Amic Oriol:
Necessito escriure’t quatre ratlles.
Vas marxar de vacances nadalenques amb ganes de renovar energia i forces pel 2015 i has arribat a una altra contrada sense ni adonar-te’n. Ens vas deixar molts regalets: totes les cançons dels teus discos a l’abast, un reguitzell d’imatges… i, el més important, moltíssimes estones compartides amb una picossada de gent. Tots i totes ens vam quedar de pedra, se’ns va glaçar la sang en saber la trista notícia.
Els amics i la família hem compartit el plor i el dolor a La Bisbal, al Clot i en petites trobades. Uns moments que són bàlsam de comunió. A tots ens passa pel cap que n’hem de muntar alguna. La festa del teu 40è aniversari seran moltes festes, ja ho crec!
Necessito encara escriure’t perquè, de resultes del muntatge de “L’ocell de la Felicitat” que vam preparar amb en Damià Caro de ComSoc, en Jordi Tonietti i en Carles Cuberes, ens havíem escapat després de cada trobada a fer un toc i a fer-la petar. Mira que havíem compartit moments fins llavors, però no pas com aquells. De tu a tu, fit a fit. Tots dos, amb la major nuesa i fragilitat, ens explicàvem les nostres inquietuds. A la propera trobada ja no ho podrem fer. I sóc un de tants que hem compartit estones plenes de conversa (com també les dels cafès pel país, és clar), d’oriolades, d’improvisacions, de sensibilitat, de nervis… Ens sentim orfes de tu.
Necessito escriure’t per explicar-te que trobarem força per esperonar la Laura, la teva família, els veïns, els teus amics més propers que t’estimen.
Necessito escriure’t perquè ens han quedat moltes coses al tinter, que tots —n’estic segur— anem cal·ligrafiant als nostres pensaments.
Necessito escriure’t perquè ara no puc fer-te una abraçada amb contacte de panxetes.
Necessito escriure’t per dir-te que sí, que també t’estimo.
Necessito escriure’t per demanar-te que, allà on siguis volant amb el teu avió petit, si no et ve de gust no cal que descansis: pots continuar cantant i explicant contes a cau d’orella.
Oriol: gràcies!
Rep una forta abraçada.
A reveure!
