Un mes amb el 25% de descompte en totes les nostres publicacions físiques disponibles. Del 12 de febrer al 12 de març, ens adreces un mail amb els discs i llibres que t’agradaria rebre a casa teva, i et fem de facto un 25% de descompte sense cap mena de mania. No et sembla que mola?

Envia’ns un mail (info@rah-mon.com) amb tot el que voldries i ho tens a casa en un flis-flas!!! 
Anota al correu el CODI de DESCOMPTE: DTB25

Tenim disponibles

Enregistraments:

  • Per Nadal 2.0
  • Ràdio Europa
  • Can Tem-hi (I)
  • Can Tem-hi (II)
  • Un farcell farcit
  • Lou Ferrat, Patim, Patam
  • Els Seegers
  • C@ntant
  • Som molta colla
  • Sopa de meravelles
  • Patxinta

DVDs:

  • Akwaba
  • Contes d’instruments del món
  • Supermercat de Joglars

Llibres:

  • É wò Afrika (II)
  • Can Tem-hi (I)
  • Can Tem-hi (II)
  • Un farcell farcit

Tèxtil:

  • Samarreta aborígen (algunes talles)
  • Samarreta “Ràdio Europa” (algunes talles)

Tota una aventura… Gairebé tres hores de viatge, i ja som a la Carpa del Parc Central d’Andorra la Vella, en el marc de la Celebració del Dia Mundial de la Diversitat Cultural. Paradetes de tots colors, gent d’aqui i d’alla ben avinguts, mostra cultural de tots ells i elles… i nosaltres L’Oriol Cases i jo mateix) oferint la BALLARUCA D’ARREU DEL MÓN. Tot i que per l’horari no hi havia massa afluència, tant la gent que estaven asseguts a les taules fent el cafè i la sobretaula, com la mainada menuda i els seus pares que hi participaven, com la gent de les parades que no paraven de bellugar-se, han participat ben activament amb les nostres cançons i danses. Hem viscut tot plegats un bolo rodonet i ben tendre. Ens han vingut a veure també els meus nebots i cunyat, que viuen a Andorra (les fotos són d’en Marc: gràcies!).
Un agraïment especial a tota l’organitzacio del Comú d’Andorra la Vella, la Comissió Nacional Andorrana de la UNESCO i el Govern Andorrà, així com a Andorra Animació.
Ens veiem en una altra ocasió!
…i tres horetes més de baixada, que l’Oriol tenia un altre bolo al vespre.

Finalment, i després d’un llarg procés de treball, la Cia de l’Ou Ferrat estrenem l’espectacle PATIM, PATAM el proper 3 de gener de 2011 a l’Auditori Miquel Pont de Castellar del Vallès, a les 18’30 de la tarda.

Hi sou tots convidats!!!


NADAL AMB RITME
Una iniciativa de l’ajuntament de Girona ha cristalitzat amb el triple CD Nadal amb ritme. L’objectiu és promoure la presència de nadales en català a tot arreu on es posi música nadalenca, ja sigui fils musicals i fires, mercats i parcs infantils. El disc no es ven, sinó que es distribueix en punts estratègics. Bona idea! Prou ‘villancicos’ i més nadales!
Es tracta d’un recull de cançons relacionades amb les tradicions més significatives del cicle de festes nadalenques. Hi trobareu peces tradicionals i populars, i també algunes de no tan conegudes. N’hi ha d’arreu de l’àmbit lingüístic català, interpretades per estils musicals molt diversos: des de grups com Ai, Ai, Ai –com aquest “Caganer” que ressona-, Pau Riba, Al Tall, Mesclat, De Calaix, Gossos fins a l’ Escolania de Montserrat, Santi Arisa o les cançons del Club Súper Tres. S’hi han seleccionat dues cançons originals d’en Rah-mon, extretes del CD PER NADAL, PAS DE PARDAL, A la fira de Santa Llúcia i A retallar papers. El projecte parteix de la ciutat de Girona, però també es vol fer arribar, en la mesura dels possibilitats, a d’altres llocs del país on també convingui. Se n’han editat i distribuït 3.500 exemplars gratuïtament.

Ja hi som. Després de la setmana de Sant Jordi, plagada de feina, de bolos, de quilómetres, de companys de feina, d’espectacles, de llibres, cultures, poesia, novel·la i roses, me’n vaig al país dels dracs. Deu dies a Corea del Sud realitzant tallers i xerrades sobre dansa tradicional catalana i d’animació. I tot això, a la Universitat Hankuk d’Estudis Estrangers —on imparteixen Filologia Hispànica amb alguna assignatura de català— i en els seus dos campus.

