Ja ha passat altre cop el Carnaval. