La Cultura és segura. No ens cansem de repetir-ho.
Vam estar gairebé tres mesos aturats per l’estat d’alarma. Durant aquell temps, ens vam empapar de mesures de xoc, de mesures de precaució, plans d’acció, de PROCICAT… Hem adaptat els formats dels espectacles i hem extremat totes les mesures per a prevenir de rebrots i contagis de Covid19 en les nostres actuacions, i ja n’hem pogut fer algunes. Tot i la feina i els costos que ens ha comportat el reciclatge, tant els programadors com els mateixos artistes estem a mercè dels efectes dòmino socials. Si algun ajuntament decideix suspendre activitats, seguidament suspenen els ajuntaments propers.

Hem de donar les gràcies als ajuntaments, programadors i entitats que confien en nosaltres i, amb nosaltres, lluitem per fer arribar la cultura, el lleure i la festa a pobles i ciutats. La gent es mereix trencar rutines, viure de nou esdeveniments festius, participar-hi altra vegada en família, deixar-se endur per la música i el ball. Disfrutar i, sobretot, riure de nou i de valent.

Evidentment hem de complir amb totes les mesures sanitàries recomanades. I queda demostrat que ho fem: a dia d’avui no hi ha hagut CAP rebrot originat en actes culturals, i volem continuar amb aquesta tònica.

Ajudeu-nos-hi!!!
Contracteu professionals!!!
Contracteu cultura segura!!!

Aquí teniu el nostre emllaç de propostes post-Covid19:
https://www.rah-mon.com/portfolio-item/actuacions-en-temps-de-covid19/

 

Actuacions Segures. La Cultura es segura. Rah-mon Roma.

 

 

En Ramon Teixidó (@rodixeta) em va entrevistar, i l’entrevista ha anat apareixent a diversos mitjans digitals. Això és com una traca, o bé un castell de focs, que explosiona i s’estén primer al Maresme (Diari Maresme), després a l’Entrevistàlia, se’n va cap al 7 Accents de les terres de Lleida, i continua al FÒRUM.AD, d’Andorra… vejam cap on més se n’anirà.

Entrevista Rah-monRoma Entrevistalia

Entrevista Rah-monRoma Diari Maresme

Entrevista Rah-monRoma Forum.AD

Entrevista Rah-monRoma Se7Accents

 

Us copio l’entrevista a continuació.

Rah-mon Roma:
‘A qualsevol racó del món la música té l’objectiu comú de fer-nos feliços’

Avui entrevistem el cantant i animador infantil Rah-mon Roma amb motiu de la celebració del 35è aniversari de la seva carrera artística, que ja compta amb prop de 5.000 actuacions en directe.

En primer lloc, enhorabona per l’aniversari. Què recordes amb més afecte dels teus inicis?
El que recordo amb més vivesa és la il·lusió en tots els àmbits. La il·lusió que copsava en la mainada, la que vivia en preparar i fer les actuacions i la il·lusió que provocava el boca-orella, que permetia escampar el radi d’acció de les actuacions. I el secret d’aquesta il·lusió sempre ha estat la proximitat; poder parlar amb la mainada, pares, mares i mestres, provocar que ens acostem, que cantem i ballem en comunió, ens abracem plegats, que ens fem pessigolles…

Quines són les teves millors vivències durant tots aquests anys?
En l’àmbit professional he viscut moments encantadors i emocionants. Cantar amb nenes i nens de Costa d’Ivori o de Guatemala, dansar amb joves de Corea, fer d’animador amb famílies a Chiapas, o improvisar una estona de cançons a la Xina és digne de menció… però crec que cada actuació esdevé un repte, també a Santa Coloma, també a Gandesa, a Colera o a Almenar. I a les actuacions sempre passen moltes coses que et fan riure, que t’entendreixen i també et fan pensar. Aquests moments no tenen preu. El que recordo amb més presència són aquelles sensacions de connexió total, sigui amb tot l’auditori o amb algú en concret.

