricament
assumit i generalitzat que estableix que la mainada s'ho empassa tot i
que qualsevol persona s'atreveix amb quatre tonteries a encarar-se
amb un auditori de menuts i de menudes per a fer-los-hi passar una estona
entretinguda, provoca que hi hagi cada cop més oferta de grups
que comencen i s'aventuren a presentar algun d'aquests pseudoespectacles.
mor en xesco. l'homenatge popular a la ciutadella A
finals de juliol de 1984 moria Xesco Boix i Masramon a Malgrat de Mar.
Diaris i revistes li dedicaren articles de condol i d'opinió. La
mainada de Catalunya estava de dol. Dibuixos, cartes en tota mena de publicacions
priòdiques, poemes, retrospectives, experiències personals,
pinzellades biogràfiques, sensacions... demostraren l'estima que
el país sentia per en Xesco, i confirmaren públicament la
seva gran tasca professional i humana. Tres
mesos després, una nota apareguda als diaris anunciava la organització
d'un proper homenatge de Catalunya a la seva persona. Va renir lloc el
8 de desembre de 1984 al Parc de la Ciutadella de Barcelona. Segons la
premsa i malgrat la xim-xim de la pluja s'aplegaren unes 100.000 persones
per escoltar els més de 50 grups que hi actuaven. Gairebé
tot el món de l'espectacle per a mainada hi fou present. Després
d'aquest acte multitudinari, petits homenatges, actes de recordança
i memorials s'organitzaven en poblacions on en Xesco havia deixat petja.
"el descontrol" I aquell terratrèmol tan dolorós es va anar oblidant mentre es feia la reconstrucció. S'intentà crear la Fundació Xesco Boix, però no tingué cap tipus de recolzament per part de les institucions. El panorama real de l'animació quant a recursos, infraestructures, divulgació d'espectacles, programadors i promotors, no va canviar en res de res. Tanmateix, també cal dir que unes poques entitats i associacions continuaren amb la crítica i els criteris clars i definits (La Roda d'Espectacles, Rialles, Xarxa...). Considero
que poc després de la mort d'en Xesco hi hagué un descontrol.
Començaren a sorgir grups d'animació i animadors per arreu
de la geografia catalana. A èpoques en sorgien més i a èpoques
no tants. Eren grups i animadors d'una durada molt limitada. És
curiós constatar que, a partir de llavors, hi ha dos blocs ben
diferenciats de dedicacions. En el primer i més nombrós
hi tenen cabuda molts grups i alguns animadors. Tots ells desapareixeran
després de relativament poc temps de funcionament; entre dos i
quatre anys. En el segon grup, notablement poc nombrós, s'opta
per la professionalització o, també cal dir-ho, per una
compaginació de la tasca d'animació amb alguna altra tasca
de caire educatiu. Realment molt pocs aconsegueixen dedicar-s'hi professionalment.
Podria
anomenar un bon feix d'animadors i de grups apareguts entre el 84 i el
98, amb la certesa que me'n deixo moltíssims més. Fent un
petit esforç memorístic i sense pretendre cap ordre cronològic,
n'escric una llista dels que jo n'he tingut coneixement, això vol
dir que ho hauríem de multiplicar per un número respectablement
elevat per saber la gran quantitat de propostes que hi ha hagut en aquests
anys: Samfaina, Juanjo, l'Arc en el cel, Pin i Fèlix, Queixal del
seny, Joan Garnés, Climent, Lluís Pinyot, Lluís Atcher,
Parell de dos, Pa sucat, La Quadrilla, Pep López i Sopars de duro,
Els Pepsicolen, Xirriquiteula, Xip xap, Ballaruga, Samfaina de colors,
Xino-xano, Isidre, Jaume Barri, Jordi Tonietti, El galliner, Bufanúvols,
Yupi-ià, Els sapastres, A la xirinxina, La bicicleta, Xerric, Tres
quarts de quinze, Xerinola, Els nyitos, Cia. Crostó, Sicalsidral,
Xauxa, La Pebra, Mitja-nota, El Carrilet, Oriol Bargalló, El singlot,
La tresca i la verdesca, Tres que l'engresquen, Nets i polits, Band de
canya, Toc de retruc, Amadeu i Cia., La Troca, Flic-flac, Julivert, Si
fa sol, Tres i no res, Tirotitaina, Trastos però no tristos, Yakumba,
Atzucac... etc, etc (i n'han sortit 55!). Avui en dia, en general, continua sense existir un criteri clar i crític sobre els espectacles d'animació. Continuen oblidats i marginats en moltes programacions d'ajuntaments, cicles escolars. Si hi ha un criteri generalitzat d'elecció és el pressupostari i això, evidentment, afavoreix l'intrusisme professional i fa molt de mal. En part, hem sofert un reculament per excés d'oferta i per desinformació.
LA REALITAT ACTUAL. LÍNIES OBERTES En aquest garbuix general d'animadors i grups d'animació hi ha diverses tendències o línies obertes. En Noè Rivas (20) descriu les següents:
reptes per al futur En el moment de la redacció de l'article sobre l'animació d'en Noè Rivas -ara fa uns cinc mesos-, ja vaig compartir idees i reflexions, crítiques i afegitons. El punt més debatut varen ser aquests reptes per al futur. D'una banda perquè creiem que han de posar-se a la pràctica. D'altra banda perquè volem compartir-los d'una manera lliure i individual, però amb uns criteris comuns i en forma de gremi o d'associació, de col·lectiu. Els compartim al cent per cent amb la intenció d'aprofundir-los i realitzar-los. Aquests reptes creiem que són els següents.
Certament
l'animació ha evolucionat moltíssim des dels seus inicis.
Hi ha hagut moments crítics i difícils, d'altres esperançadors,
però la tossuderia dels que ens hi dediquem professionalment ha
permès que no morin els espectacles d'animació. Actualment
no estem pas vivint cap impass, però cal definir, redreçar,
enfortir, dignificar i col·lectivitzar la professió del
cantant-animador, en definitiva, el món de l'animació als
Països Catalans.
Notes
© Rah-mon Roma, desembre de 1998 |