El primer cap de setmana de maig vaig haver d’anul·lar dues actuacions per afonia. El divendres havia actuat a Terrassa i vaig sentir-me molt apurat. Sóc conscient que vaig forçar la màquina. Ja tinc anys d’ofici a l’esquena, però coses com aquesta no em deixen dormir. La nit de divendres a dissabte la vaig passar gairebé en blanc, donant-hi voltes, nerviós, inquiet i, fins i tot, amb febre. I això que m’havia conscienciat que em calia dormir per descansar la veu. Em passaven pel cap mil-i-una preguntes que campaven durant la nit sense resposta, flotant per l’habitació. Què havia de fer, l’endemà? Com solucionar aquells compromisos sense deixar de ser professional? Com s’ho prendrien els afectats? Aconseguiriem trobar alguna alternativa? Em duraria molt l’afonia? Fins i tot altres preguntes com: em creuran? Es pensaran que és una trola? Hauria de forçar la veu per no “deixar-los penjats”? Quin concepte en treuran de mi?…
Tinc la gran sort que no acostumo a emmalaltir, però aquest cop m’havia afectat a la veu, i com que aquest és el meu instrument, és el mitja pel qual m’expresso i puc comunicar, cantar, parlar. Si el tinc afectat, no puc exercir la meva professió, i és una baixa fortuïta —ara no us penseu que encetaré un vast discurs de queixa sobre les baixes al món dels autònoms, que vull ser positiu, amb aquest article. Convenia fer una reflexió valorant tots els pros i els contres i prendre una decisió. I la vaig prendre: era més que evident que la veu “havia de fer llit”, s’havia de cuidar. Em vaig prescriure descans per dissabte i diumenge.
Crec que no s’ha de forçar la màquina. Sempre corres el gran perill d’inutilitzar-la, si l’apures. Ho hem de saber explicar a clientela, i se n’han de fer càrrec. L’afectat ha de procurar ser clar, honest i, sobretot, ser professional tot facilitant la recerca a la clientela per a trobar alguna alternativa viable.
Tanmateix, sempre acabo elogiant el treball gremial que hem dut a terme els cantants i animadors i la bona entesa que existeix entre tots nosaltres. Quan algú rep algun cop, els demés el socorrem. I si algú celebra res, els demés compartim la festa.
