Un dels records més agradables que tinc a l’entorn de la música és la imatge de quan el pare ens portava algun cassette a casa, o algun disc de vinil. Pots comptar; el més probable és que no fos per a mainada, o que fos un obsequi d’alguna caixa d’estalvis —què se n’ha fet d’aquelles iniciatives, d’aquells detalls… ja no es regala cultura?—, però això no tenia la menor importància. El que ens il·lusionava era poder fer el gest màgic de col·locar la cinta al seu lloc, tancar la porteta i apretar el play, o bé treure el disc de la funda, del sobre de plàstic transparent i posar-lo centrat al mig del plat, i acompanyar amb molt de compte l’agulla al primer solc… sempre amb els missatges de fons pertinent: “Vigileu de no tocar-lo amb els dits, i compte amb l’agulla, que el podeu ratllar!”. Escoltar música llavors, era tot un esdeveniment.

Avui em continua fent molta il·lusió que em regalin música. Com tots els mortals, tenim gustos, criteris, predileccions… però també moltes més possibilitats, i no em refereixo precisament a les econòmiques: som a l’època dels eMules —aMules pels que som maqueros—, dels MP3, els MPEGS, els iPods i els verbatims… Tenim més possibilitats, també, de descobrir noves veus, nous grups, noves passions. I si alguna cosa m’agrada, sóc d’una impaciència exagerada… m’ho compro jo mateix! Encara que ja ho tingui verbatimitzat, tot sigui dit. La música ha esdevingut un bé cultural omnipresent i immediat. Amb tot, regalar Música —fixeu-vos en les majúscules— crec que continua essent un gest molt apreciat.

Ara bé; és tan fàcil aconseguir música, que acabem infravalorant-ne la seva riquesa, el seu valor (que valguin les redundàncies!) i, d’altra banda, crec que és tan fàcil enregistrar temes i fer-ne un producte sonor, que els nivells de qualitat han caigut espectacularment. Destriar el gra de la palla és una feina cada vegada més difícil.

Totes aquestes reflexions, tots aquests pensaments, me’ls han provocat uns companys de feina en obsequiar-me un cd. No; no complia anys, ni era el meu sant, ni em devien res. Van fer-me un obsequi amb totes les de la llei. Però em van posar una condició: que en parlés en aquest blog, que en fes una ressenya. Ja coneixia en Jack Johnson d’haver-lo escoltat en alguna peça aïllada del seu cd In between Dreams (2004), però el fet de tenir aquest Curious George (2006) a les mans, m’ha permès escoltar peça a peça la conceptualitat d’un disc rodó. Senzill, però ple de matisos, farcit de detalls sense cap gratuïtat —musicals, melòdics, rítmics i de text. És un cd que entra com si res i, cançó rera cançó, se m’està fent imprescindible. Té una unitat i té un estil propi. Les col·laboracions tenen sentit; quan tot sembla fluir sense que l’oïdor faci cap mena d’esforç, el Jungle Gym (vull conèixer en G. Love) arrenca amb matisos nous, Lullaby (tinc ganes d’escoltar Matt Costa) et fa tancar els ulls tot i estar ben despert, i a With My Own Two Hands entra a format part de la història del mico George un Ben Harper en total complicitat i confabulació amb en Jack Johnson. No hi ha un hit al disc. El disc és el hit i totes les cançons hi contribueixen. Tot és possible a l’univers d’Upside Down, em recuperaré millor amb tu al costat en Broken, som estranys, ben “rarets”, tot plegat per això People watching… cada cançó és una història narrada amb una sensibilitat planera i molt entenedora, amb un llenguatge senzill i directe, i les històries són d’aquelles que tenen una lectura tan propera que en alguns moments penses que t’han escrit la cançó precisament per a tu.

No ho havia dit, encara: el disc és la banda sonora de la película d’animació homònima: Curious George (l’enllaç us conduirà a un univers de jocs, films, retallables, sons, cançons… sobre aquest mico curiós). I a partir d’aquest cd, voldria estirar un fil invisible que em porta a pensar en la realitat de les publicacions de música per a infants al nostre país. Reprenent el discurs sobre la facilitat d’enregistrar a casa, és molt fàcil aconseguir un previ, una interface, un Logic (o ProTools, Sound Studio, Reason, BandInABox, SoundSoap…) i un ordinadoret. El que realment continua essent difícil és fer una bona cançó i saber-la interpretar amb un estil propi. I fer una col·lecció de bones cançons sembla una tasca de titans. Llavors, encara queda la feinada de fer-ne un disc conseqüent, amb un missatge unitari i un so propi, contundent i expressiu. Fer un disc que aporti alguna cosa nova al panorama actual, farcit de mimetismes i revivals, de falsos discs pretesament “senzills” que són plens de buidor. Això és el que realment manca a casa nostra.