Ha canviat molt el públic infantil i familiar?
Crec sincerament que en essència no hem canviat. L’entorn ens fa evolucionar, certament, i ens posicionem davant dels esdeveniments socials, les incidències tecnològiques i les realitats polítiques que ens influeixen la vida quotidiana. El públic infantil i familiar té les mateixes necessitats que tenia fa 30 anys: necessita riure, deixar-se anar, adonar-se de la persona que té al davant i al darrere, emocionar-se, reflexionar sobre l’entorn, treballar els valors… els que treballem en l’animació hem de continuar provocant tot això, però hem de ser conscients que han passat tres dècades i els llenguatges també han evolucionat.

Com viviu les vostres actuacions en directe?
Les continuo vivint amb molta il·lusió. La participació intergeneracional continua essent un repte constant, així com crear un fil emotiu durant l’actuació; una mena de línia viva que ens porti a participar en diferents moments de sensibilitat, emoció i reflexió des d’una òptica lúdica. I, si bé és cert que tots aquests anys m’han anat ampliant el repertori, sovint m’adono que hi ha uns temes que em serveixen molt més que d’altres, que concentren més els objectius.

Què us suposa enregistrar a l’estudi?
És un treball de creació complet, des de la primera fins a la darrera nota. Suposa moltes hores de preparació, de pensar les cançons, d’assajar-les i executar-les amb la intenció adequada. Abans també era una inversió. Avui, quan comproves el mercadeig que hi ha d’arxius sonors en tots els àmbits, podem entendre que no compensa econòmicament, però és un treball que queda i és molt important que hi sigui.

També escrius contes. Com valores aquesta faceta literària?
La veritat és que escric menys del que m’agradaria. Escriure em fa molt de respecte i publicar encara més, per això tan sols n’he publicat uns pocs.

En què consisteix el teu recull de cançons i danses internacionals?
A part de cançons i danses pròpies, la majoria del meu repertori són adaptacions de temes tradicionals d’arreu del món. N’he adaptat dels cinc continents. Adaptar cançons és acostar cultures. Intento conservar-ne la llengua i la pronúncia original, i cantar-ho tan bé com en el meu català matern. Amb això, descobrim noves sonoritats, situem nous llocs al planeta i, sobretot, entre molts altres valors, es planteja un treball de normalització i respecte de la diversitat i la interculturalitat.

Què s’aprèn tocant arreu del món?
El fet de “tocar arreu del món”, per un costat m’ha ofert perspectiva i molt de repertori. Per l’altre, m’ha fet adonar que, sense excepcions, la mainada canta arreu del món per jugar, per alegrar-se de les vivències que passa i per esdevenir feliços en comunitat. A qualsevol racó del món la música té l’objectiu comú de fer-nos feliços. Aquest fet comú permet la comunicació —en clau d’animació— a qualsevol racó de món.

Quins són els propers reptes del món de l’animació?
L’animació infantil, o musical, és un gènere autòcton a Catalunya únic al món. El repte de l’animació sempre ha estat mantenir l’essència dels orígens (la comunicació, la proximitat, el diàleg, el contacte, el treball lúdic i pedagògic sobre els valors universals…) adaptant-nos a la realitat social i cultural de cada moment. Crec que aquest és un repte constant, i cal que el nostre país entengui i valori aquest tresor.

Un repte que compta amb referents destacats.
Sí. Quan es parla de l’animació infantil evidentment sorgeix la figura d’en Xesco Boix, que en va ser el principal creador i impulsor, però s’oblida totes les altres persones que han – i hem – fet molta, moltíssima feina arreu del país seguint el camí d’en Xesco i fressant-ne de nous. Valorar aquest tresor és també posar a lloc aquesta corrua de treballadors i creadors.

Sens dubte, un tresor que molts apreciem. Moltes gràcies!

