Dijous, 1 de maig. Festa del treball, treballant.

Vès per on; aquest matí, tot ben relaxat. He dormit força i d’una tirada. Em sentia cansat, però en principi no m’ha semblat pas estar esgotat. Després d’esmorzar un entrepà i aigüeta —havia anat de compres el dia abans a comprar tots els elements de subsistència— he volgut anar al mercat més proper de la HUFS, però no m’ha anat bé l’aposta. A les deu del matí, tot just algunes paradetes començaven a muntar-se. Passejant pels carrers, recordava els Hutons de Beijing, uns carrerons dins d’una gran illa de cases envoltada d’avingudes amples. La sensació era la mateixa: de foraneïtat.

Després me n’he anat a passejar pel campus de la Kyung Hee. Un campus monstruós, gegantí, amb una universitat farcida d’estudis. La sola visió de la biblioteca, t’esparvera, ja que sembla Notre Dame (la veureu al fons de la foto)… però hi ha edificis de tota mena; des de prosoviètics (residencia d’estudiants), fins a senyorials (similes amb el Partenó, són de fàcil efectuar, passant per escocesos (reproducció d’un Castle), límpics (un pavelló esportiu magnificient)… una passada… i pleníssim d’estudiants.

Hem anat a dinar amb la Laura, la Maria Joao —portuguesa—, la Letizia —brasilera— i la … ¿? Ara no recordo el seu nom… que és coreana. I hem triat un restaurant japonès. Per menjar pasta amb xampinyons, o bé truita amb gambes, o bé arròs al curry. Un menú típic, boníssim i ben barat (uns 7.000 wons. Perquè us feu a la idea, un euro són ara 1.600 wons). Al vespre soparem carn amb verduretes, tipus fondue, però sense oils. Amb una miqueta de greix per netejar el recipient i santes pasqües. Al vespre sopavem amb una portuguesa, una brasilera, un austríac, una parella d’alemanys embarassats de 20 setmanes i una anglesa. Ja us dic jo que acostuma a sert habitual, i arreu. Els forasters, quan ho són, se’n senten. No hi ha res a fer. Nercessiten riure’s de les circumstancies en què estan immerses i, sobretot, compartir stones per alliberar-se de les càrregues ocasionades per les grans diferències culturals i el que això comporta per a la convivència. Pel que copso, la militància cultural —deixeu-m’ho anomenar així— té uns limits ben clars quan no tracten amb respecte el professorat estranger. Baixar sous, pressionar, controlar, manipular… són verbs que he anat sentint a les converses d’ahir, i especialment d’avui. I és que, com s tot arreu, passen coses contínuament!

Avui he participat a la primera classe; un grup d’estudiants d’espanyol de nivell intermig. 20 alumnes amb els que he pogut explicar —en un castellà no gaire quixotesc, tot sigui dit de passada— concepts bàsics de la dansa a Catalunya. Partint de les cançons de bressol, el contacte físic amb els pares i els jocs de falda, hem arribat a la dansa a l’escola i a les festes populars per passar als esbarts i les manifestacions populars de festa que inclouen les danses. Tot breu i intel·ligible, clar i escuet. Llavors hem ballat algunes danses, tant catalanes (El Patatuf, La Bolangera, Volta cap aquí…) com d’animació i en llengua espanyola (La Conga, Para bailar…) i d’arreu del món (un Cercle, un Vals familiar…). Havíem començat amb algunes cançons i algun joc per trencar el gel. La sessió ha estat de gairebé dues hores i haig de reconèixer que m’ha costat. M’ha costat també alguna reprimenda de la Laura (és de mala educació assenyalar la gent amb un dit! No haig de jugar-me-la quan ballo mirant directament els ulls de la gent, ni fer ballar una persona sola enmig d’una rotllana, ja que ténen molta vergonya). L’experiència ha estat força reeixida i, si més no, els alumnes han mostrat un interès en tot moment. Pot ser també per disciplinats? Aquí hem tingut una gran falla: no hem fet cap foto ni cap filmació!!!

