Vista del Campus de la HUFS des del meu apartament

Dimecres 30 d’abril

El vol, la veritat ha estat molt tranquil. He dormit força i amb el veí coreà no ens hem pas molestat gens, ans al contrari. La Laura m’esperava a l’aeroport i hem fet un trajecte prou llarg com per xerrar una bona estona —una hora i mitja— fins a la Hankuk University of Foreign Studies. Llavors, els protocols de l’apartament, els companys de facultat, de departament, hem saludat uns quants alumnes, hem dinat un espectacular sushi japonès, hem visitat la facultat, he conegut en Josep M. Coll, professor de Marketing internacionsl a diverses universitats coreanes —és de Castellterçol i tenim coneguts comuns!— i en Jaume Giné, de la Korea Foundation Field Research Fellow i becar per tres mesos del Departament d’Economia Aplicada de l’Autònoma. Amb en Jaume —que és ja el meu nou veí d’apartament, tenim també coneguts comuns, ja que ha treballat Durant molts anys en l’àmbit de la Cooperació internacional.

Tanmateix, ara que escric aquestes ratlles, són aquí les 7 de la tarda, mentre a casa són les dotze del migdia… i no he dormit el que em tocava. De tota manera, encara no planxaré patilla. Hem quedat per sopar amb la jefa de la Laura a ¼ de 9 del vespre, hora poc habitual, però de conveniència hospitalària. Em fare una dutxeta i tot net…

Em un altre moment escriuré quatre notes bàsiques sobre els nostres comportaments culturals antagònics i els seus possibles significats (o no). Entre d’altres, les salutacions, els gestos, els sons… Hi ha suquet per estona! Ara us deixo amb un detall de la vista al campus. Em sap greu no poder-vos afeir els sons de l’Aikido, però això forma part de les coses que em reservo. Salut!


Una imatge dels Alps a vista d’ocell

Dimarts 29 d’abril

Tot ha anat amb molt de temps. Sortir d’hora, arribar a l’aeroport d’hora, fer le coses amb temps, sense sorpreses… tal i com m’agrada, tot i que de sorpreses sempre n’hi haurà.

El taxista m’ha explicat una bona aventura. Avui, és el dia de la tornada entre el Manchester i el Barça. M’ha dit que és un mal dia per viatjar per això… i em comenta que n’hi va passar una… Tenia la intenció de veure l’anada. S’havia ben preparat i acabava el servei quan li van trucar de centraleta per fer un viatge a Barcelona. Era a les sis. Va calcular que tindria temps per anar i tornar i podria empalmar amb el partit. Perfecte. Accepta el serve ii va a buscar una senyora gran, una àvia, que anava amb la seva néta. Quan són tots al taxi, el taxista demana on les porta, i l’àvia contesta:
—Apa, que no l’hi han dit? Doncs anem a veure el partit del Barça. I el servei és amb espera…
Brutal. El taxista va buscar un bar amb el pay per view als voltants de l’estadi. Va perdre’s la darrera mitja hora del matx, però va poder veure el partit… encara que sense les comoditats que hagués disfrutat a casa seva.

REGAL INESPERAT
Rodes, murmuris, gestos muts,
s’escorre el temps, tot es confon,
veus de colors trenquen l’embruix.
Tot això que passa és de debò.
Dibuix d’acords entre el garbuix
sonen discrets des d’un racó.
Les fràgils notes del llaüt
canten enmig de l’aeroport.

La funda es tanca,
el music marxa.

A l’aeroport he tingut una agradable espera de vol cap a Frankfurt. Un music estava assajant amb el seu llaüt i l’espera es feia molt agradable escoltant música medieval trobadoresca. Són aquells regals que no t’esperes. Ell anava a Lyon, però la seva música ha rondat per l’atmòsfera de la llançadora…

He fet les trucades pertinents al Roger —per saber com estava i acomiadar-me d’ell, que és per ell que sóc on sóc aquests dies—, en Quico —tenim feina plegats només tornar— i a la Carmina —sempre tindrem feina, ella i jo.

En aquests moments, sóc a la Gate C16 de Frankfurt, esperant l’enllaç cap a Seúl, envoltat d’orientals i alguns specimens catalans com jo, però que, ben segur, ténen un objectiu ben different del que m’ocupa en aquest llarg desplaçament a les antipodes de casa. Jo vaig fent pràctiques amb la meva imatge facial per poder practicar l’anonimat.