Entrevista: Ramon Texidó

 

La Plaça de l’Espolsada de Corró d’Avall (Les Franqueses del Vallès) va ser casa nostra el dia de Sant Jordi de 2015. Al matí, amb l’espectacle d’animació en trio SARAU DE SANT JORDI, que va fer les delícies dels escolars més menuts de la població, especialment amb “La veritable història del Drac de Sant Jordi”, un conte tradicional de les terres escoceses que va fer embadalir tota la concurrència. Al migdia, en Rah-mon es va escapar fins a Malgrat de Mar per a fer l’espectacle en format individual, però a la tarda, va tornar a la Plaça de l’Espolsada amb l’espectacle en quintet RÀDIO EUROPA. Tota una diada musical, una festa tradicional de carrer amb músics, cançons i danses.

La Televisió del Vallès Oriental se’n va fer ressò…

http://votv.xiptv.cat/les-franqueses-del-valles/capitol/un-sant-jordi-amb-tot-tipus-de-roses-i-l-autentica-llegenda

Tota una aventura… Gairebé tres hores de viatge, i ja som a la Carpa del Parc Central d’Andorra la Vella, en el marc de la Celebració del Dia Mundial de la Diversitat Cultural. Paradetes de tots colors, gent d’aqui i d’alla ben avinguts, mostra cultural de tots ells i elles… i nosaltres L’Oriol Cases i jo mateix) oferint la BALLARUCA D’ARREU DEL MÓN. Tot i que per l’horari no hi havia massa afluència, tant la gent que estaven asseguts a les taules fent el cafè i la sobretaula, com la mainada menuda i els seus pares que hi participaven, com la gent de les parades que no paraven de bellugar-se, han participat ben activament amb les nostres cançons i danses. Hem viscut tot plegats un bolo rodonet i ben tendre. Ens han vingut a veure també els meus nebots i cunyat, que viuen a Andorra (les fotos són d’en Marc: gràcies!).
Un agraïment especial a tota l’organitzacio del Comú d’Andorra la Vella, la Comissió Nacional Andorrana de la UNESCO i el Govern Andorrà, així com a Andorra Animació.
Ens veiem en una altra ocasió!
…i tres horetes més de baixada, que l’Oriol tenia un altre bolo al vespre.

Finalment, i després d’un llarg procés de treball, la Cia de l’Ou Ferrat estrenem l’espectacle PATIM, PATAM el proper 3 de gener de 2011 a l’Auditori Miquel Pont de Castellar del Vallès, a les 18’30 de la tarda.

Hi sou tots convidats!!!


NADAL AMB RITME
Una iniciativa de l’ajuntament de Girona ha cristalitzat amb el triple CD Nadal amb ritme. L’objectiu és promoure la presència de nadales en català a tot arreu on es posi música nadalenca, ja sigui fils musicals i fires, mercats i parcs infantils. El disc no es ven, sinó que es distribueix en punts estratègics. Bona idea! Prou ‘villancicos’ i més nadales!
Es tracta d’un recull de cançons relacionades amb les tradicions més significatives del cicle de festes nadalenques. Hi trobareu peces tradicionals i populars, i també algunes de no tan conegudes. N’hi ha d’arreu de l’àmbit lingüístic català, interpretades per estils musicals molt diversos: des de grups com Ai, Ai, Ai –com aquest “Caganer” que ressona-, Pau Riba, Al Tall, Mesclat, De Calaix, Gossos fins a l’ Escolania de Montserrat, Santi Arisa o les cançons del Club Súper Tres. S’hi han seleccionat dues cançons originals d’en Rah-mon, extretes del CD PER NADAL, PAS DE PARDAL, A la fira de Santa Llúcia i A retallar papers. El projecte parteix de la ciutat de Girona, però també es vol fer arribar, en la mesura dels possibilitats, a d’altres llocs del país on també convingui. Se n’han editat i distribuït 3.500 exemplars gratuïtament.