Després ha vingut la sorpresa. Teniem cita amb el grup de música “Los Novios”, que són una trentena llarga i fan els seus assajos els dimarts i els dijous de 6 a 7 de la tarda. La Laura els tenia avisats, sabien qui era jo i que hi aniria… i han passat olímpicament de nosaltres, especialment de mi, és clar. Han continuat fent allò que tenien programat com cada dijous: assajar algun tema en espanyol (és un grup d’aficionats del departament d’espanyol). El tema d’avui es titulava, i quina coincidencia amb la situació, “Dónde voy”. Reconec que estava descolocat, al·lucinat, desprovist de cap explicació entenedorament lògica que pogues justificar aquesta actitud… però podia arribar a pensar que no estaven ben informats, o que havia dit alguna cosa improcedent, o que… però la Laura estava encara més al·lucinada que jo. Amb l’experiència de dues jornades, sembla que ho pugui tenir tot controlat, però no és així. Sempre hi poden haver sorpreses… que és allò que escrivia no fa gaire!
Jo havia deixat la càmera sobre el pupitre per no oblidar-me’n… però no hem tingut ni ganes, ni esma, ni pensamentde fer cap foto!!!

He tornat a veure un minut els practicants de l’Aikido. Avui us deixo escoltar dos segons el seu so.

En moltes cultures se sol parlar de l’hospitalitat. Sovint, solem emetre judicis, comentaris tòpics sobre aquest concepte. Ahir vaig copsar el significat de la hospitalitat coreana. Ens va convidar a sopar la cap del departament d’espanyol, la sra Kyunghee Kim, en un molt agradable restaurant vora el campus. El sopar, típicament coreà, consistia en una paella plena a vessar de verdures, bolets i carn de vacú que es va coure davant nostre, al bell mig de la taula, mentre xerràvem pacientment i animada, Envoltant el fogó, un munt de platets amb col fermentada, peixets adobats, arrel de loto, espinacs, bledes amb soja, pebrots mig ensamfainats —sempre amb aquell to picantet del bitxo—, i una salsa de llavors, ginseng i amb màgia de condiment.

La conversa va fluir sense pausa i en vaig fruir força. Parlarem de cultura coreana, de l’evolució social, del culte al treball —un llegat del passat que s’ha actualitzat amb la modernitat i la societat de consum—, de la difícil conciliació entre aquesta cultura del treball i la vida familiar. Tant és així, que vam establir paralelismes i comparatives entre l’estres laboral dels adults i l’estres exhacerbat que pateixen els nostres fills, amb calendaris d’activitats plens a vessar, carregadíssims. Vaig notar que una consciència coreana sobre el tema existeix —ja ho havíem comprovat també a la Xina fa un any i mig—, però sembla que s’hi pot fer ben poca cosa. La voràgine és tan potent, que es fa molt difícil sortir del corrent imperant, desmarcar-se de la tònica global. De fet, es té la sensació que sortir del corrent és fer una mala passada a les creatures, que potser es perdran el carro de l’educació…

Evidentment, també vaig haver d’explicar el meu ofici —no sé pas si em vaig saber explicar, perquè és un ofici que divergeix tant de la vida universitària… I vaig parlar també de la difícil conciliació a casa nostra entre família i treball, especialment en aquells oficis dels autònoms i els artistes…

La Kyunghee es va ocupar molt de mi. També va trucar algun responsible dels alumnes perquè avui al matí m’acompanyessin en un passeig guiat pel barri. Pateix molt per mi. No vol que em perdi —jo vaig comentar que avui “em perdria” pels carrers i ho va interpretar pel canto dolent de l’expressió. Em va donar la seva targeta —és un esport típic del món assiatic; en un dia, ja en tinc tres!—, que la truqui si em passa res, que està sempre en disposició. D’altra banda, vam parlar de la feina que ha fet la Laura amb aquest Festival de Cultura Catalana, que ja arriba a la tercera edició. La Kyunghee està molt amoïnada perquè la Laura se’n va el proper juliol. Deixa la facultat. I potser està més preoucupada pel conveni que han signat amb l’Institut Ramon Llull i la incertesa que queda amb el projecte i la vacant de la Laura. Qui substitueixi “la professora” Laura Serrano, fora ideal que també substituís “l’activista i agitadora”. Com tots els canvis, es fan difícils de pair a totes bandes… però ja hi ha dues persones possibles com a candidates.