Fa temps, era assidu dels prestatges de “música infantil” (així s’anomena, comercialment parlant), i me’n regalava moltíssima. Avui, abans de comprar res, m’ho miro i remiro amb lupa. Tinc la sort que conec molta gent del gremi i me n’escolto molts (ei; i me’n regalen alguns, també). Ara bé; amb l’ànim de ser crític i constructiu, val a dir que ens cal destriar a tots el gra de la palla. Valdria la pena seleccionar millor el material, ser més autocrítics, evitar aquesta mena de competència per veure qui edita més en el menor temps possible —ja ho veus; i si el disc és passa-que-t’he-vist, que ho és, de què t’ha servit l’esforç… tot i que sovint no s’hi ha dedicat ni un mínim d’ídem (vull dir d’esforç). De què serveix col·leccionar publicacions, engrandir el nombre curricular d’edicions si no s’aporta res de nou, si el discurs està desfasat, obsolet, recitat mil vegades fins a la sacietat, gastat i buit, avui en dia? —el meu sogre, estudiós de la psicologia evolutiva, diria que estem en una etapa anal, caracteritzada precisament per això, per la intenció acumulativa i la voluntat de cridar l’atenció… que es quedarà en no-res en el futur. A molta quantitat, ja ho deien les àvies, poca qualitat. Al pot petit hi ha la bona confitura.

Encara queda molt a dir en la música per a infants, i hi ha professionals seriosos capaços de fer-ho. El que falta avui dia, és gent que s’atreveixi a opinar críticament i amb criteri, i que s’entomin les crítiques amb enteresa.

Enguany, en acostar-se el mes de juny, els animadors infantils hem rebut piles i piles de kbytes en correus electrònics suplicant una horeta lliure per a fer actuacions de final de curs. Pensareu que, com sempre, les escoles, les AMPAS, els esplais, els agrupaments… es desperten massa tard. Sortosament, o malaurada —no sé massa quina paraula de les dues triar— no sempre és així.

Potser es desperten tard, però sovint és per culpa dels baixos pressupostos de què disposen a qualsevol centre per a les activitats del curs de l’any. Tot s’ha de ben repartir, i s’ha de fer durar la bota (la bossa) fins acabar el téc (el curs) sense números vermells. Mans i mànigues. Miracles. Penes i treballs. La de Sant Quintí! I la feinada que es fa en l’anonimat més anònim. Allí sí que hi exerceixen educadors vocacionals i malabaristes monetaris. Sortosament ens truquen o ens mailegen perquè ténen confiança en el sector dels Animadors i perquè crec —amb tota la humilitat del món— que els qui som a l’AMAPEI, no només som bona gent, sinó que som professionals.

Malauradament, en el sector passen també coses imperdonables, com el fet que algú decideixi anul·lar una actuació a darrera hora per un motiu injustificat o poc clar. Sempre que m’han explicat algun d’aquests casos, em pica la curiositat per aclarir si hi havia motius seriosos per anul·lar-ho i m’agrada saber el nom del Grup/Animador per situar-lo a la llista negra. En la gran majoria d’ocasions, ens trobem amb uns protagonistes que acostumen a complir tres característiques: a) exerceixen en temporalitat estacional b) rebenten preus i c) no repetiran destí. Crec que, tot plegat, és la mostra més patent d’intrusisme, de nul·la professionalitat, d’amateurisme patillero. S’hauria de denunciar. Conec casos flagrants d’anulació d’un bolo… perquè: …se n’ha trobat un altre on paguen millor (¡!¿?!!!), o perquè se n’ha trobat un geogràficament més proper… Conec casos d’oblits reincidents en certs “professionals”… Conec casos de dobles o triples contractacions, allò que en dic “contractació obiqua” o, evidentment, hi ha tots els ingredients per considerar-la estafa.

Un dels mails que hem rebut a l’AMAPEI l’he seleccionat com el meu “correu de l’any”. Com que vull globalitzar el missatge —rebem força trucades telefòniques que ens comenten una història similar—, entendreu que obvii el nom del director, de l’escola i la localitat… com aquell que diu, els van deixar en calçotets! El missatge deia així:

