Bons auguris. Tot semblava començar bé. Entrar al Teatre Principal de Sabadell, recentment restaurat, imposa. És una bombonera molt llaminera. Haig de confessar que en veure el gran desplegament d’equipament tècnic a la sala, les meves espectatives van augmentar, i m’emocionava d’imaginar-me la de sons que sortirien d’aquells samplers, dels loops, de les bases, dels sons pregravats, dels sons que s’enregistrarien i es reproduirien aquella nit, a més dels sons, músiques i lletres d’en Jorge Drexler, que tenia l’auditori rendit des del primer moment, no es pot negar.

Ja va ser un conert bonic, ja, però la paciència que va mostrar el respectable, també va ser exemplar. Després d’un inici molt reeixit a partir d’una base que anava aproximant-se suaument com la brisa marina i que va quallar amb la cançó “Un país con el nombre de un rio”, el concert prometia molt. La gent, corejava les seves cançons amb llibertat i cantàvem deixats anar i amb tendresa, tal com ell anava cantant… però va aparèixer un grill. Un animalet tan petit va ser capaç de fer-se sentir, va ser capaç de crispar l’estat d’ànim d’un cantant que semblava tenir-ho tot sota el seu control. Entre que era nit d’estrena de la nova gira, que el repertori nou potser no el duia molt rodat i que el grill que sentia pels seus monitors d’última generació el van començar a posar nerviós, en Jorge va perdre els nervis i va dir —crec— coses molt improcedents, com que aquella nit que justament el filmaven unes càmeres, li havia de passar allò, que no li havia passat mai una cosa així (després he sabut de dos casos més…)… En començar “Mi guitarra y vos”, el públic seguiem el ritme picant de mans. Amb una rebequeria digna d’un nen malcriat —molt astuta, si voleu—, ens va fer callar… piqueu amb els dits, que em desconcentreu, va venir a dir. Des d’aquell moment, la gent no gosava cantar, ni picar els dits, ni moure’s… Entre comentaris als tècnics per si ens podia arranjar aquell so, comentaris contra aquell minúscul i innocent grill i alguna que altra sortida de to pels nervis que li corrien —subtil, sí, però d’un egocentrisme exagerat—, el públic també ens vam posar tan nerviosos. Tant, que molts estavem a punt d’aixecar-nos i marxar. Però va reaccionar a temps. Va deixar pedals, sàmplers i tècnica per asseure’s a una punta de la tarima de l’escenari i va deixar que la gent demanés les cançons (així ens ho feia creure). A partir d’aquell moment el concert va fer un tomb. Es va relaxar —com ell— i, malgrat un cúmuls d’equivocacions en les lletres i en la digitació dels acords —professionalment molt ben resolts, si voleu—, el concert va ser proper, càlid, tendre, emocionant. Tant, que fins i tot, ens va comentar que ens havia “regalat 25 minuts de concert”, cosa que em va semblar de molt mal gust després del que havia aguantat el públic.

Res; que vam tenir la sensació que el concert el feia per ell —totes les càmeres del film d’en Huerga l’enfocaven a ell—, i que quan les coses no sortien com havien de sortir llavors vinga a buscar culpables… que si el grill, que si els tècnics, que si la massa dels llums… ell no podia cantar amb aquesta pressió (¡?¿?¡?). I potser va ser aquesta pressió, la d’un minúscul grill, la que va créixer i es va fer gran com una bola de neu.

Em sap greu que el Drexler al que admiro tant per les seves cançons, s’hagi mostrat tan humà. Però, de fet, tots som humans i, per tant, hem patit una nit de mala sort. Ell pel fiasco de concert i jo pel mal rotllo que em va deixar.

Ara que, si puc, tornaré a algun altre concert seu, i creuaré els dits, no sigui que un grill entri a la sala i ens ho torni a desmuntar tot.

Quantes cançons escoltades. Quants interrogants. Quants punts suspensius.
Algun somriure. Alguna llàgrima. Algun oh.
Tancar els ulls. Obrir la ment.

Finalment, dijous vinent tindrem la sort d’anar a escoltar un concert d’en Drexler. A casa, al Teatre Principal de Sabadell, amb la gira acústica “Cara B”.

Moltes expectatives… Ja us ho explicaré.