Sembla que repetirem àpat. Si més no, per acomiadar-me. El més probable és que sigui per sopar plegats el mateix dia del festival, el 7 de maig, tot i que la Kyunghee també vol que compartim algun àpat al restaurant del darer pis de l’edifici cenral del campus. Tot un luxe, vaja.

Vista del Campus de la HUFS des del meu apartament

Dimecres 30 d’abril

El vol, la veritat ha estat molt tranquil. He dormit força i amb el veí coreà no ens hem pas molestat gens, ans al contrari. La Laura m’esperava a l’aeroport i hem fet un trajecte prou llarg com per xerrar una bona estona —una hora i mitja— fins a la Hankuk University of Foreign Studies. Llavors, els protocols de l’apartament, els companys de facultat, de departament, hem saludat uns quants alumnes, hem dinat un espectacular sushi japonès, hem visitat la facultat, he conegut en Josep M. Coll, professor de Marketing internacionsl a diverses universitats coreanes —és de Castellterçol i tenim coneguts comuns!— i en Jaume Giné, de la Korea Foundation Field Research Fellow i becar per tres mesos del Departament d’Economia Aplicada de l’Autònoma. Amb en Jaume —que és ja el meu nou veí d’apartament, tenim també coneguts comuns, ja que ha treballat Durant molts anys en l’àmbit de la Cooperació internacional.

Tanmateix, ara que escric aquestes ratlles, són aquí les 7 de la tarda, mentre a casa són les dotze del migdia… i no he dormit el que em tocava. De tota manera, encara no planxaré patilla. Hem quedat per sopar amb la jefa de la Laura a ¼ de 9 del vespre, hora poc habitual, però de conveniència hospitalària. Em fare una dutxeta i tot net…

Em un altre moment escriuré quatre notes bàsiques sobre els nostres comportaments culturals antagònics i els seus possibles significats (o no). Entre d’altres, les salutacions, els gestos, els sons… Hi ha suquet per estona! Ara us deixo amb un detall de la vista al campus. Em sap greu no poder-vos afeir els sons de l’Aikido, però això forma part de les coses que em reservo. Salut!


Una imatge dels Alps a vista d’ocell

Dimarts 29 d’abril

Tot ha anat amb molt de temps. Sortir d’hora, arribar a l’aeroport d’hora, fer le coses amb temps, sense sorpreses… tal i com m’agrada, tot i que de sorpreses sempre n’hi haurà.

El taxista m’ha explicat una bona aventura. Avui, és el dia de la tornada entre el Manchester i el Barça. M’ha dit que és un mal dia per viatjar per això… i em comenta que n’hi va passar una… Tenia la intenció de veure l’anada. S’havia ben preparat i acabava el servei quan li van trucar de centraleta per fer un viatge a Barcelona. Era a les sis. Va calcular que tindria temps per anar i tornar i podria empalmar amb el partit. Perfecte. Accepta el serve ii va a buscar una senyora gran, una àvia, que anava amb la seva néta. Quan són tots al taxi, el taxista demana on les porta, i l’àvia contesta:
—Apa, que no l’hi han dit? Doncs anem a veure el partit del Barça. I el servei és amb espera…
Brutal. El taxista va buscar un bar amb el pay per view als voltants de l’estadi. Va perdre’s la darrera mitja hora del matx, però va poder veure el partit… encara que sense les comoditats que hagués disfrutat a casa seva.

REGAL INESPERAT
Rodes, murmuris, gestos muts,
s’escorre el temps, tot es confon,
veus de colors trenquen l’embruix.
Tot això que passa és de debò.
Dibuix d’acords entre el garbuix
sonen discrets des d’un racó.
Les fràgils notes del llaüt
canten enmig de l’aeroport.

La funda es tanca,
el music marxa.

A l’aeroport he tingut una agradable espera de vol cap a Frankfurt. Un music estava assajant amb el seu llaüt i l’espera es feia molt agradable escoltant música medieval trobadoresca. Són aquells regals que no t’esperes. Ell anava a Lyon, però la seva música ha rondat per l’atmòsfera de la llançadora…

He fet les trucades pertinents al Roger —per saber com estava i acomiadar-me d’ell, que és per ell que sóc on sóc aquests dies—, en Quico —tenim feina plegats només tornar— i a la Carmina —sempre tindrem feina, ella i jo.

