Aquesta és una història llarga en el temps, però us la resumiré en alguns paràgrafs.

L’any 1997, la meva companya i jo vam ser de viatge per centramèrica, principalment per Guatemala i Mèxic. A Chiapas vam coincidir amb la Maruca Hernàndez, una bona amiga i referent, cantant que dedicava molts esforços a fer feliços els infants de les comunitats indígenes de la zona, i amb la que vam compartir algunes actuacions, tant com per a infants, com per adults. En aquest periple també vam coincidir amb en Claudi Llobet (actual membre de La Tresca), i amb ell també vam compartir algun escenari.

…amb això volia deixar clar que va ser un viatge amb moltes facetes, però la musica va tenir un lloc privilegiat. A Guatemala, vam descobrir el so esquerdat de la marimba guatemalenca, i va ser tant fascinant que se’m va passar pel cap de tornar a casa amb un instrument com aquell. Evidentment no era possible portar-ne algun dels que tocaven cinc músics alhora… però en vam descobrir uns que anomenaven “de viaje”. Éren més compactes i, vès per on, plegables!!! Semblava fet expressament. També estàven bé de preu (preu que no recordo). En calent, estava clar que en compràvem una. La Carmina em mirava sorpresa i em dèia: “Però com el portarem fins a casa?”. El podríem facturar amb seguretat?

Ens el van empaquetar amb saviesa —de segur que no era el primer cop que ho feien— i no hi va haver cap problema pel transport. Va arribar sa i estalvi, sense indicis d’haver patit gaire —alguns cops i alguna volta de campana segur que se’ls va endur. Quan el vam muntar a casa em vaig adonar que algunes membranes s’havien trencat. Les vam canviar i l’instrument sonava prou bé.

Ja sabeu que sóc molt aficionat a fer sonar instruments d’arreu del món en els meus espectacles. Algú podria pensar que sóc

col·leccionista, però crec que no és ben bé el mateix, perquè els dóno una utilitat pràctica i artística. Per això, vaig preparar una audició amb cançons, sons, músiques i textos de Guatemala que vaig titular: Guatemala, el país de l’eterna primavera. Amb un repertori que mesclava cançó d’animació, tradicional i d’autor, també tocava un parell de peces amb la marimba. El seu so deixava tothom bocabadat i, tant mestres com infants, demanaven de tocar-la en acabar la sessió. Van ser força bolos, i molt guapos, durant tres cursos escolars.

Abans dels bolos teníem la marimba al saló de casa. Era molt fàcil treure les baquetes i tocar-la una estona. Després dels tres anys de bolo i amb criatures per casa, incomprensiblement va quedar al magatzem. Sortia de tant en tant a fer algun bolo… però molt pocs, fins que va anar a parar al prestatge més alt del magatzem. Sempre que aparcava la furgoneta la veia i pensava que calia fer alguna cosa amb ella.

Han passat força anys des d’aquell 1997 fins al 2020. Enguany, abans de la pandèmia de la Covid19, vaig contactar amb el Museu de la Música de Barcelona per si els interessava rebre l’instrument en donació. Es van voler assegurar que no era una marimba d’aquelles descomunals que tocaven cinc músics alhora (els magatzems del Museu són limitats). Després de mails i algunes trucades, passat ja l’estat d’alarma, la Marissa la va venir a veure al local.

Finalment, a mitjans de juliol de 2020 la vaig portar a Barcelona, als magatzems del Museu de la Música. També va passar una quarantena per a eliminar possibles bacteris o insectes. Després, un xic restaurada, passarà a formar part de l’arsenal d’instruments del departament pedagògic del Museu de la Música, i el que és més gratificant és saber que estarà a l’abast de totes aquelles persones, xiques o grans,  que la vulguin tocar.

No vull acabar la història sense dedicar un agraïment molt especial a la Marisa Ruiz i a en Jaume Ayats, del Museu de la Música de Barcelona.

Sabadell, setembre de 2020