A l’article publicat el dia 1 d’octubre, que titulava BATALLA A L’INTRUSISME, començava el darrer paràgraf dient que sempre n’hi ha hagut i sempre n’hi haurà. I parlava dels “estrats de mercats”. Tal com prometia, avui voldria parlar d’ells.

De bon principi, cal que us defineixi el que entenc per estrats de mercat. Aquesta definició l’entenc complexa, amb força ítems. Un primer, que fa referència als diferents àmbits on l’animació té incidència. Un segon que abasta —d’una manera força ordenada i curiosa— les diferents dedicacions dels qui les efectuen; des de la més puntual fins a la professional, passant per l’esporàdica, la de temporada, l’amateur i la semi-professional (un concepte que no acabo d’entendre, tot i que circula força). Al mig, hi ha les columnes de les disponibilitats, les cobertures i els catxets.

Els ítems acostumen a casar —o, si més no, jo els he anat casant. A cadascuna de les dedicacions li vindria a correspondre un estrat acotat d’àmbits, amb certa correspondència en el superior i l’inferior immediat. Per a què m’entengueu, utilitzaré uns conceptes diferents: hi ha muntatges disponibles al mercat amb tot tipus de pressupost i per tot tipus de celebracions. El desllorigador és tenir clar per quin tipus de celebracions muntes els teus espectacles, quins pressupostos pots mantenir i quina és la teva dedicació real a la feina. En el gràfic que adjunto us introdueixo les dedicacions que us comentava i els àmbits. Entre les dues columnes, hi afegeixo la disponibilitat temporal dels que posen en pràctica pes “pràctiques de l’animació”, les cobertures —sanitària i de Responsabilitats civils—, i els catxets. Ja em perdonareu les denominacions (especialment les dels catxets), però vull que entengueu aquest article, no pas com un estudi tancat, sinó com a reflexió personal dins l’àmbit de la professió. Un toc d’humor ja me’l permetreu…

Els professionals del món de l’animació ja ens sabrem situar en una de les línies horitzontals de la graella, i no vol dir que el que estigui amunt o avall en la gràfica sigui millor o pitjor, no caldria ni que us ho escrivís.

Ei; per cert! Rebré amb molt bon rotllo les crítiques i les aportacions pertinents a la iniciativa classificadora.

Apa; per començar l’any amb una altre perspectiva, aquí teniu un joc per passar uns minutets desconnectats de la feina. Diu que s’anomena “Llançador de bombolles”. Salut!


CAMPANYA EN SUPORT ALS NOSTRES ESTIMATS REIS MAGS, MARGINATS I OBLIDATS GRÀCIES A UN INVASOR GROS I SEBÓS PRODUCTE DEL CONSUMISME COMPULSIU… Aquests tres pobres venerables ancians duen dos mil anys amb la seva PIME, atenent únicament al mercat tradicional i sense intenció d’expandir-se, i estan sofrint una agressió que amenaça amb destruir-los. Fins i tot essent republicans, reivindiquem la figura dels Mags d’Orient, per força raons.

1.— Els Reis Mags són un símbol de la multirracialitat i la bona convivència. Mai no han tingut cap problema d’immigració.

2.— Els Reis Mags són fashion total, la seva elegància en el vestir mai no ha passat de moda en dos mil·lennis.

3.— Si no existissin els Reis Mags, les vacances s’acabarien el 2 de gener.

4.— Els Reis Mags són ecològics, empren vehicles de tracció animal que amb els fems contribueixen a fertilitzar el sòl. Res de trineus volant ni tocacollonades que no existeixen; camells, que tots en coneixem algun…

5.— Els Reis Mags generen una pila de llocs de treball entre patges, carters reials i multitud de gent que els acompanya a la cavalcada.

6.— De Papà Noël en pot fer qualsevol ximplet, però per fer de Reis Mags es necessiten tres persones, com a mínim, i que treballin en equip.

7.— Els Reis Mags fomenten la indústria del calçat i ensenyen als nens que les sabates i les botes s’han de netejar, com a mínim, un cop l’any. Ben al contrari, el panxarrut exigeix que es deixi un mitjó, peça procliu a servir d’acomodament de la brutícia, la quisca i la pestilència, o d’indecorosos “tomàquets”.

8.— Els Reis Mags planifiquen a consciència el seu treball i es retiren discretament quan acaben la funció.