En aquests moments, sóc a la Gate C16 de Frankfurt, esperant l’enllaç cap a Seúl, envoltat d’orientals i alguns specimens catalans com jo, però que, ben segur, ténen un objectiu ben different del que m’ocupa en aquest llarg desplaçament a les antipodes de casa. Jo vaig fent pràctiques amb la meva imatge facial per poder practicar l’anonimat.

A l’article publicat el dia 1 d’octubre, que titulava BATALLA A L’INTRUSISME, començava el darrer paràgraf dient que sempre n’hi ha hagut i sempre n’hi haurà. I parlava dels “estrats de mercats”. Tal com prometia, avui voldria parlar d’ells.

De bon principi, cal que us defineixi el que entenc per estrats de mercat. Aquesta definició l’entenc complexa, amb força ítems. Un primer, que fa referència als diferents àmbits on l’animació té incidència. Un segon que abasta —d’una manera força ordenada i curiosa— les diferents dedicacions dels qui les efectuen; des de la més puntual fins a la professional, passant per l’esporàdica, la de temporada, l’amateur i la semi-professional (un concepte que no acabo d’entendre, tot i que circula força). Al mig, hi ha les columnes de les disponibilitats, les cobertures i els catxets.

Els ítems acostumen a casar —o, si més no, jo els he anat casant. A cadascuna de les dedicacions li vindria a correspondre un estrat acotat d’àmbits, amb certa correspondència en el superior i l’inferior immediat. Per a què m’entengueu, utilitzaré uns conceptes diferents: hi ha muntatges disponibles al mercat amb tot tipus de pressupost i per tot tipus de celebracions. El desllorigador és tenir clar per quin tipus de celebracions muntes els teus espectacles, quins pressupostos pots mantenir i quina és la teva dedicació real a la feina. En el gràfic que adjunto us introdueixo les dedicacions que us comentava i els àmbits. Entre les dues columnes, hi afegeixo la disponibilitat temporal dels que posen en pràctica pes “pràctiques de l’animació”, les cobertures —sanitària i de Responsabilitats civils—, i els catxets. Ja em perdonareu les denominacions (especialment les dels catxets), però vull que entengueu aquest article, no pas com un estudi tancat, sinó com a reflexió personal dins l’àmbit de la professió. Un toc d’humor ja me’l permetreu…

Els professionals del món de l’animació ja ens sabrem situar en una de les línies horitzontals de la graella, i no vol dir que el que estigui amunt o avall en la gràfica sigui millor o pitjor, no caldria ni que us ho escrivís.

Ei; per cert! Rebré amb molt bon rotllo les crítiques i les aportacions pertinents a la iniciativa classificadora.

Apa; per començar l’any amb una altre perspectiva, aquí teniu un joc per passar uns minutets desconnectats de la feina. Diu que s’anomena “Llançador de bombolles”. Salut!


CAMPANYA EN SUPORT ALS NOSTRES ESTIMATS REIS MAGS, MARGINATS I OBLIDATS GRÀCIES A UN INVASOR GROS I SEBÓS PRODUCTE DEL CONSUMISME COMPULSIU… Aquests tres pobres venerables ancians duen dos mil anys amb la seva PIME, atenent únicament al mercat tradicional i sense intenció d’expandir-se, i estan sofrint una agressió que amenaça amb destruir-los. Fins i tot essent republicans, reivindiquem la figura dels Mags d’Orient, per força raons.

1.— Els Reis Mags són un símbol de la multirracialitat i la bona convivència. Mai no han tingut cap problema d’immigració.

2.— Els Reis Mags són fashion total, la seva elegància en el vestir mai no ha passat de moda en dos mil·lennis.

3.— Si no existissin els Reis Mags, les vacances s’acabarien el 2 de gener.

4.— Els Reis Mags són ecològics, empren vehicles de tracció animal que amb els fems contribueixen a fertilitzar el sòl. Res de trineus volant ni tocacollonades que no existeixen; camells, que tots en coneixem algun…

5.— Els Reis Mags generen una pila de llocs de treball entre patges, carters reials i multitud de gent que els acompanya a la cavalcada.