Bon dia,
Sóc en …, director del CEIP … de …
La gent amb qui comptàvem per fer l’animació de la festa de fi de curs ens ha deixat penjats a darrera hora. La veritat és que ja ens està bé, perquè no ens satisfeia. Però ara ens trobem penjats i aquest dia gairebé tothom el té ocupat.
M’adreço a vosaltres per què si tinguéssiu aquest dia lliure i ens ho feu saber, segurament podríem arribar a algun acord.
Necessitem una activitat d’animació participativa: música, danses, jocs, etc durant 1 h. per tota l’escola (440 nanos Ed. Infantil i Primària), o dues sessions de 45 min, amb meitat i meitat, depèn.
Comptem amb un pressupost limitat, a parlar-ne, estem tan collats que us en aprofitareu, oi? je je, espero que no, però vaja, n’haurem de parlar.
Si vosaltres no podeu, però sabeu d’algú que ho podria fer, també us agrairem la informació.
He posat una espelma a Santa Rita, patrona dels impossibles, perquè això em surti bé, sou un dels últims cartutxos. Amb l’empresa que teníem tractes, segur que ja no en tindrem més, també és una oportuinitat per vosaltres, si la cosa anés bé, repetiriem…. a veure si posant-vos la mel a la boca… je je
Gràcies per endavant!!!
Espero amb delit notícies vostres.

…vaig contestar el seu correu…

Hola…
Gràcies, primer de tot, pel teu correu tan sincer. Em sap greu no poder-vos solucionar el problema, però aquest dia el tinc lligat i ben lligat. I encara que m’oferissis els euros que tens de pressupost, tinc compromisos que considero prioritaris i ineludibles.

Nosaltres, el col·lectiu d’animadors professionals, sempre diem que som seriosos. Jo posaria la mà al foc per defensar un company. De fet, l’AMAPEI no som cap empresa, sinó una mena de gremi on ens ajudem i col·laborem els uns amb els altres, sense comisions ni primes. Potser som molt idealistes, però intentem fer la feina ben feta. I tenim sort de poder parlar de tu a tu amb les escoles, els esplais, els agrupaments, les associacions de veïns i veïnes, els ajuntaments… per via directe, sense intermediaris. Ja comprovaràs —n’estic segur— que la gent de l’associació t’anirà contestant el mail. Correus com el teu no els rebem cada dia… tot i que val a dir que enguany rebem moltes demandes pel dia 20.
Haurà de ser en una altra ocasió.
Moltes gràcies, sort i Salut!

Em consta que molts companys van contestar el mail, i tinc la sensació que vam guanyar nova clientela. No cal que escrigui res més, oi?

El primer cap de setmana de maig vaig haver d’anul·lar dues actuacions per afonia. El divendres havia actuat a Terrassa i vaig sentir-me molt apurat. Sóc conscient que vaig forçar la màquina. Ja tinc anys d’ofici a l’esquena, però coses com aquesta no em deixen dormir. La nit de divendres a dissabte la vaig passar gairebé en blanc, donant-hi voltes, nerviós, inquiet i, fins i tot, amb febre. I això que m’havia conscienciat que em calia dormir per descansar la veu. Em passaven pel cap mil-i-una preguntes que campaven durant la nit sense resposta, flotant per l’habitació. Què havia de fer, l’endemà? Com solucionar aquells compromisos sense deixar de ser professional? Com s’ho prendrien els afectats? Aconseguiriem trobar alguna alternativa? Em duraria molt l’afonia? Fins i tot altres preguntes com: em creuran? Es pensaran que és una trola? Hauria de forçar la veu per no “deixar-los penjats”? Quin concepte en treuran de mi?…
Tinc la gran sort que no acostumo a emmalaltir, però aquest cop m’havia afectat a la veu, i com que aquest és el meu instrument, és el mitja pel qual m’expresso i puc comunicar, cantar, parlar. Si el tinc afectat, no puc exercir la meva professió, i és una baixa fortuïta —ara no us penseu que encetaré un vast discurs de queixa sobre les baixes al món dels autònoms, que vull ser positiu, amb aquest article. Convenia fer una reflexió valorant tots els pros i els contres i prendre una decisió. I la vaig prendre: era més que evident que la veu “havia de fer llit”, s’havia de cuidar. Em vaig prescriure descans per dissabte i diumenge.

Crec que no s’ha de forçar la màquina. Sempre corres el gran perill d’inutilitzar-la, si l’apures. Ho hem de saber explicar a clientela, i se n’han de fer càrrec. L’afectat ha de procurar ser clar, honest i, sobretot, ser professional tot facilitant la recerca a la clientela per a trobar alguna alternativa viable.

Tanmateix, sempre acabo elogiant el treball gremial que hem dut a terme els cantants i animadors i la bona entesa que existeix entre tots nosaltres. Quan algú rep algun cop, els demés el socorrem. I si algú celebra res, els demés compartim la festa.


El proppassat mes de gener vaig ser a Nafarroa i a Euskadi per bolos. Tenia un dia lliure i havia trucat en Carles Belda per quedar a Zugarramurdi, el poble on viu, a dinar plegats i fer-la petar una bona estona. La trobada va ser molt més que agradable. Vam parlar de molts temes i, un d’ells, em va refermar les meves teories sobre el tret distintiu que és l’animació a casa nostra.

