Un mes amb el 25% de descompte en totes les nostres publicacions físiques disponibles. Del 12 de febrer al 12 de març, ens adreces un mail amb els discs i llibres que t’agradaria rebre a casa teva, i et fem de facto un 25% de descompte sense cap mena de mania. No et sembla que mola?

Envia’ns un mail (info@rah-mon.com) amb tot el que voldries i ho tens a casa en un flis-flas!!! 
Anota al correu el CODI de DESCOMPTE: DTB25

Tenim disponibles

Enregistraments:

  • Per Nadal 2.0
  • Ràdio Europa
  • Can Tem-hi (I)
  • Can Tem-hi (II)
  • Un farcell farcit
  • Lou Ferrat, Patim, Patam
  • Els Seegers
  • C@ntant
  • Som molta colla
  • Sopa de meravelles
  • Patxinta

DVDs:

  • Akwaba
  • Contes d’instruments del món
  • Supermercat de Joglars

Llibres:

  • É wò Afrika (II)
  • Can Tem-hi (I)
  • Can Tem-hi (II)
  • Un farcell farcit

Tèxtil:

  • Samarreta aborígen (algunes talles)
  • Samarreta “Ràdio Europa” (algunes talles)

Diada de contes
Iniciem un nou curs amb molt bones sensacions. El darrer any hem augmentat substancialment les contractacions. Sembla que la recessió s’ha aturat per donar pas a la recuperació. Si més no, és la nostra realitat.
Hem fet molts amics nous, en directe i a les xarxes socials. Si no hi sou, doneu-vos per convidats! A la pàgina principal www.rah-mon.cat hi trobareu els enllaços
Fes-te Escuma! a Badalona
Aquest curs hem estrenat algunes propostes noves: 
L’ocell de la felicitat espectacle cooperatiu amb el col·lectiu Comunicació Social 
Fes-te Escuma! proposta de temporada estiuenca amb jocs, cançons, danses, aigua i escuma 
Trifulgues del sol i de la lluna amb titelles i música per als més menuts
Contes d’ara i aquí sessió de contes per adults 
Amb la Cia de L’Ou Ferrat hem adaptat l’espectacle Ball a l’aigua per a oferir-vos també el Ball a l’aigua amb escuma

Trifulgues del Sol i de la Lluna

Hem viscut bolos espectaculars i irrepetibles! 
Festa Major de Tàrrega
Ràdio Europa a Les Santes de Mataró
Reus, Escola Joan Rebull
Hem participat en Fires, Festivals, Festes Majors sonades…  
Biberó Rock 2015
Festa Major de l’Oriol Canals
Festival Casavells 2015
Festival EVA 2015
Fira dels Indianos a Lloret de Mar
Festa Major de Tremp, amb L’Ou Ferrat
Setmana de la Dignitat, a Sant Boi

Hem fet millores a la nostra pàgina web, actualitzant-ne tant els continguts, com l’estructura relacionada amb les xarxes socials, incorporant-ne una de nova i activa: Instagram.


Quant a les nostres propostes artístiques vigents, teniu disponible un nou dossier d’espectacles 2015-2016 a l’enllaç: 
  Dossier d’espectacles vigents i disponibles de Rah-mon Roma.
    
Així mateix, hem iniciat una nova política de transparència: Els números ben clars. Per això, teniu a la vostra disposició les tarifes vigents de tots els espectacles a la pàgina web.
  Versió v.1.16 de les nostres tarifes, vigents a partir del 15 de maig de 2015.
Tenim nous projectes en marxa. Rah-mon Roma i els Dials, la Cia de L’Ou Ferrat, i en Rah-mon en solitari hi estem enfrascats, embolicats, actius i molt engrescats.
Aquest mes de setembre, també he fet una paradeta a la ITV …i l’he passada! 
Desitjo que aquest nou curs ens doni una bona empenta de feina, de salut i de bones relacions a tots plegats. 