Des que hi va haver la reforma educativa que redefinia els continguts i la nova denominació de l’ensenyament obligatori, vaig pensar que en la meva feina podria fer propostes d’espectacles més acotats, a nivell evolutiu i pedagògic. Després d’anys de contacte escolar me n’adono que en el meu àmbit he hagut de fer unes passes enrera per poder sobreviure sense conflictes de consciència. M’he hagut d’especialitzar en la generalitat, si em perdoneu l’expressió. En l’àmbit de l’animació —la meva disciplina primigènia— m’he hagut d’anar empescant repertoris prou engrescadors com per captar els nens-i-nenes-ganàpies de 6è i que, alhora, no fossin massa complexes per a permetre que ens nens-i-nenes-xicarrons de P3 poguessin seguir-los.

Si t’atures a mirar-ho, fredament, els qui preparem, oferim i presentem espectacles d’animació a les escoles podriem estar provocant aberracions de l’alçada d’un campanar. A nivell musical, psicomotriu, matemàtic… ja que les necessitats educatives en els nivells que se’ns posen al davant —gairebé sempre des de P3 fins 6è, tots junts— són, evidentment, molt diverses. Ara bé; cal tenir ben present que els espectacles d’animació són propostes comunicadores que haurien de ser capaçes de crear unes dinàmiques de convivència entre els infants de totes les edats. Hauríen de ser capaçes de generar unes actituds de respecte entre generacions, procedències, sexes, cultures… Hauríen de ser capaçes d’encomanar una festa el més natural i creïble possible. Hauríen de ser capaçes, sobretot, de tractar la mainada tal com és: com a persones.

Aquests aspectes —més lúdics, si voleu,— no són també pedagògics? L’art dels animadors —l’animació entesa, evidentment, com a tresor autòcton— rau en saber ser, precisament, un bon comunicador especialista en la generalitat. (Ei! no la de Catalunya!)

És difícil expressar la satisfacció que sents quan muntes un event d’aquestes característiques i comproves que tens qüòrum, que els companys d’ofici s’impliquen en la història… si voleu, amb més o menys dedicació, amb més o menys grau, amb més o menys iniciativa, com a tot arreu, però hi ha una implicació. Això fa créixer les associacions. També et fa adonar, evidentment, del grau de salut que tenim, de l’estat real del col·lectiu i el nivell de treball que podem arribar a assolir. I aquí crec que també ens hi haurem d’aturar a reflexionar.

Com en tot esdeveniment, sempre hi ha qui carrega més feina que altres. A l’AMAPEI inicialment treballem per comissions amb la voluntat de ser operatius. De tota manera, te tant en tant convé fer una parada al camí i comprovar qui forma aquestes comissions, qui és a la Junta, qui s’implica en més grau… Mirant-m’ho en distància, a vista d’ocell, crec que convé un toc d’alerta. No m’agradaria que se’ns cremés l’equip actual de gent que han fet créixer l’entitat, a còpia d’hores i maldecaps, per manca d’interès de la resta de socis. L’actual equip gestor ens ha donat satisfaccions i resultats —i ben segur que ens donaran més en un proper futur—, i confio que els propers temes i debats pendents es tradueixin en acords que facin créixer el gremi, conscient de ser-ne cada cop més.

Si vols refrescar-te i disfrutar de l’aigua, has de sortir xop de la piscina… però per això t’hi has de tirar, nedar una bona estona… i millor en companyia!

LA MAR A TERRA
Un nou muntatge de contes frescos com esquitxos d’onada.

De fet, va ser estrenat el juliol de 2005 en format de dues sessions i enguany l’he transformat, pulit, millorat, abellit… Ja ha rodat per Vilafranca, Calafell, Sabadell i Barcelona.

TOTS ELS ESPECTACLES 2007/2008
Amb la voluntat de facilitar la tria dels espectacles que porto en cartera per a la temporada escolar 2007/2008, he elaborat un dossier amb una explicació resumida de cadascun d’ells i una petita imatge, així com un enllaç directe per accedir a major informació. És un document pdf que trobareu a: TOTS ELS ESPECTACLES 2007/2008

Aquest cop, llenço una proposta a l’aire al gremi d’animadors.