9. Santa Claus viu al Pol Nord i per això és un amargat. Els Mags són d’Orient, bressol de la civilització, i per això posseeixen una elegància no decadent.

10.— Els Reis Mags van tenir un paper destacat en el Nadal. Santa Claus és un trepa que tracta d’aprofitar-se del negoci i que no va participar en cap dels fets històrics del Nadal.

11.— Els Reis Mags són dels poquíssims usuaris que mantenen en peu la minería del carbó al Berguedà. No ho han canviat per gas natural ni per bombetes horteres.

12.— Els Reis Mags ho saben tot. Santa Claus no sap altra cosa que agitar estúpidament una campaneta i dir ‘hou, hou, hooouu!’ Quina conversa!

13.— Santa Claus és un capsigrany que no respecta els drets ni els sentiments dels rens de nas vermell. No es troba documentat cap cas de maltractament físic o psicològic per part dels Reis Mags cap els seus camells.

14.— Els Reis Mags són agraïts, sempre endrapen totes les llaminadures que els hi deixem al plat.

15.— Sense els Reis Mags mai ningú no hauria inventat el Tortell de Reis.

16.— Finalment: Santa Claus es passa la vida cridant “Hou, hou, hou!” És un riure forçat i sense sentit, senyal d’estupidesa.

Campanya de SOLIDARITAT AMB ELS NOSTRES ESTIMADÍSSIMS I ANTIQUÍSSIMS REIS MAGS,
Que tornin a aflorar les tradicions amb arrelament centenari… Tots els anys per aquestes dates patim una agressió globalitzadora en forma de tipus panxarrut, una manipulació de les ments dels nens de l’univers.

Aquest adefesi mancat del més mínim sentit de l’elegància en el vestir, amb aspecte de dipsòman envellit i multireincident en la violació dels domicilis pel mètode de l’escala, és un invent de la multinacional més multinacional de totes les multinacionals: la Coca-Cola. Als anys 30, van agafar al Sant Nicolau de la tradició centre-europea i nòrdica, que originalment es passejava vestit de bisbe (o de foll una mica garroner) i li van enfundar un abillament amb els colors corporatius (vermell i blanc). Des d’aleshores, generacions de tendres infants de mig món han estat massacrades per la publicitat, alienant-se fins a l’extrem que pensen que un tocaboires publicitari representa tot allò bo de l’ésser humà. .

Prou, prou, prou!
Reivindiquem les nostres senyes d’identitat!
Fora Santa Claus i visquin els Reis Mags!


* * * * *
I tres cosetes més.
• Si voleu impedir que el malèfic Pare Noël destorbi les llars que fem Reis Mags, visiteu l’enllaç www.antaviana.com/reis. Els que han fet el joc, són els mateixos que mantenen la “capella” de Santa tecla, patrona dels internautes.
• Un articlet: “Ole, ole i ole. Els Reis Mags ja són aquí”
• Un exemple claríssim de la nova personalitat d’aquest fals Santa Claus. Fins i tot a internet podeu “tunejar” missatges seus, i veureu que n’és de fàcil “ser” Pare Noël. Us recomano que tunejeu en diferents modalitats i versions. No té desperdici. Aneu a tunejar!!! Aquest enllaç demostra clarament la teoria que s’exposa al manifest.

Notícia important pels que anem molt amunt i avall:

Ja han arribat els nous radars làsser. Molt de compte!!!

Aquesta nit he rebut un mail amb dades ben completes. Fa un temps els mitjans de comunicació ja anunciaven un nou tipus de radar infalible, discret i indetectable. I, per cert; ningú no ha avisat de la seva presència, encara que la direcció de la DGT havia promès que ho faria. Diuen que han estat descoberts per moters…
L’aparell en qüestió, denominat AUTOVELOX, no es detectable per cap sistema antiradar del mercat al món. Aquí en teniu les fotos.

A vegades tinc la sensació que la política recaptatòria —la del càstig econòmic, de la multa, de la càrrega fiscal— és la única que passa pel cap a l’administració. No hi ha més possibles polítiques de prevenció —educació viària, limitació de velocitats als vehicles… per exemple— o de penalització —el famós jutge de menors de Cadiz, no és una iniciativa a estudiar?
Els que viatgem molt, ja cal que ens preparem… i augmentem caixets per preveure les possibles despeses extraordinàries de la incansable cacera de la DGT.