6.— De Papà Noël en pot fer qualsevol ximplet, però per fer de Reis Mags es necessiten tres persones, com a mínim, i que treballin en equip.

7.— Els Reis Mags fomenten la indústria del calçat i ensenyen als nens que les sabates i les botes s’han de netejar, com a mínim, un cop l’any. Ben al contrari, el panxarrut exigeix que es deixi un mitjó, peça procliu a servir d’acomodament de la brutícia, la quisca i la pestilència, o d’indecorosos “tomàquets”.

8.— Els Reis Mags planifiquen a consciència el seu treball i es retiren discretament quan acaben la funció.

9. Santa Claus viu al Pol Nord i per això és un amargat. Els Mags són d’Orient, bressol de la civilització, i per això posseeixen una elegància no decadent.

10.— Els Reis Mags van tenir un paper destacat en el Nadal. Santa Claus és un trepa que tracta d’aprofitar-se del negoci i que no va participar en cap dels fets històrics del Nadal.

11.— Els Reis Mags són dels poquíssims usuaris que mantenen en peu la minería del carbó al Berguedà. No ho han canviat per gas natural ni per bombetes horteres.

12.— Els Reis Mags ho saben tot. Santa Claus no sap altra cosa que agitar estúpidament una campaneta i dir ‘hou, hou, hooouu!’ Quina conversa!

13.— Santa Claus és un capsigrany que no respecta els drets ni els sentiments dels rens de nas vermell. No es troba documentat cap cas de maltractament físic o psicològic per part dels Reis Mags cap els seus camells.

14.— Els Reis Mags són agraïts, sempre endrapen totes les llaminadures que els hi deixem al plat.

15.— Sense els Reis Mags mai ningú no hauria inventat el Tortell de Reis.

16.— Finalment: Santa Claus es passa la vida cridant “Hou, hou, hou!” És un riure forçat i sense sentit, senyal d’estupidesa.

Campanya de SOLIDARITAT AMB ELS NOSTRES ESTIMADÍSSIMS I ANTIQUÍSSIMS REIS MAGS,
Que tornin a aflorar les tradicions amb arrelament centenari… Tots els anys per aquestes dates patim una agressió globalitzadora en forma de tipus panxarrut, una manipulació de les ments dels nens de l’univers.

Aquest adefesi mancat del més mínim sentit de l’elegància en el vestir, amb aspecte de dipsòman envellit i multireincident en la violació dels domicilis pel mètode de l’escala, és un invent de la multinacional més multinacional de totes les multinacionals: la Coca-Cola. Als anys 30, van agafar al Sant Nicolau de la tradició centre-europea i nòrdica, que originalment es passejava vestit de bisbe (o de foll una mica garroner) i li van enfundar un abillament amb els colors corporatius (vermell i blanc). Des d’aleshores, generacions de tendres infants de mig món han estat massacrades per la publicitat, alienant-se fins a l’extrem que pensen que un tocaboires publicitari representa tot allò bo de l’ésser humà. .

Prou, prou, prou!
Reivindiquem les nostres senyes d’identitat!
Fora Santa Claus i visquin els Reis Mags!


* * * * *
I tres cosetes més.
• Si voleu impedir que el malèfic Pare Noël destorbi les llars que fem Reis Mags, visiteu l’enllaç www.antaviana.com/reis. Els que han fet el joc, són els mateixos que mantenen la “capella” de Santa tecla, patrona dels internautes.
• Un articlet: “Ole, ole i ole. Els Reis Mags ja són aquí”
• Un exemple claríssim de la nova personalitat d’aquest fals Santa Claus. Fins i tot a internet podeu “tunejar” missatges seus, i veureu que n’és de fàcil “ser” Pare Noël. Us recomano que tunejeu en diferents modalitats i versions. No té desperdici. Aneu a tunejar!!! Aquest enllaç demostra clarament la teoria que s’exposa al manifest.

Notícia important pels que anem molt amunt i avall:

Ja han arribat els nous radars làsser. Molt de compte!!!