Per motius importants insalvables algun cop ens ha passat que hem hagut d’anul·lar una actuació… o més d’una. El primer que fem en aquestes circumstàncies —si el motiu de la baixa ens ho permet, que si no ho deleguem a algú altre— és intentar que algú ens substituexi. Si m’ho miro fredament com a professional, em dol haver de deixar de fer el bolo, bàsicament per dues raons:
1a.— Aquells que t’han contractat han confiat en tu i, d’alguna manera —per molt que et disculpis, truquis, t’esmercis a buscar algú que et substitueixi…— poden tenir la falsa sensació que els has fallat.
2ª— Deixo de cobrar uns diners amb els que ja comptava. És una raó material, certament, però del sou vivim els professionals, no cal recordar-ho. Si no ingressem els diners d’una feina, cagada pastoret. La baixa laboral del mínim interprofessional ja sabeu que és —i perdoneu l’expressió— una misèria.

A partir d’aquesta situació m’és fàcil arribar a una conclusió. Si l’animador que no pot fer una actuació per causa justificable (mèdica, familiar d’emergència, de baixa laboral…) troba qui el substitueix, amb tot el què comporta, ens trobem en una situació de FAVOR MUTU. Deixeu-m’ho anomenar així. A qui no tenia feina, n’hi plou una a darrera hora (és allò del “atrápalo.com”), i el que no la podia fer troba un company que li sol·luciona la papereta.

Conclueixo: aquesta situació de FAVOR MUTU fóra bo que estigués regulada amb un pacte de SUBSIDI DE SUBSTITUCIONS PER EMERGÈNCIES. Qui fes l’actuació entregaria un % pactat a qui no l’ha poguda fer. Com que es tracta d’un servei personalitzat i exercit a darrera hora, proposaria xifrar-lo entre un 15 i un 25% del muntant del catxet.

Penso que amb pactes gremials com aquest tots els animadors professionals en sortiriem beneficiats, i el gremi reforçat. És un tema que queda a l’aire, però que ja proposo com a punt d’un proper ordre del dia assambleari.

Una reflexió en veu alta.

Quan vaig començar a exercir l’ofici d’animador infantil amb conscient seriositat professional, encara no existia cap col·lectiu aglutinador, en aquest sector. Va ser, cap el 1997, ara fa 10 anys, que vam començar a gestar una associació que volia unir els professionals del sector amb la voluntat de ser fidels a les actituds originals de l’ofici i la d’avançar i assentar fonaments en les necessitats i funcionaments lògics de qualsevol sector professional.
Com passa a tot arreu, els esforços són proporcionals als resultats. Crec que s’ha avançat molt el la construcció d’aquest gremi, però que encara falta molt, molt camí per recórrer. Cal unificar criteris d’actuació —davant de tants inputs… Cal que, com a integrants professionals del col·lectiu, sapiguem donar el tret distintiu. Que els nostres clients puguin discernir amb claredat les propostes serioses, madures i treballades de les matusseres i els calcs tòpics i fàcils sense una reflexió conscient —el barroerisme és un ingredient que corre lliure per alguns escenaris. Els professionals de qualsevol sector són, evidentment, més cars que els que fan intrusisme laboral, però el seu servei té un valor afegit que al col·lectiu no-professional li manca. Ara bé; també cal ser conscients del què tenim al gremi, del que som, el que fem i representem cadascú. La meva àvia deia: “No només cal ser bo, també se n’ha de semblar”. I m’afegia que no ens podem deixar portar pel món, sinó que nosaltres som els que l’hem d’anar portant i l’hem de fer evolucionar i avançar.
Crec que ens ha de revoltar —si més no, a mi m’exaspera— rebre a les nostres bústies de correu publicitats tan surrealistes i enganyoses (ho sento, però no puc admetre que siguin errades inconscients) com:
“Espectacles de gran format”, amb dos “músics professionals” i un “equip de so d’última generació” (2 autoamplificats i una taula amb efectes incorporats), per 320€.
O veure preus tan apretats, anticonvenis i/o il·legals com: “Duet per 400 € +IVA, amb 15% de comissió inclosa” Això vol dir, senyors, que si treiem el 15% de comissió (60€), un 20% d’IRPF (68€), Seguretat Social i gestió de facturació (80€), unes despeses de desplaçament justetes (25€), unes dietes irrisòries (15€ per cap) i una amortització d’equipaments (com que hi ha ben poca cosa posem-hi 30€)… sense descomptar res més, queden “nets” 53,5€ per cap. Cap conveni laboral no ho acceptaria, això!!! Amb aquests preus, està més que clar que els individus que presenten la proposta NO són professionals.
Sempre hi ha hagut intrusisme i sempre n’hi haurà. Sempre hi ha hagut estrats de mercats i convé que no desapareguin —com també convé que no hi hagi trasvassaments, en aquests estrats, tant amunt com avall (en un proper article ja m’entretindré en aquest sucós tema). El que cal és deixar el llistó de la professionalitat ben alt, i que no hi hagi cap mena de dubte de la tipologia i la qualitat de l’espectacle que es contracta. En la forma. En el fons. En el rigor. I en el preu.