Ja hi som. Després de la setmana de Sant Jordi, plagada de feina, de bolos, de quilómetres, de companys de feina, d’espectacles, de llibres, cultures, poesia, novel·la i roses, me’n vaig al país dels dracs. Deu dies a Corea del Sud realitzant tallers i xerrades sobre dansa tradicional catalana i d’animació. I tot això, a la Universitat Hankuk d’Estudis Estrangers —on imparteixen Filologia Hispànica amb alguna assignatura de català— i en els seus dos campus.

Durants els dies d’estada a Seul, intentaré escriure una mena de relat de sensacions i aventuretes, i hi afegiré algunes imatges il·lustratives. De moment, us deixo amb el cartell que anuncia l’Invited Catalan Artist al campus.

El projecte que fa uns mesos vaig anunciar al present bloc, ja ha pres forma. Us passo una imatge de l’estat actual del bloc que serà destinatari de les anècdotes i històries que vulgueu explicar delsvostres bolos arreu de Catalunya i l’estranger. De moment, no està visible. Més que res, perquè m’agradaria penjar-lo amb unes quantes entrades, i que fossin de gent diversa.
Les possiblitats de participació que hi ha en són moltes, i senzilles:

1.— Enviar els vostres textos directament a la meva adreça de correu.
2.— Quedar algun dia per fer un cafè (o cerveseta, o un toc, una ratafia, un suc, un got d’aigua… el que sigui!). Les enregistrem i ja les escriurem posteriorment (és la via que us dóna menys feina, però segons què i quant beus, potser algun maldecap ressacós).
3.— Si algún espectador (pares, avis, vailets i vailetes…) també en volen explicar alguna, que tirin de qualsevol membre de l’AMAPEI o la TTP. Que li expliquin amb pèls i senyals, i ells que en ho faci arribar.
4.— La via que vulgueu iniciar vosaltres sempre serà benvinguda i celegrada…

Nota: Si podeu il·lustrar la història, serà brutal!

La idea és que, mica en mica i entre tots, anem confegint aquest anecdotari. Pel que he sentit fins ara, pot ser molt potent!
Són aquelles coses que només que en trieu una de bona cada companyia —de les moltes que us han passat—, en tindrem una seixantena de bones!!!


Ja ha passat altre cop el Carnaval. Les festes boges, els excessos, les disfresses, els tòpics de sempre. Però no estic pas massa convençut que el Carnaval se celebri realment amb el sentit primigeni de la Festa, si més no a la immensa majoria de celebracions a casa nostra. Quan el principal motiu de celebrar res és “perquè toca”, ja no té, evidentment, cap mena de sentit. I amb el Carnaval, això passa massa sovint. En general no es coneix ni l’origen ni el perquè de les celebracions dels carnavals.

Una anècdota il·lustrativa. El propassat dimarts 29 de gener, la meva dona va entrar en una pastisseria a comprar pa. Va estar temptada per uns bunyols, que feien una pinta… Duien un cartellet a sobre: Bunyols de Quaresma. Però si encara no havia ni arribat el carnaval, com podien vendre bunyols de Quaresma? Se li va acudir fer-los el comentari. La dependenta li va assegurar que sí, que sí; que com que ja era Quaresma en tenien, de bunyols. I, a més, li va etzibar:

—és que aquest any, com que Setmana Santa és tan aviat, se’ns ha ajuntat tot; el Carnaval, la Quaresma i Setmana Santa.

La Carmina, s’ho escoltava bocabadada. Fins i tot s’anava mirant una senyora gran, com demanant-li que intervingués… i la senyora li diu:

—sí, sí, i com és que ens han posat la Setmana Santa tan aviat? Que no ho veuen, que se’ns ajunta tot!

La Carmina ni els va intentar explicar que encara faltava una setmana per Carnaval, que la Quaresma començava el divendres seguent al dimecres de Cendra, i que tenia set setmanes com les set potes de la Vella Quaresma i que això eren els quaranta-nou dies abans que arribés la Pasqua, tal i com passava cada any… No valia la pena.