ACTUALITZACIÓ AL WEB

Darrerament hem estat actualitzant informacions al web www.rah-mon.com
Els canvis no són substancials, sinó que responen a la necessitat de fer-vos la navegació més pràctica. També hi ha novetats artístiques prou interessants…

  • Hem resolt alguns problemes tècnics de programació.
  • Hem reduït el menú principal.
  • Hem actualitzat les galeries de fotos de Flickr.
  • A l’apartat “Contractació”, hi hem ubicat l’avís legal del web, l’apartat de promoció i les tarifes vigents, aixi com la possibilitat de descarregar-vos un dossier actualitzat amb tots els espectacles.
  • El Banner d’imatges de la portada fa patxoca amb fotos més recents…
  • Hi ha nous espectacles i afegitons en d’altres.
  • Hem adquirit un canó d’escuma que incorporem en alguns espectacles, i ben aviat n’estrenem un d’específic. Ben aviat estarà visible al web. 
Apali, ja ho sabeu: continuem en forma per refrescar-vos l’estiu!!!

Ja fa dies que no escric,
i no és per falta d’idees.
Ja fa dies que no escric,
però hi ha anècdotes,
i fets, i històries, i vivències,
i coses, i noses, i indecències,
i excel·lències,
i absències,
i dissidències,
i…
temes que necessiten ser escrits.
Però com que ningú no n’hi farà massa cas,
he decidit que siguin, ja des d’abans de néixer, un fracàs.

No vull complot amb tant de blog,
tinc el cap ple però nu el bloc.
Les vacances em són joc.
Poc però prou.

Diumenge, 4 de maig

Ahir no estava per lletres. Vaig tenir el dia més cansat de fa temps… (sense comptar alguns dies intensius de nens que tenim els pares, certament!). Per tant, essent les nou del matí d’un dilluns festiu aquí, diada inter—nacional del naixement de Buda, relato quatre coses del diumenge.

Vaig començar el dia sol. No havia quedat amb ningú i em va semblar oportú fer la meva. Tenia tres altrernatives… i potser les podria fer totes. La primera (1=il/xinès o hana/coreà), visitar una restauració d’un poblat coreà tradicional, a Namsan Kol —a l’estació de metro de Chungmuro, al sud de Seúl, però no massa lluny del centre. Segon (2=i/xinès o dul/coreà), passar-me per la Parade del dia. Tercer (3=sam/xinès o set/coreà), visitar un dels temples de la ciutat, i triava el de Changgyeonggung (quin joc de lletres!). I començo amb el programa visitant el poblet, que he trobat meravellós. Realment te’n fas clarament la idea de com es vivia (si més no la gent “respectable”), i és tot un estil, amb totes les comoditats ben estudiades (calefacció, aïllament per a les neus de l’hivern, menjars i conserves per a tot l’any (aquí rau la gran importància del Kimchi)… i he rebut un regal inesperat. Allí s’hi celebrava un casament tradicional real!!! M’he quedat força al·lucinat i, evidentment, he fet força fotos a la gent i a l’indret.


Se m’ha passat el matí volant. Eren quarts de dues quan he decidit tornar al centre, a Insa dong, a menjar. Hi he arribat a les tres… tot i que hi havia molts restaurants tancats (aquí la gen sol dinar a la una del migdia, més o menys) he trobat oberta una franquicia de restaurant coreà, I he dinat coreà, un plat anomenat Man-doo. Una mena de pasta farcida de verduretes tallades molt fines i acompanyades pel sempitern kimchi, la soja i els pebrotets picantets (el diminutiu no ho és en gust, que quedi clar). Per cert, si mai aneu a Àssia, recicleu-vos abans amb els palillos.


I a passejar encara més, però ja no m’he mogut de la “parade”. La festa del naixement de Buda és una autèncica celebració. Aquest país, que té la consciència religiosa molt arrelada; és una finestra oberta amb moltíssims dels països veïns i propers. El concepte religiós Budista, malgrat les moltes “esglésies” existents, és inclusiu, respectuós, antiviolent, en una paraula: Zen. Una filosofia de Pau. Això es percep en celebracions com aquestes. Sóc un privilegiat; una sola setmana a Corea, i enxampo la festa nacional —bé… enguany, la diada del naixement de Buda és el 12 de maig, però ja es comença a celebrar aquest cap de setmana. I en què consisteix, la festa? Bàsicament; a més de les trobades als monestirs dels pelegrins d’arreu dels països busistes que es donen cita a Seúl, la festa té un punt d’atracció amb el “Buddish Street Festival”, al cèntric carrer d’Ujeonggungno. Allí hi he trobat, per a entendre’ns, una mena de Festa de la diversitat Assiàtica, amb el nexe en comú del Budisme. Zona cultural, menjars típics d’arreu, artesania tradicional, àrea de compres, àrea de tallers participatius (llanternes, nines, penjolls d’esmalt, vanos, origami, mocadors, estampació, tints, … brutal!!!), àrea de desitjos, àrea de meditació (el cartellet deia “prova 5 minuts la teva concentració”)… incommesurable. Com us podeu imaginar, ja no m’he mogut d’aquí, amunt i avall, avall i amunt.


