Ja ha passat altre cop el Carnaval. Les festes boges, els excessos, les disfresses, els tòpics de sempre. Però no estic pas massa convençut que el Carnaval se celebri realment amb el sentit primigeni de la Festa, si més no a la immensa majoria de celebracions a casa nostra. Quan el principal motiu de celebrar res és “perquè toca”, ja no té, evidentment, cap mena de sentit. I amb el Carnaval, això passa massa sovint. En general no es coneix ni l’origen ni el perquè de les celebracions dels carnavals.

Una anècdota il·lustrativa. El propassat dimarts 29 de gener, la meva dona va entrar en una pastisseria a comprar pa. Va estar temptada per uns bunyols, que feien una pinta… Duien un cartellet a sobre: Bunyols de Quaresma. Però si encara no havia ni arribat el carnaval, com podien vendre bunyols de Quaresma? Se li va acudir fer-los el comentari. La dependenta li va assegurar que sí, que sí; que com que ja era Quaresma en tenien, de bunyols. I, a més, li va etzibar:

—és que aquest any, com que Setmana Santa és tan aviat, se’ns ha ajuntat tot; el Carnaval, la Quaresma i Setmana Santa.

La Carmina, s’ho escoltava bocabadada. Fins i tot s’anava mirant una senyora gran, com demanant-li que intervingués… i la senyora li diu:

—sí, sí, i com és que ens han posat la Setmana Santa tan aviat? Que no ho veuen, que se’ns ajunta tot!

La Carmina ni els va intentar explicar que encara faltava una setmana per Carnaval, que la Quaresma començava el divendres seguent al dimecres de Cendra, i que tenia set setmanes com les set potes de la Vella Quaresma i que això eren els quaranta-nou dies abans que arribés la Pasqua, tal i com passava cada any… No valia la pena.

Reconec que a mi no m’agrada el Carnaval perquè mai no m’he trobat visquent un sentiment comunitari que tingués alguna arrel popular o tradicional amb el rerafons de l’efemèride. Sempre he envejat la gent de Sitges, els de Vilanova, els Carnavals de Solsona, les festes d’alguns poblets del Pirineu, les tradicions —antigues o modernes— que dinamitzen, protagonitzen i encomanen la Festa del Carnaval en força indrets del país (fins i tot envejo la Sussietat de l’embut de Terrassa, sí senyor!). Pel que fa al meu poble, Sabadell, reconec que per culpa de la meva feina de titiriteru sempre estic de bolos i no puc participar-hi mai. Reconec l’elogiable tasca del Consell de Cultura popular, però ja sabem que la ciutadania fa massa temps que viu en la letàrgia, i aquest fet sempre juga un paper decisiu en la escassa participació i la vivència de les celebracions.

Ei; de tota manera, el meu escrit d’avui no volia ser crític amb el meu poble, sinó esperançador amb el Carnaval. Enguany, a totes les festes on hem estat treballant, hi hem viscut la voluntat participativa, i no només de la mainada, sinó que també hem notat al gruix del públic les mares i els pares —pares masculins pocs, però a tot arreu n’hi havia algun, sorprenentment per nosaltres. Hem estat a Sant Andreu de Llavaneres, a Sabadell mateix, a Sant Feliu de Llobregat, a Les Franqueses del Vallès, a Granollers, a Mollet, a Alella, a la Seu d’Urgell, a Gavà i a El Perelló. Brutal. Dels meus vint-i-quatre anys a l’ofici és l’any que he disfrutat més els bolos. Tinc la sensació que la gent torna a recuperar les ganes de celebrar les coses en comunitat, més que no pas en massa. I què voleu que us digui: a mi, això em dóna trempera.

És desastrós, desesperant, incommesurablement inconcebible, exhasperant, inhumà, digne d’una pel·lícula gore, amb tocs surrealistes. Perquè quan una cosa falla, totes van fallant en cadena al darrere? Per quin motiu es produeixen espontàniament reaccions de tipus dòmino —sorgides del no-res, evidentment— que t’afecten amb tota plenitud i et lliguen de mans i peus a endegar tot un conjunt d’actuacions que haurien de portar a algun objectiu final? I per què, aquest motiu final, es desdibuixa, es dilueix continuament, i és estorbat per nous objectius que necessiten una primera resolució per poder assolir el primer dels objectius, però que, inevitablement, cada cop s’allunya més i més.

Quan te n’adones de la seva magnitud, és quan comences a intuir com l’has de tractar, com l’has de resoldre. De tota manera, és quan t’adones, també, que no hi ha cap camí recte per arribar a l’objectiu final quan realment comences a resoldre’l. Un a un, els passos que d’ones són crucials. Et roben hores i hores… Evidentment, alguns els hauràs de desfer, ja que has triat un camí errat. D’altres, et portaran a descobrir nous paratges que et sorprendran —potser fins i tot oblidaràs un xic el perquè ets allí—, o et faran adonar de la gran fragilitat en l’equilibri de tot plegat.

I cal ser sempre optimistes. El dòmino sempre s’atura en algun moment i hem d’estar a punt per tornar a situar les fitxes en la millor posició, a punt per jugar —Ep: nosaltres. No pas que ens la juguin— la partida.

Si encara no intuiu de què parlo, introduiu el nom del vostre problema sense resoldre al títol, i ben segur que l’haureu encertat.

Un dia serà la hipoteca, un altre seran les relacions humanes, un altre un encàrrec, una qüestió de salut, mèdica… Evidentment, també hi ha temes molt més profans que els que acabo d’escriure, com podria ser un problema al cotxe, que se’t trenqui l’aspirador… que se’t desconfigurin els programes de l’ordinador —o la mateixa màquina—…

Però, com tot, les sol·lucions les acabarem veient al final del túnel…
O no?


Un projecte que s’engega. Sense presses i sense pausa.

Al darrer sopar d’Assamblea de l’Associació de Músics i Animadors Professionals d’Espectacles Infantils (AMAPEI) se’n va tornar a parlar. Altre cop les anècdotes viscudes per un, per l’altre i pel de més enllà ens van amenitzar el sopar. Rialles, sorpresa, indignació, tendresa, reflexió, bon humor… Les vivències personals, allò que ens marca, allò que recordem carinyosament —o potser algunes amb ràbia impotent—, ho anomenen de moltes maneres: anècdotes, batalletes, casos, facècies, situacions, vivències, històries…

Quan n’expliquem, sempre hi ha algú que deixa anar la frase “n’hauriem de fer un llibre!”. Doncs m’hi poso. Engego el projecte. Sense pressa, però sense pausa. Per això entro a casa vostra, a la vostra lectura i intentaré empipar-vos per a què em feu arribar les vostres històries, per aconseguir exclusives, per recollir allò que enriquirà la sapiència popular, per deixar escrites les millors anècdotes del gremi… Si voleu que vingui a veure’us, també les enregistraré.

Estic obert a tothom: gats vells, cadells nous, grups, duets, tercets, solitaris, patums, mamuts, dinosaures de l’animació… envieu-me correus (info@rah-mon.com), truqueu-me (607408947), atureu-me pel carrer, envieu-me les vostres històries…

Apa-li!
Les estic esperant des de ja mateix.

(NOTA: Si algú més hi vol potinejar, endavant!)

Des que hi va haver la reforma educativa que redefinia els continguts i la nova denominació de l’ensenyament obligatori, vaig pensar que en la meva feina podria fer propostes d’espectacles més acotats, a nivell evolutiu i pedagògic. Després d’anys de contacte escolar me n’adono que en el meu àmbit he hagut de fer unes passes enrera per poder sobreviure sense conflictes de consciència. M’he hagut d’especialitzar en la generalitat, si em perdoneu l’expressió. En l’àmbit de l’animació —la meva disciplina primigènia— m’he hagut d’anar empescant repertoris prou engrescadors com per captar els nens-i-nenes-ganàpies de 6è i que, alhora, no fossin massa complexes per a permetre que ens nens-i-nenes-xicarrons de P3 poguessin seguir-los.

Si t’atures a mirar-ho, fredament, els qui preparem, oferim i presentem espectacles d’animació a les escoles podriem estar provocant aberracions de l’alçada d’un campanar. A nivell musical, psicomotriu, matemàtic… ja que les necessitats educatives en els nivells que se’ns posen al davant —gairebé sempre des de P3 fins 6è, tots junts— són, evidentment, molt diverses. Ara bé; cal tenir ben present que els espectacles d’animació són propostes comunicadores que haurien de ser capaçes de crear unes dinàmiques de convivència entre els infants de totes les edats. Hauríen de ser capaçes de generar unes actituds de respecte entre generacions, procedències, sexes, cultures… Hauríen de ser capaçes d’encomanar una festa el més natural i creïble possible. Hauríen de ser capaçes, sobretot, de tractar la mainada tal com és: com a persones.

Aquests aspectes —més lúdics, si voleu,— no són també pedagògics? L’art dels animadors —l’animació entesa, evidentment, com a tresor autòcton— rau en saber ser, precisament, un bon comunicador especialista en la generalitat. (Ei! no la de Catalunya!)