Fa dies que a Minoria Absoluta parlen amb en Manuel Bustos. Encara fa més dies que Sabadell en parla, d’aquest alcalde, així com del seu estil. Sabadell ha estat, com qualsevol altra localitat de Catalunya, una població amb molt moviment social, amb molt d’associacionisme —que això és un tret diferencial de casa nostra, com la sardina, la sardana, l’animació…—, amb la diferència que massa sovint no hi ha hagut feed-back amb l’administració. Tanmateix, la cultura ha estat l’assignatura pendent de molts governs de la ciutat (recordeu l’afer Creus, amb el manifest dels intel·lectuals? Ja fa anys, però potser no ha canviat massa el panorama). La gota que ha fet vessar el got ha estat la decisió unilateral d’ubicar les barrakes 2007 de festa major a la plaça de la Creu Alta.

Amb sentit de l’humor, amb intel·ligència, amb saber fer, una part representativa de la ciutadania ha fet una cançó, un clip, amb escenes filmades en plena Festa Major…

Aquí teniu la lletra:

Gent del barri pels carrers
i per les places fan xivarri, manué…
cansats del dia a dia ploren la monotonia
i es proposen créixer més, molt més!
però quan piquen a la porta
sembla que ningú els escolta, manué…
desgastats per la impotència
rebutjats sense coherència
impulsats a alçar-se més, molt més!

Ai manué que grisos els carrers,
tant ciment i tanta pedra
tu nodrint-te de calers,
ni de lluny som els teus ciutadans,
fem propostes obrim portes
com a alcalde no ens aportes reeeeesssss…

Inquietuds i solituds
ens fan d’ajuts els altres manué…
vols pujar el pic més alt
repartir el nostre pastís
fas desfàs sense permís que trist
i les dotze van tocant
campanades sonaran
al teu cap repicaran manué….
ho veuràs des d’allà dalt
Watson era elemental
Bustos es un passerell tot ell…

Ai manuel que tristos…..



Dies 18, 19 i 20 de setembre 2007
Producció, Valoració de projectes i Comunicació

Organitzades per l’Associació Teatre per a Tots els Públics (TTP) i amb el suport de La Sala Miguel Hernàndez, tindran lloc a Sabadell aquestes Jornades a l’entorn de la producció, valoració i comunicació de projectes. Encara que ho penjo un xic tard, potser algú podrà beneficiar-se’n.

Inscripcions i reserves: Per assistir a les ponències cal reservar la plaça prèviament per telèfon, fax o correu electrònic. Persona de contacte: Ariadna Tel.: 93 723 28 33 Fax: 93 724 61 69 lasala@lasalateatre.cat

Dia 18: PRODUCCIÓ

A càrrec de : Sr. Jordi Colomines, director de la Fira de Tàrrega
Experiències companyies: Cía.Farrés Brothers i Cía. Pa Sucat

La Producció d’un espectacle. Què pensem quan sentim aquesta paraula? Números, inversions, despeses, finançament…. però hem pensat mai que, a més d’això, una bona producció ha de contenir un bon projecte on es pugui veure l’essència de l’espectacle abans de tenir-lo. Parlem-ne. Val la pena destinar temps i recursos a elaborar un projecte? Per què ens ha de servir? I, ja que hi estem posats, fem un repàs general al que seria una bona producció.