Sí, gent, sí; en Carles veu el nostre país i tot el que el conforma des de la distància, des de lluny. I és potser així com les coses es veuen més objectivament.
Fa molts anys que em dedico a aquest ofici tan particular. I fer pinya m’ha semblat sempre necessari, així com obrir mires a d’altres professionals, tant del país com de fora. Si bé a casa nostra hem anat trobant espais (fires, mercats, trobades, xarxes, rialles, rodes, AMAPEI, TTP…) hem trobat força dificultats a l’hora de trobar contactes fora dels Països Catalans. La nostra manera de fer animació no exixteix fora de les nostres fronteres, així de clar. Des de l’època d’en Xesco Boix, a qui no podem negar el mèrit de ser el pare de la criatura, hi ha hagut molta gent que ha anat forjant un estil peculiar de fer els espectacles d’animació. Avui dia, m’atreveixo a afirmar que aquesta disciplina és un gènere únic al món, un tret diferencial de la Cultura Catalana… un tresor… i no sabem el què tenim. No ho saben els Ajuntaments, no ho saben les associacions, no ho saben ni els esplais ni els agrupaments… ni nosaltres mateixos, professionals del ram, ho sabem!
Quan surto a fer bolos d’animació fora de Catalunya, la gent es sorprèn del que pot arribar a dinamitzar una sola persona, el que pot arribar a comunicar, de les propostes d’animació, de la capacitat d’alimentar el feed-back que tenim… i és que no estan gens acostumats a espectacles com els nostres. En canvi, a casa nostra se n’arriben a fer tants, i de nivells i qualitats tan dispars i diversos, que no hi donem el valor que tenen els que estan ben fets. En aquest petit país nostre potser encara fa falta que ens mirem les coses de la mainada amb criteri, però cal , i amb urgència, que valorem els nostres trets distintius d’identitat.

Avui, 7 de maig de 2007, a les 21’40 (TV3) i també el 9 de maig a les 3’40 (TVCi), el Caçadors de paraules emeten el darrer capítol de la temporada, titulat Catalunya canta. Allí, en algun moment donat, m’han confirmat que m’hi podreu veure. Espero poder estar a l’alçada de les circumstàncies!

Si voleu veure l’episodi Catalunya canta, aquí us deixo un enllaç, un accés condicional…
Us haureu d’apuntar al TV3alacarta…


És exasperant, esgotador, dolorós. Tinc mal d’esquena, de cap, mal als ulls, als genolls, mal de braços i cames. Cada cop em passo més hores davant l’ordinador. I no us penseu que la culpa és d’aquest petit bloc… Vull culpar d’això aquesta nostra administració —i dic “nostra” perquè la paguem entre tots, no pas perquè me la senti meva— que cada dia ens demana més paperassa i ens obliga als professionals a estar hores i hores pendents de factures, minutes, llibres d’ingressos i despeses, ives, retencions d’ierrepeefa, declaracions trimestrals d’iva i d’ierrepeefa, anuals d’operacions majors de tres-mil i pocs euros, anuals de liquidacions d’ierrepeefes, certificats a clients i proveïdors, declaracions annuals de tot plegat, llibres de reclamacions, declaracions jurades d’us del català, targes de transport, iteves a l’eca corresponent… N’hi ha per llogar-hi cadires.

El fotut de la qüestió és que, si ets autònom, no pots estar fotut —barrufa, nano! En actiu, ja pagues un mínim de 238,79 eurets mensuals. Si tens la mala fortuna de tenir una baixa ja cal que sigui ben curta; si el que cobraràs serà irrisori, encara hauràs de pagar igualment “el mínim” a la seguretat social.

Allò paradoxal és que, si vols tenir temps per dedicar-te a la teva feina, has de contractar algú per a que et resolgui la paperassa burocràtica que, inevitablement, et demanen que generis. Inevitablement, llavors, generaràs mooooolta més paperassa. Un nou empleat també necessita emplenar nooooova paperassa.

I jo, que sempre m’he volgut dedicar a cantar i a explicar contes, estic descobrint la fervent devoció als números, al càlcul d’assentaments comptables… Sí, sí; m’ho vull prendre en positiu. Potser d’aquí en sortirà alguna cançó, o alguna dansa… —tot i que potser no tindré temps de cantar-la i ja no podré ballar-la, d’enquilosat que m’estic quedant!

Si més no, ara ja us diré que me’n vaig a descansar. Demà he d’enllestir i entregar les primeres declaracions trimestrals de l’any, són les dues de la matinada i estic fet un número!