De tota manera, si us interessa salvar l’expedient, ser previsors i conèixer el territori salvatge del “far-east” català, us deixo una adreça on hi trobareu un enllaç per baixar-vos un full Excel amb el llistat de radars actualitzats de tota la península ibèrica. Crec que és la versió darrera del llistat.

www.rah-mon.com/documents/tot.html

Salut… i no correu!

Tot va començar amb una telefonada d’en Jordi Roura. M’avisava que em trucarien del programa Caçadors de paraules per a què resolgués al presentador — protagonista Roger de Gràcia un dubte-intuïció: “Tenen similituds les cançons infantils arreu del món?” La qüestió és que el programa toca el tema de si els catalans cantem o no cantem i tota la pesca (o desafinem), i com que alguna cosa o altre tinc de cantant, encara que sigui pels més baixets, hi puc dir la meva. Haig de reconèixer que, de bon principi, em va sorprendre gratament la professionalitat, la humanitat i la senzillesa de l’equip del programa. Amb en Joan Ribera —redactor de la sèrie— i el càmera, l’hem fet petar distesament. La gravació ha acabat fa una estona a la cuina de casa, envoltats de joguines dels fills, cadiretes de boga i el tricicle de la petita. M’han comentat que el capítol dedicat al cantar s’emetrà a principis de maig.

Val a dir que Caçadors de paraules és, avui dia, el meu programa de capçalera. Crec que no n’hi ha cap més a la graella de totes les teles que sigui capaç d’unificar els parlars —clara referència a en Joan Veny, col·laborador assidu del programa— de tots els Països Catalans —sí, sí; ho he escrit com sempre faig, malgrat les modes i les actualitats són capaces d’estroncar qualsevol tendència— sanament, amb molt bon rotllo i amb un llenguatge periodístic molt clar: posar-nos al damunt de la taula i amb safata la gran riquesa lingüística de casa nostra, però també la riquesa idiosincràtica, els trets propis, les maneres de fer, destapar el veritable seny i l’esbojarrada rauxa. És cert que és un programa mediàtic molt condicionat per l’horari d’emissió i la durada d’escassos 20 minuts. No es pot pas aprofundir molt, amb aquestes condicions, però sí que pot motivar, descobrir, pot ampliar horitzons localistes o centralistes, enriquir (no us perdeu el Blog —o Bloc), provocar, embadalir… Crec que ho fa. I que duri!

Fixeu-vos en aquest altre article de Blog enllaçat i en els comentaris que provoca…


Fa uns dies tot el nostre col·lectiu d’animadors vam ser convidats a adherirnos a la celebració de la Festa de la Música que, com cada any, se celebra el 21 de juny a tot Europa. M’agrada moltíssim que existeixi una Festa de la Música, una mena de “Dia europeu de la Música”, però en el nostre gremi d’animadors i gent del teatre infantil i familiar, acostumem a celebrar aquesta efemèride treballant. La coincidència amb el final de curs escolar d’infantils i primàries és més que evident. Enguany, però, sembla que tenim alguna opció de celebrar-ho d’alguna altra manera: el final de curs és el 20 de juny —tot i que no a totes les escoles, pel que anem sabent. Podrem adherir-nos a iniciatives majors? Si més no, jo ja m’hi he apuntat a la tarda, perquè al matí també ho celebro… treballant!


Acabo de rebre un d’aquells correus que et fan riure per la innocència. Amb el text previ que diu: Com es mou la fletxeta del mouse. Qui no s’ha fet mai aquesta pregunta? i la inestimable ajut d’aquesta super-lupa, ho arribarem a descobrir. No deixeu de visitar aquest enllaç: www.1-click.jp No té desperdici! Veient aquest enllaç us adonareu que, veritablement, hi ha gent que no tenim feina!!!


Heus aquí que, quan en vaig fer quaranta, un amic d’aquells de la broma em va fer arribar via mail una metamorfosi de la meva prematura vellesa. Com que la feta em va agradar d’allò més, li vaig assegurar que,tard o d’hora, la mostraria. Ha passat molt de temps, però finalment veu la llum pública. Aquí teniu, doncs, sempre segons en Jesús Manuel Martínez, una aproximació de la meva imatge corporal en arribar a la tercera edat. Si voleu veure el meu estat actual, haureu d’adreçar-vos inevitablement al meu espai web per veure la meva monada plastilínica.