A les 5 em trucaria la Laura, i hem quedat que cap a quarts de 7 serien tota la colla a l’estació de Jongno 3(sam)-ga per veure la passada. I m’ha trobat de casualitat. Era a l’altra banda del carrer (6 carrils per banda!). A mi se m’havia acabat la bateria del mòbil que em va deixar. Amb tota la seva colla del món, hem presenciat la cercavila de les llanternes. Comparses amb llanternes de mi-i-una formes i colors, grups folklòrics, carros amb llanternes gegants, monjos, pelegrins, cors, estudiants budistes… Dues hores sense parar, i no pas lent sinó força “pali-pali”, com passen totes les coses al país. La veritat és que jo ja no podia amb la meva ànima. Ha començat a ploure amb més valentia —tota la tarda havia xispejat. Hem decidit anar a sopar, i s’ha de reconèixer que hem tingut sort amb el soparet; ha estat impensablement més fabulós del que hagués pogut imaginar. Sopar amb “espectacle” inclòs!


Les borratxeres són habituals, especialment entre els homes i en cap de setmana. Quan la gent beu, ho fan en desmesura, got rera got, shot a shot i, és clar: la cosa puja i puja… Ahir a la nit, vam sopar en un restaurant amb un grup que estaven de celebració. Era una mena de comiat de “solteria”. Hi afegeixo les cometes perquè la parella anaven cap al segon matrimoni. Vaig al·lucinar amb la beguda que eren capaços de prendre. Hi havia quatre homes —penseu que eren els més grans del grup!— que anaven totalment gats, van anar agafant una alegria a sobre que no us podeu ni imaginar. Un s’entrebancava amb la nevereta del restaurant i la tombava repetidament, l’altre pujava baixava l’escala sense parar —un cop va baixar ben de pressa… I tots ells cantaven. I, com que al pis només erem ells i nosaltres, ens va tocar participar de la seva festa. Van buscar “the boss” —per a ells, cultura de treball, sempre hi ha d’haver un cap— i van trobar la Maria, la portuguesa, que va haver de cantar una cançó. Després les mirades em van enfocar i em va tocar a mi. Ben mirat, què collons! Se’m va acudir cantar —gran cançó!— “La Filomena”. No ho dirieu mai: va ser un èxit. Tothom picava de mans, reia… i me’n van fer cantar una altra i tot! Tot es va acabar convidant-nos a beure a tots un “shot”, altrament anomenat Sant Hilari. Sort que ja marxavem, que sinó encara haguéssim acabat cantant el “Triste y sola”…

Com que la Festa Final s’havia alul·lat —encara plovia, i força—, la colla vam consensuar anar a prendre alguna copa… i seguint la tradició, de cerveseta. Una hora després marxava en taxi cap a casa amb la Nozomi, la japonesa del grup. Els metros xapen a quarts d’onze. Entrava a casa baldat. I avui, després de la dutxa, encara tinc cruiximents als peus. I com m’agrada dir, les cames em fan… xup-xup. Però s’ha d’aprofitar el dia. Crec que ara m’escaparé cap al palau que vaig deixar penjat ahir i, cap a les dues… o les tres… sembla que hi haurà una “barbacou” —se m’acut la cançó de l’Oliver…— al terrat de casa la Laura i la Nozomi. Aquí, la brigada internacional no para!

Quan confrontem dues cultures sempre hi ha diferències de comportament, maneres de fer antagòniques, curiositats i rareses entre elles. Quan caus de cop en un món cultural nou, te n’adones realment de la necessitat d’aclimatació i que algú et faci unes prèvies informatives aclaratòries.