Aquesta nit he rebut un mail amb dades ben completes. Fa un temps els mitjans de comunicació ja anunciaven un nou tipus de radar infalible, discret i indetectable. I, per cert; ningú no ha avisat de la seva presència, encara que la direcció de la DGT havia promès que ho faria. Diuen que han estat descoberts per moters…
L’aparell en qüestió, denominat AUTOVELOX, no es detectable per cap sistema antiradar del mercat al món. Aquí en teniu les fotos.

A vegades tinc la sensació que la política recaptatòria —la del càstig econòmic, de la multa, de la càrrega fiscal— és la única que passa pel cap a l’administració. No hi ha més possibles polítiques de prevenció —educació viària, limitació de velocitats als vehicles… per exemple— o de penalització —el famós jutge de menors de Cadiz, no és una iniciativa a estudiar?
Els que viatgem molt, ja cal que ens preparem… i augmentem caixets per preveure les possibles despeses extraordinàries de la incansable cacera de la DGT.

De tota manera, si us interessa salvar l’expedient, ser previsors i conèixer el territori salvatge del “far-east” català, us deixo una adreça on hi trobareu un enllaç per baixar-vos un full Excel amb el llistat de radars actualitzats de tota la península ibèrica. Crec que és la versió darrera del llistat.

www.rah-mon.com/documents/tot.html

Salut… i no correu!

Tot va començar amb una telefonada d’en Jordi Roura. M’avisava que em trucarien del programa Caçadors de paraules per a què resolgués al presentador — protagonista Roger de Gràcia un dubte-intuïció: “Tenen similituds les cançons infantils arreu del món?” La qüestió és que el programa toca el tema de si els catalans cantem o no cantem i tota la pesca (o desafinem), i com que alguna cosa o altre tinc de cantant, encara que sigui pels més baixets, hi puc dir la meva. Haig de reconèixer que, de bon principi, em va sorprendre gratament la professionalitat, la humanitat i la senzillesa de l’equip del programa. Amb en Joan Ribera —redactor de la sèrie— i el càmera, l’hem fet petar distesament. La gravació ha acabat fa una estona a la cuina de casa, envoltats de joguines dels fills, cadiretes de boga i el tricicle de la petita. M’han comentat que el capítol dedicat al cantar s’emetrà a principis de maig.

Val a dir que Caçadors de paraules és, avui dia, el meu programa de capçalera. Crec que no n’hi ha cap més a la graella de totes les teles que sigui capaç d’unificar els parlars —clara referència a en Joan Veny, col·laborador assidu del programa— de tots els Països Catalans —sí, sí; ho he escrit com sempre faig, malgrat les modes i les actualitats són capaces d’estroncar qualsevol tendència— sanament, amb molt bon rotllo i amb un llenguatge periodístic molt clar: posar-nos al damunt de la taula i amb safata la gran riquesa lingüística de casa nostra, però també la riquesa idiosincràtica, els trets propis, les maneres de fer, destapar el veritable seny i l’esbojarrada rauxa. És cert que és un programa mediàtic molt condicionat per l’horari d’emissió i la durada d’escassos 20 minuts. No es pot pas aprofundir molt, amb aquestes condicions, però sí que pot motivar, descobrir, pot ampliar horitzons localistes o centralistes, enriquir (no us perdeu el Blog —o Bloc), provocar, embadalir… Crec que ho fa. I que duri!

Fixeu-vos en aquest altre article de Blog enllaçat i en els comentaris que provoca…


Fa uns dies tot el nostre col·lectiu d’animadors vam ser convidats a adherirnos a la celebració de la Festa de la Música que, com cada any, se celebra el 21 de juny a tot Europa. M’agrada moltíssim que existeixi una Festa de la Música, una mena de “Dia europeu de la Música”, però en el nostre gremi d’animadors i gent del teatre infantil i familiar, acostumem a celebrar aquesta efemèride treballant. La coincidència amb el final de curs escolar d’infantils i primàries és més que evident. Enguany, però, sembla que tenim alguna opció de celebrar-ho d’alguna altra manera: el final de curs és el 20 de juny —tot i que no a totes les escoles, pel que anem sabent. Podrem adherir-nos a iniciatives majors? Si més no, jo ja m’hi he apuntat a la tarda, perquè al matí també ho celebro… treballant!