Horari : 10 a 12:00 Classe teòrica
12:00 a 12:30 Cafè
12:30 a 14:30 Col·loqui
14:30 a 16:00 Dinar
16:00 a 18:00 Experiència Companyies

Dia 19: VALORACIÓ DE PROJECTES

Moderador: Sr. Jordi Gilabert
Ministerio de Cultura: Sr. Fernando Ceron
Diputacions: Barcelona: Sr. Jaume Antic
Girona: Sra. Carme Molas
Generalitat de Catalunya ICIC: Sr. Antoni Bartomeus
Teatre Nacional de Catalunya: Sr. Sergi Belbel
Centre de Producció de Reus: Sr. Ferran Madico

Quan tenim un espectacle fet o una idea d’espectacle i volem demanar una subvenció, una coproducció, o entrar en un circuït, sempre se’ns demana que presentem un projecte. Sabem com fer-ho? Sabem què hi volen trobar els qui ho valoren? Doncs res millor que parlar-ne amb ells.

Horari: 10 a 12:00 Exposició dels ponents
12:00 a 12:30 Cafè
12:30 a 14:30 Col.loqui

Dia 20: COMUNICACIÓ

A càrrec dels periodistes:
Sr. Enric Frigola, Catalunya Radio
Sra. Mónica Terribas, TV3
Sr. Gonzalo Pèrez de Oleguer, El Periódico
Sr. Toni Punti, Revista Time Out Barcelona
Sr. Eladio Gutiérrez, Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya

La difusió i la comunicació dels espectacles, una veritable pedra de toc. Per què no sortim als mitjans de comunicació? Realment el teatre per a tots públics no interessa a la premsa? Què hem de fer per tenir mes ressò mediàtic? Surt a compte contractar a una oficina de premsa?
Respondrem a totes aquestes preguntes i a d’altres que vulgueu proposar en aquesta taula rodona de comunicació.

Horari: 10 a 12:00 Exposició dels ponents
12:00 a 12:30 Cafè
12:30 a 14:30 Col·loqui

Un dels records més agradables que tinc a l’entorn de la música és la imatge de quan el pare ens portava algun cassette a casa, o algun disc de vinil. Pots comptar; el més probable és que no fos per a mainada, o que fos un obsequi d’alguna caixa d’estalvis —què se n’ha fet d’aquelles iniciatives, d’aquells detalls… ja no es regala cultura?—, però això no tenia la menor importància. El que ens il·lusionava era poder fer el gest màgic de col·locar la cinta al seu lloc, tancar la porteta i apretar el play, o bé treure el disc de la funda, del sobre de plàstic transparent i posar-lo centrat al mig del plat, i acompanyar amb molt de compte l’agulla al primer solc… sempre amb els missatges de fons pertinent: “Vigileu de no tocar-lo amb els dits, i compte amb l’agulla, que el podeu ratllar!”. Escoltar música llavors, era tot un esdeveniment.

Avui em continua fent molta il·lusió que em regalin música. Com tots els mortals, tenim gustos, criteris, predileccions… però també moltes més possibilitats, i no em refereixo precisament a les econòmiques: som a l’època dels eMules —aMules pels que som maqueros—, dels MP3, els MPEGS, els iPods i els verbatims… Tenim més possibilitats, també, de descobrir noves veus, nous grups, noves passions. I si alguna cosa m’agrada, sóc d’una impaciència exagerada… m’ho compro jo mateix! Encara que ja ho tingui verbatimitzat, tot sigui dit. La música ha esdevingut un bé cultural omnipresent i immediat. Amb tot, regalar Música —fixeu-vos en les majúscules— crec que continua essent un gest molt apreciat.

Ara bé; és tan fàcil aconseguir música, que acabem infravalorant-ne la seva riquesa, el seu valor (que valguin les redundàncies!) i, d’altra banda, crec que és tan fàcil enregistrar temes i fer-ne un producte sonor, que els nivells de qualitat han caigut espectacularment. Destriar el gra de la palla és una feina cada vegada més difícil.