Escriure els noms propis. Mai no ho has de fer amb el color vermell. No només és una gran manca de respecte, sinó que és sinònim de mal averany, ja que el color vermell simbolitza la mort. És el color que s’utilitza pels morts al país.

Assenyalar directament algú amb el dit. És ofensiu. Quan organitzo danses, acostumo a assenyalar la gent per triar parelles o grups, donar paper d’home o dona a la gent… Mal fet. Si vols assdenyalar algú, ho has de fer amb el palmell de la mà cap a tu mateix, i gestualitzant lentament.

Danses de convit. He de renunciar a aquest tipus de danses. La vergonya paralitza els joves. És impensable que algú vulgui situar-se al mig d’una rotllana. Patiria un xoc de ridiculesa espantós. Tanmateix, he hagut de prescindir de moltes danses tradicionals perquè per ballar-les es feia indispensable establir contacte físic. En d’altres, les he adaptades per a evitar-lo.

Tocar. A mi, com a bon mediterrani que m’agrada comunicar corporalment, aquí de tocar, res de res. Màxim al bus o al metro quan van plens, però no passa ni això!

Gesticulació corporal. Els coreans no són molt expressius. Opten per limitar el contacte directe amb el cos a una escueta apretadeta de mà cortès. Diuen que la gesticulació excessiva pot arribar a ser ofensiva o, si més no, fer creure que el qui gesticula està enfadat. Demostrar afecte públicament no és gens comú, sobre tot en les persones més grans. Ara bé; en tema de reverències, són els reis! Per norma, els joves reverencien els majors, i quanta més diferència d’edat, gairebé podriem dir que més angle d’inclinació.

Jugar. He vist en repetides ocasions aquest joc que teniu al video. M’ha costat filmar-lo, perquè sempre l’atrapo a punt d’acabar-se, però he entès que és una mena de pedra-paper-tisora que, en aquest cas, serveix per a pujar graons quan guanyes. Qui guanya més jocs, puja més graons, així de fàcil!

Sabates. Com que a Corea és tradicional seure, menjar i dormir a terra, és preceptiu treure’s les sabates quan entres en una casa coreana, o en alguns restaurants. No és mal vist, ans el contrari, es jutja cortès mostrar els peus nus, tot i és més recomanable anar amb mitjons —o mitges— al visitar alguna família coreana.

Invitacions. Els ciutadans del món són força dispersos en el tema de les invitacions. La mentalitat coreana no accepta que cadascú pagui la seva consumició, sinó que seràs convidat o hauràs de convidar.

Salutacions i expressions de gratitud. Són importantíssimes pels coreans. Cal començar un encontre amb salutació, respondre i rerespondre. Quant més edat dels que es presenten o despedeixen s’ha de mostrar mes respecte i és preceptiu reverenciar-se davant la persona major. Això pel que fa a normes d’educació.

Edat i estat civil. Com a vigència de les creences de Confuci, que continuen essent molt vigents a dia d’avui, els coreans dónen molta importància a l’edat. Els menors han d’obeir els majors, sense demanar explicacions (ja els ensenyariem Confuci als nostres fills, a vegades!). Una persona casada és considerada adulta. E veu que era per això que les alumnes de català i d’espanyol em preguntaven l’edat i si estaba casat. No era pas per lligar amb mi, sinó per saber si era adult!


Renoi; que n’és de sa desconnectar a les vacances! És ben cert que no he complert els objectius de treball que m’havia autoexigit… però la veritat és que no em sap pas cap greu. Enguany he disfrutat com mai de la família i alguns amics, i això és el que compta. Hem pensat la frase de l’estiu:

“Si les vacances es viuen angoixadament,
és més que probable que aquest estat s’allargui durant el curs”.

Doncs fil a l’agulla: excursions, platja, muntanya, família-família, família gran, celebracions, canvis de ritme, espectacles, tallers, festes majors, riu, piscina, mar, nit, dia… AGOST
Home; descansades no ho són, les vacances, amb dues criatures, però no podem negar que ens ho hem passat com mai.
I és que enguany a casa ens ha vingut molt de gust fer vacances completes; no ens hem volgut angoixar. Per tant, potser no tindrem un curs estressat, sinó amb molts projectes, i amb feina. Potser no estarem angoixats sinó amoïnadets… però, el que és més important, comencem el curs amb molta il·lusió i trempera.