És difícil expressar la satisfacció que sents quan muntes un event d’aquestes característiques i comproves que tens qüòrum, que els companys d’ofici s’impliquen en la història… si voleu, amb més o menys dedicació, amb més o menys grau, amb més o menys iniciativa, com a tot arreu, però hi ha una implicació. Això fa créixer les associacions. També et fa adonar, evidentment, del grau de salut que tenim, de l’estat real del col·lectiu i el nivell de treball que podem arribar a assolir. I aquí crec que també ens hi haurem d’aturar a reflexionar.

Com en tot esdeveniment, sempre hi ha qui carrega més feina que altres. A l’AMAPEI inicialment treballem per comissions amb la voluntat de ser operatius. De tota manera, te tant en tant convé fer una parada al camí i comprovar qui forma aquestes comissions, qui és a la Junta, qui s’implica en més grau… Mirant-m’ho en distància, a vista d’ocell, crec que convé un toc d’alerta. No m’agradaria que se’ns cremés l’equip actual de gent que han fet créixer l’entitat, a còpia d’hores i maldecaps, per manca d’interès de la resta de socis. L’actual equip gestor ens ha donat satisfaccions i resultats —i ben segur que ens donaran més en un proper futur—, i confio que els propers temes i debats pendents es tradueixin en acords que facin créixer el gremi, conscient de ser-ne cada cop més.

Si vols refrescar-te i disfrutar de l’aigua, has de sortir xop de la piscina… però per això t’hi has de tirar, nedar una bona estona… i millor en companyia!

LA MAR A TERRA
Un nou muntatge de contes frescos com esquitxos d’onada.

De fet, va ser estrenat el juliol de 2005 en format de dues sessions i enguany l’he transformat, pulit, millorat, abellit… Ja ha rodat per Vilafranca, Calafell, Sabadell i Barcelona.

TOTS ELS ESPECTACLES 2007/2008
Amb la voluntat de facilitar la tria dels espectacles que porto en cartera per a la temporada escolar 2007/2008, he elaborat un dossier amb una explicació resumida de cadascun d’ells i una petita imatge, així com un enllaç directe per accedir a major informació. És un document pdf que trobareu a: TOTS ELS ESPECTACLES 2007/2008

Aquest cop, llenço una proposta a l’aire al gremi d’animadors.

Per motius importants insalvables algun cop ens ha passat que hem hagut d’anul·lar una actuació… o més d’una. El primer que fem en aquestes circumstàncies —si el motiu de la baixa ens ho permet, que si no ho deleguem a algú altre— és intentar que algú ens substituexi. Si m’ho miro fredament com a professional, em dol haver de deixar de fer el bolo, bàsicament per dues raons:
1a.— Aquells que t’han contractat han confiat en tu i, d’alguna manera —per molt que et disculpis, truquis, t’esmercis a buscar algú que et substitueixi…— poden tenir la falsa sensació que els has fallat.
2ª— Deixo de cobrar uns diners amb els que ja comptava. És una raó material, certament, però del sou vivim els professionals, no cal recordar-ho. Si no ingressem els diners d’una feina, cagada pastoret. La baixa laboral del mínim interprofessional ja sabeu que és —i perdoneu l’expressió— una misèria.

A partir d’aquesta situació m’és fàcil arribar a una conclusió. Si l’animador que no pot fer una actuació per causa justificable (mèdica, familiar d’emergència, de baixa laboral…) troba qui el substitueix, amb tot el què comporta, ens trobem en una situació de FAVOR MUTU. Deixeu-m’ho anomenar així. A qui no tenia feina, n’hi plou una a darrera hora (és allò del “atrápalo.com”), i el que no la podia fer troba un company que li sol·luciona la papereta.

Conclueixo: aquesta situació de FAVOR MUTU fóra bo que estigués regulada amb un pacte de SUBSIDI DE SUBSTITUCIONS PER EMERGÈNCIES. Qui fes l’actuació entregaria un % pactat a qui no l’ha poguda fer. Com que es tracta d’un servei personalitzat i exercit a darrera hora, proposaria xifrar-lo entre un 15 i un 25% del muntant del catxet.

Penso que amb pactes gremials com aquest tots els animadors professionals en sortiriem beneficiats, i el gremi reforçat. És un tema que queda a l’aire, però que ja proposo com a punt d’un proper ordre del dia assambleari.

Una reflexió en veu alta.

Quan vaig començar a exercir l’ofici d’animador infantil amb conscient seriositat professional, encara no existia cap col·lectiu aglutinador, en aquest sector. Va ser, cap el 1997, ara fa 10 anys, que vam començar a gestar una associació que volia unir els professionals del sector amb la voluntat de ser fidels a les actituds originals de l’ofici i la d’avançar i assentar fonaments en les necessitats i funcionaments lògics de qualsevol sector professional.
Com passa a tot arreu, els esforços són proporcionals als resultats. Crec que s’ha avançat molt el la construcció d’aquest gremi, però que encara falta molt, molt camí per recórrer. Cal unificar criteris d’actuació —davant de tants inputs… Cal que, com a integrants professionals del col·lectiu, sapiguem donar el tret distintiu. Que els nostres clients puguin discernir amb claredat les propostes serioses, madures i treballades de les matusseres i els calcs tòpics i fàcils sense una reflexió conscient —el barroerisme és un ingredient que corre lliure per alguns escenaris. Els professionals de qualsevol sector són, evidentment, més cars que els que fan intrusisme laboral, però el seu servei té un valor afegit que al col·lectiu no-professional li manca. Ara bé; també cal ser conscients del què tenim al gremi, del que som, el que fem i representem cadascú. La meva àvia deia: “No només cal ser bo, també se n’ha de semblar”. I m’afegia que no ens podem deixar portar pel món, sinó que nosaltres som els que l’hem d’anar portant i l’hem de fer evolucionar i avançar.
Crec que ens ha de revoltar —si més no, a mi m’exaspera— rebre a les nostres bústies de correu publicitats tan surrealistes i enganyoses (ho sento, però no puc admetre que siguin errades inconscients) com:
“Espectacles de gran format”, amb dos “músics professionals” i un “equip de so d’última generació” (2 autoamplificats i una taula amb efectes incorporats), per 320€.
O veure preus tan apretats, anticonvenis i/o il·legals com: “Duet per 400 € +IVA, amb 15% de comissió inclosa” Això vol dir, senyors, que si treiem el 15% de comissió (60€), un 20% d’IRPF (68€), Seguretat Social i gestió de facturació (80€), unes despeses de desplaçament justetes (25€), unes dietes irrisòries (15€ per cap) i una amortització d’equipaments (com que hi ha ben poca cosa posem-hi 30€)… sense descomptar res més, queden “nets” 53,5€ per cap. Cap conveni laboral no ho acceptaria, això!!! Amb aquests preus, està més que clar que els individus que presenten la proposta NO són professionals.
Sempre hi ha hagut intrusisme i sempre n’hi haurà. Sempre hi ha hagut estrats de mercats i convé que no desapareguin —com també convé que no hi hagi trasvassaments, en aquests estrats, tant amunt com avall (en un proper article ja m’entretindré en aquest sucós tema). El que cal és deixar el llistó de la professionalitat ben alt, i que no hi hagi cap mena de dubte de la tipologia i la qualitat de l’espectacle que es contracta. En la forma. En el fons. En el rigor. I en el preu.

Fa dies que a Minoria Absoluta parlen amb en Manuel Bustos. Encara fa més dies que Sabadell en parla, d’aquest alcalde, així com del seu estil. Sabadell ha estat, com qualsevol altra localitat de Catalunya, una població amb molt moviment social, amb molt d’associacionisme —que això és un tret diferencial de casa nostra, com la sardina, la sardana, l’animació…—, amb la diferència que massa sovint no hi ha hagut feed-back amb l’administració. Tanmateix, la cultura ha estat l’assignatura pendent de molts governs de la ciutat (recordeu l’afer Creus, amb el manifest dels intel·lectuals? Ja fa anys, però potser no ha canviat massa el panorama). La gota que ha fet vessar el got ha estat la decisió unilateral d’ubicar les barrakes 2007 de festa major a la plaça de la Creu Alta.

Amb sentit de l’humor, amb intel·ligència, amb saber fer, una part representativa de la ciutadania ha fet una cançó, un clip, amb escenes filmades en plena Festa Major…

Aquí teniu la lletra:

Gent del barri pels carrers
i per les places fan xivarri, manué…
cansats del dia a dia ploren la monotonia
i es proposen créixer més, molt més!
però quan piquen a la porta
sembla que ningú els escolta, manué…
desgastats per la impotència
rebutjats sense coherència
impulsats a alçar-se més, molt més!

Ai manué que grisos els carrers,
tant ciment i tanta pedra
tu nodrint-te de calers,
ni de lluny som els teus ciutadans,
fem propostes obrim portes
com a alcalde no ens aportes reeeeesssss…

Inquietuds i solituds
ens fan d’ajuts els altres manué…
vols pujar el pic més alt
repartir el nostre pastís
fas desfàs sense permís que trist
i les dotze van tocant
campanades sonaran
al teu cap repicaran manué….
ho veuràs des d’allà dalt
Watson era elemental
Bustos es un passerell tot ell…

Ai manuel que tristos…..