Reconec que a mi no m’agrada el Carnaval perquè mai no m’he trobat visquent un sentiment comunitari que tingués alguna arrel popular o tradicional amb el rerafons de l’efemèride. Sempre he envejat la gent de Sitges, els de Vilanova, els Carnavals de Solsona, les festes d’alguns poblets del Pirineu, les tradicions —antigues o modernes— que dinamitzen, protagonitzen i encomanen la Festa del Carnaval en força indrets del país (fins i tot envejo la Sussietat de l’embut de Terrassa, sí senyor!). Pel que fa al meu poble, Sabadell, reconec que per culpa de la meva feina de titiriteru sempre estic de bolos i no puc participar-hi mai. Reconec l’elogiable tasca del Consell de Cultura popular, però ja sabem que la ciutadania fa massa temps que viu en la letàrgia, i aquest fet sempre juga un paper decisiu en la escassa participació i la vivència de les celebracions.

Ei; de tota manera, el meu escrit d’avui no volia ser crític amb el meu poble, sinó esperançador amb el Carnaval. Enguany, a totes les festes on hem estat treballant, hi hem viscut la voluntat participativa, i no només de la mainada, sinó que també hem notat al gruix del públic les mares i els pares —pares masculins pocs, però a tot arreu n’hi havia algun, sorprenentment per nosaltres. Hem estat a Sant Andreu de Llavaneres, a Sabadell mateix, a Sant Feliu de Llobregat, a Les Franqueses del Vallès, a Granollers, a Mollet, a Alella, a la Seu d’Urgell, a Gavà i a El Perelló. Brutal. Dels meus vint-i-quatre anys a l’ofici és l’any que he disfrutat més els bolos. Tinc la sensació que la gent torna a recuperar les ganes de celebrar les coses en comunitat, més que no pas en massa. I què voleu que us digui: a mi, això em dóna trempera.

És desastrós, desesperant, incommesurablement inconcebible, exhasperant, inhumà, digne d’una pel·lícula gore, amb tocs surrealistes. Perquè quan una cosa falla, totes van fallant en cadena al darrere? Per quin motiu es produeixen espontàniament reaccions de tipus dòmino —sorgides del no-res, evidentment— que t’afecten amb tota plenitud i et lliguen de mans i peus a endegar tot un conjunt d’actuacions que haurien de portar a algun objectiu final? I per què, aquest motiu final, es desdibuixa, es dilueix continuament, i és estorbat per nous objectius que necessiten una primera resolució per poder assolir el primer dels objectius, però que, inevitablement, cada cop s’allunya més i més.

Quan te n’adones de la seva magnitud, és quan comences a intuir com l’has de tractar, com l’has de resoldre. De tota manera, és quan t’adones, també, que no hi ha cap camí recte per arribar a l’objectiu final quan realment comences a resoldre’l. Un a un, els passos que d’ones són crucials. Et roben hores i hores… Evidentment, alguns els hauràs de desfer, ja que has triat un camí errat. D’altres, et portaran a descobrir nous paratges que et sorprendran —potser fins i tot oblidaràs un xic el perquè ets allí—, o et faran adonar de la gran fragilitat en l’equilibri de tot plegat.

I cal ser sempre optimistes. El dòmino sempre s’atura en algun moment i hem d’estar a punt per tornar a situar les fitxes en la millor posició, a punt per jugar —Ep: nosaltres. No pas que ens la juguin— la partida.

Si encara no intuiu de què parlo, introduiu el nom del vostre problema sense resoldre al títol, i ben segur que l’haureu encertat.

Un dia serà la hipoteca, un altre seran les relacions humanes, un altre un encàrrec, una qüestió de salut, mèdica… Evidentment, també hi ha temes molt més profans que els que acabo d’escriure, com podria ser un problema al cotxe, que se’t trenqui l’aspirador… que se’t desconfigurin els programes de l’ordinador —o la mateixa màquina—…

Però, com tot, les sol·lucions les acabarem veient al final del túnel…
O no?