Durants els dies d’estada a Seul, intentaré escriure una mena de relat de sensacions i aventuretes, i hi afegiré algunes imatges il·lustratives. De moment, us deixo amb el cartell que anuncia l’Invited Catalan Artist al campus.

El projecte que fa uns mesos vaig anunciar al present bloc, ja ha pres forma. Us passo una imatge de l’estat actual del bloc que serà destinatari de les anècdotes i històries que vulgueu explicar delsvostres bolos arreu de Catalunya i l’estranger. De moment, no està visible. Més que res, perquè m’agradaria penjar-lo amb unes quantes entrades, i que fossin de gent diversa.
Les possiblitats de participació que hi ha en són moltes, i senzilles:

1.— Enviar els vostres textos directament a la meva adreça de correu.
2.— Quedar algun dia per fer un cafè (o cerveseta, o un toc, una ratafia, un suc, un got d’aigua… el que sigui!). Les enregistrem i ja les escriurem posteriorment (és la via que us dóna menys feina, però segons què i quant beus, potser algun maldecap ressacós).
3.— Si algún espectador (pares, avis, vailets i vailetes…) també en volen explicar alguna, que tirin de qualsevol membre de l’AMAPEI o la TTP. Que li expliquin amb pèls i senyals, i ells que en ho faci arribar.
4.— La via que vulgueu iniciar vosaltres sempre serà benvinguda i celegrada…

Nota: Si podeu il·lustrar la història, serà brutal!

La idea és que, mica en mica i entre tots, anem confegint aquest anecdotari. Pel que he sentit fins ara, pot ser molt potent!
Són aquelles coses que només que en trieu una de bona cada companyia —de les moltes que us han passat—, en tindrem una seixantena de bones!!!


Ja ha passat altre cop el Carnaval. Les festes boges, els excessos, les disfresses, els tòpics de sempre. Però no estic pas massa convençut que el Carnaval se celebri realment amb el sentit primigeni de la Festa, si més no a la immensa majoria de celebracions a casa nostra. Quan el principal motiu de celebrar res és “perquè toca”, ja no té, evidentment, cap mena de sentit. I amb el Carnaval, això passa massa sovint. En general no es coneix ni l’origen ni el perquè de les celebracions dels carnavals.

Una anècdota il·lustrativa. El propassat dimarts 29 de gener, la meva dona va entrar en una pastisseria a comprar pa. Va estar temptada per uns bunyols, que feien una pinta… Duien un cartellet a sobre: Bunyols de Quaresma. Però si encara no havia ni arribat el carnaval, com podien vendre bunyols de Quaresma? Se li va acudir fer-los el comentari. La dependenta li va assegurar que sí, que sí; que com que ja era Quaresma en tenien, de bunyols. I, a més, li va etzibar:

—és que aquest any, com que Setmana Santa és tan aviat, se’ns ha ajuntat tot; el Carnaval, la Quaresma i Setmana Santa.

La Carmina, s’ho escoltava bocabadada. Fins i tot s’anava mirant una senyora gran, com demanant-li que intervingués… i la senyora li diu:

—sí, sí, i com és que ens han posat la Setmana Santa tan aviat? Que no ho veuen, que se’ns ajunta tot!

La Carmina ni els va intentar explicar que encara faltava una setmana per Carnaval, que la Quaresma començava el divendres seguent al dimecres de Cendra, i que tenia set setmanes com les set potes de la Vella Quaresma i que això eren els quaranta-nou dies abans que arribés la Pasqua, tal i com passava cada any… No valia la pena.

Reconec que a mi no m’agrada el Carnaval perquè mai no m’he trobat visquent un sentiment comunitari que tingués alguna arrel popular o tradicional amb el rerafons de l’efemèride. Sempre he envejat la gent de Sitges, els de Vilanova, els Carnavals de Solsona, les festes d’alguns poblets del Pirineu, les tradicions —antigues o modernes— que dinamitzen, protagonitzen i encomanen la Festa del Carnaval en força indrets del país (fins i tot envejo la Sussietat de l’embut de Terrassa, sí senyor!). Pel que fa al meu poble, Sabadell, reconec que per culpa de la meva feina de titiriteru sempre estic de bolos i no puc participar-hi mai. Reconec l’elogiable tasca del Consell de Cultura popular, però ja sabem que la ciutadania fa massa temps que viu en la letàrgia, i aquest fet sempre juga un paper decisiu en la escassa participació i la vivència de les celebracions.