Totes aquestes reflexions, tots aquests pensaments, me’ls han provocat uns companys de feina en obsequiar-me un cd. No; no complia anys, ni era el meu sant, ni em devien res. Van fer-me un obsequi amb totes les de la llei. Però em van posar una condició: que en parlés en aquest blog, que en fes una ressenya. Ja coneixia en Jack Johnson d’haver-lo escoltat en alguna peça aïllada del seu cd In between Dreams (2004), però el fet de tenir aquest Curious George (2006) a les mans, m’ha permès escoltar peça a peça la conceptualitat d’un disc rodó. Senzill, però ple de matisos, farcit de detalls sense cap gratuïtat —musicals, melòdics, rítmics i de text. És un cd que entra com si res i, cançó rera cançó, se m’està fent imprescindible. Té una unitat i té un estil propi. Les col·laboracions tenen sentit; quan tot sembla fluir sense que l’oïdor faci cap mena d’esforç, el Jungle Gym (vull conèixer en G. Love) arrenca amb matisos nous, Lullaby (tinc ganes d’escoltar Matt Costa) et fa tancar els ulls tot i estar ben despert, i a With My Own Two Hands entra a format part de la història del mico George un Ben Harper en total complicitat i confabulació amb en Jack Johnson. No hi ha un hit al disc. El disc és el hit i totes les cançons hi contribueixen. Tot és possible a l’univers d’Upside Down, em recuperaré millor amb tu al costat en Broken, som estranys, ben “rarets”, tot plegat per això People watching… cada cançó és una història narrada amb una sensibilitat planera i molt entenedora, amb un llenguatge senzill i directe, i les històries són d’aquelles que tenen una lectura tan propera que en alguns moments penses que t’han escrit la cançó precisament per a tu.

No ho havia dit, encara: el disc és la banda sonora de la película d’animació homònima: Curious George (l’enllaç us conduirà a un univers de jocs, films, retallables, sons, cançons… sobre aquest mico curiós). I a partir d’aquest cd, voldria estirar un fil invisible que em porta a pensar en la realitat de les publicacions de música per a infants al nostre país. Reprenent el discurs sobre la facilitat d’enregistrar a casa, és molt fàcil aconseguir un previ, una interface, un Logic (o ProTools, Sound Studio, Reason, BandInABox, SoundSoap…) i un ordinadoret. El que realment continua essent difícil és fer una bona cançó i saber-la interpretar amb un estil propi. I fer una col·lecció de bones cançons sembla una tasca de titans. Llavors, encara queda la feinada de fer-ne un disc conseqüent, amb un missatge unitari i un so propi, contundent i expressiu. Fer un disc que aporti alguna cosa nova al panorama actual, farcit de mimetismes i revivals, de falsos discs pretesament “senzills” que són plens de buidor. Això és el que realment manca a casa nostra.

Fa temps, era assidu dels prestatges de “música infantil” (així s’anomena, comercialment parlant), i me’n regalava moltíssima. Avui, abans de comprar res, m’ho miro i remiro amb lupa. Tinc la sort que conec molta gent del gremi i me n’escolto molts (ei; i me’n regalen alguns, també). Ara bé; amb l’ànim de ser crític i constructiu, val a dir que ens cal destriar a tots el gra de la palla. Valdria la pena seleccionar millor el material, ser més autocrítics, evitar aquesta mena de competència per veure qui edita més en el menor temps possible —ja ho veus; i si el disc és passa-que-t’he-vist, que ho és, de què t’ha servit l’esforç… tot i que sovint no s’hi ha dedicat ni un mínim d’ídem (vull dir d’esforç). De què serveix col·leccionar publicacions, engrandir el nombre curricular d’edicions si no s’aporta res de nou, si el discurs està desfasat, obsolet, recitat mil vegades fins a la sacietat, gastat i buit, avui en dia? —el meu sogre, estudiós de la psicologia evolutiva, diria que estem en una etapa anal, caracteritzada precisament per això, per la intenció acumulativa i la voluntat de cridar l’atenció… que es quedarà en no-res en el futur. A molta quantitat, ja ho deien les àvies, poca qualitat. Al pot petit hi ha la bona confitura.

Encara queda molt a dir en la música per a infants, i hi ha professionals seriosos capaços de fer-ho. El que falta avui dia, és gent que s’atreveixi a opinar críticament i amb criteri, i que s’entomin les crítiques amb enteresa.