Diumenge, 4 de maig

Ahir no estava per lletres. Vaig tenir el dia més cansat de fa temps… (sense comptar alguns dies intensius de nens que tenim els pares, certament!). Per tant, essent les nou del matí d’un dilluns festiu aquí, diada inter—nacional del naixement de Buda, relato quatre coses del diumenge.

Vaig començar el dia sol. No havia quedat amb ningú i em va semblar oportú fer la meva. Tenia tres altrernatives… i potser les podria fer totes. La primera (1=il/xinès o hana/coreà), visitar una restauració d’un poblat coreà tradicional, a Namsan Kol —a l’estació de metro de Chungmuro, al sud de Seúl, però no massa lluny del centre. Segon (2=i/xinès o dul/coreà), passar-me per la Parade del dia. Tercer (3=sam/xinès o set/coreà), visitar un dels temples de la ciutat, i triava el de Changgyeonggung (quin joc de lletres!). I començo amb el programa visitant el poblet, que he trobat meravellós. Realment te’n fas clarament la idea de com es vivia (si més no la gent “respectable”), i és tot un estil, amb totes les comoditats ben estudiades (calefacció, aïllament per a les neus de l’hivern, menjars i conserves per a tot l’any (aquí rau la gran importància del Kimchi)… i he rebut un regal inesperat. Allí s’hi celebrava un casament tradicional real!!! M’he quedat força al·lucinat i, evidentment, he fet força fotos a la gent i a l’indret.

Se m’ha passat el matí volant. Eren quarts de dues quan he decidit tornar al centre, a Insa dong, a menjar. Hi he arribat a les tres… tot i que hi havia molts restaurants tancats (aquí la gen sol dinar a la una del migdia, més o menys) he trobat oberta una franquicia de restaurant coreà, I he dinat coreà, un plat anomenat Man-doo. Una mena de pasta farcida de verduretes tallades molt fines i acompanyades pel sempitern kimchi, la soja i els pebrotets picantets (el diminutiu no ho és en gust, que quedi clar). Per cert, si mai aneu a Àssia, recicleu-vos abans amb els palillos.

I a passejar encara més, però ja no m’he mogut de la “parade”. La festa del naixement de Buda és una autèncica celebració. Aquest país, que té la consciència religiosa molt arrelada; és una finestra oberta amb moltíssims dels països veïns i propers. El concepte religiós Budista, malgrat les moltes “esglésies” existents, és inclusiu, respectuós, antiviolent, en una paraula: Zen. Una filosofia de Pau. Això es percep en celebracions com aquestes. Sóc un privilegiat; una sola setmana a Corea, i enxampo la festa nacional —bé… enguany, la diada del naixement de Buda és el 12 de maig, però ja es comença a celebrar aquest cap de setmana. I en què consisteix, la festa? Bàsicament; a més de les trobades als monestirs dels pelegrins d’arreu dels països busistes que es donen cita a Seúl, la festa té un punt d’atracció amb el “Buddish Street Festival”, al cèntric carrer d’Ujeonggungno. Allí hi he trobat, per a entendre’ns, una mena de Festa de la diversitat Assiàtica, amb el nexe en comú del Budisme. Zona cultural, menjars típics d’arreu, artesania tradicional, àrea de compres, àrea de tallers participatius (llanternes, nines, penjolls d’esmalt, vanos, origami, mocadors, estampació, tints, … brutal!!!), àrea de desitjos, àrea de meditació (el cartellet deia “prova 5 minuts la teva concentració”)… incommesurable. Com us podeu imaginar, ja no m’he mogut d’aquí, amunt i avall, avall i amunt.

A les 5 em trucaria la Laura, i hem quedat que cap a quarts de 7 serien tota la colla a l’estació de Jongno 3(sam)-ga per veure la passada. I m’ha trobat de casualitat. Era a l’altra banda del carrer (6 carrils per banda!). A mi se m’havia acabat la bateria del mòbil que em va deixar. Amb tota la seva colla del món, hem presenciat la cercavila de les llanternes. Comparses amb llanternes de mi-i-una formes i colors, grups folklòrics, carros amb llanternes gegants, monjos, pelegrins, cors, estudiants budistes… Dues hores sense parar, i no pas lent sinó força “pali-pali”, com passen totes les coses al país. La veritat és que jo ja no podia amb la meva ànima. Ha començat a ploure amb més valentia —tota la tarda havia xispejat. Hem decidit anar a sopar, i s’ha de reconèixer que hem tingut sort amb el soparet; ha estat impensablement més fabulós del que hagués pogut imaginar. Sopar amb “espectacle” inclòs!

Les borratxeres són habituals, especialment entre els homes i en cap de setmana. Quan la gent beu, ho fan en desmesura, got rera got, shot a shot i, és clar: la cosa puja i puja… Ahir a la nit, vam sopar en un restaurant amb un grup que estaven de celebració. Era una mena de comiat de “solteria”. Hi afegeixo les cometes perquè la parella anaven cap al segon matrimoni. Vaig al·lucinar amb la beguda que eren capaços de prendre. Hi havia quatre homes —penseu que eren els més grans del grup!— que anaven totalment gats, van anar agafant una alegria a sobre que no us podeu ni imaginar. Un s’entrebancava amb la nevereta del restaurant i la tombava repetidament, l’altre pujava baixava l’escala sense parar —un cop va baixar ben de pressa… I tots ells cantaven. I, com que al pis només erem ells i nosaltres, ens va tocar participar de la seva festa. Van buscar “the boss” —per a ells, cultura de treball, sempre hi ha d’haver un cap— i van trobar la Maria, la portuguesa, que va haver de cantar una cançó. Després les mirades em van enfocar i em va tocar a mi. Ben mirat, què collons! Se’m va acudir cantar —gran cançó!— “La Filomena”. No ho dirieu mai: va ser un èxit. Tothom picava de mans, reia… i me’n van fer cantar una altra i tot! Tot es va acabar convidant-nos a beure a tots un “shot”, altrament anomenat Sant Hilari. Sort que ja marxavem, que sinó encara haguéssim acabat cantant el “Triste y sola”…

Com que la Festa Final s’havia alul·lat —encara plovia, i força—, la colla vam consensuar anar a prendre alguna copa… i seguint la tradició, de cerveseta. Una hora després marxava en taxi cap a casa amb la Nozomi, la japonesa del grup. Els metros xapen a quarts d’onze. Entrava a casa baldat. I avui, després de la dutxa, encara tinc cruiximents als peus. I com m’agrada dir, les cames em fan… xup-xup. Però s’ha d’aprofitar el dia. Crec que ara m’escaparé cap al palau que vaig deixar penjat ahir i, cap a les dues… o les tres… sembla que hi haurà una “barbacou” —se m’acut la cançó de l’Oliver…— al terrat de casa la Laura i la Nozomi. Aquí, la brigada internacional no para!