Ei; de tota manera, el meu escrit d’avui no volia ser crític amb el meu poble, sinó esperançador amb el Carnaval. Enguany, a totes les festes on hem estat treballant, hi hem viscut la voluntat participativa, i no només de la mainada, sinó que també hem notat al gruix del públic les mares i els pares —pares masculins pocs, però a tot arreu n’hi havia algun, sorprenentment per nosaltres. Hem estat a Sant Andreu de Llavaneres, a Sabadell mateix, a Sant Feliu de Llobregat, a Les Franqueses del Vallès, a Granollers, a Mollet, a Alella, a la Seu d’Urgell, a Gavà i a El Perelló. Brutal. Dels meus vint-i-quatre anys a l’ofici és l’any que he disfrutat més els bolos. Tinc la sensació que la gent torna a recuperar les ganes de celebrar les coses en comunitat, més que no pas en massa. I què voleu que us digui: a mi, això em dóna trempera.

És desastrós, desesperant, incommesurablement inconcebible, exhasperant, inhumà, digne d’una pel·lícula gore, amb tocs surrealistes. Perquè quan una cosa falla, totes van fallant en cadena al darrere? Per quin motiu es produeixen espontàniament reaccions de tipus dòmino —sorgides del no-res, evidentment— que t’afecten amb tota plenitud i et lliguen de mans i peus a endegar tot un conjunt d’actuacions que haurien de portar a algun objectiu final? I per què, aquest motiu final, es desdibuixa, es dilueix continuament, i és estorbat per nous objectius que necessiten una primera resolució per poder assolir el primer dels objectius, però que, inevitablement, cada cop s’allunya més i més.

Quan te n’adones de la seva magnitud, és quan comences a intuir com l’has de tractar, com l’has de resoldre. De tota manera, és quan t’adones, també, que no hi ha cap camí recte per arribar a l’objectiu final quan realment comences a resoldre’l. Un a un, els passos que d’ones són crucials. Et roben hores i hores… Evidentment, alguns els hauràs de desfer, ja que has triat un camí errat. D’altres, et portaran a descobrir nous paratges que et sorprendran —potser fins i tot oblidaràs un xic el perquè ets allí—, o et faran adonar de la gran fragilitat en l’equilibri de tot plegat.

I cal ser sempre optimistes. El dòmino sempre s’atura en algun moment i hem d’estar a punt per tornar a situar les fitxes en la millor posició, a punt per jugar —Ep: nosaltres. No pas que ens la juguin— la partida.

Si encara no intuiu de què parlo, introduiu el nom del vostre problema sense resoldre al títol, i ben segur que l’haureu encertat.

Un dia serà la hipoteca, un altre seran les relacions humanes, un altre un encàrrec, una qüestió de salut, mèdica… Evidentment, també hi ha temes molt més profans que els que acabo d’escriure, com podria ser un problema al cotxe, que se’t trenqui l’aspirador… que se’t desconfigurin els programes de l’ordinador —o la mateixa màquina—…

Però, com tot, les sol·lucions les acabarem veient al final del túnel…
O no?


Un projecte que s’engega. Sense presses i sense pausa.

Al darrer sopar d’Assamblea de l’Associació de Músics i Animadors Professionals d’Espectacles Infantils (AMAPEI) se’n va tornar a parlar. Altre cop les anècdotes viscudes per un, per l’altre i pel de més enllà ens van amenitzar el sopar. Rialles, sorpresa, indignació, tendresa, reflexió, bon humor… Les vivències personals, allò que ens marca, allò que recordem carinyosament —o potser algunes amb ràbia impotent—, ho anomenen de moltes maneres: anècdotes, batalletes, casos, facècies, situacions, vivències, històries…

Quan n’expliquem, sempre hi ha algú que deixa anar la frase “n’hauriem de fer un llibre!”. Doncs m’hi poso. Engego el projecte. Sense pressa, però sense pausa. Per això entro a casa vostra, a la vostra lectura i intentaré empipar-vos per a què em feu arribar les vostres històries, per aconseguir exclusives, per recollir allò que enriquirà la sapiència popular, per deixar escrites les millors anècdotes del gremi… Si voleu que vingui a veure’us, també les enregistraré.

Estic obert a tothom: gats vells, cadells nous, grups, duets, tercets, solitaris, patums, mamuts, dinosaures de l’animació… envieu-me correus (info@rah-mon.com), truqueu-me (607408947), atureu-me pel carrer, envieu-me les vostres històries…

Apa-li!
Les estic esperant des de ja mateix.

(NOTA: Si algú més hi vol potinejar, endavant!)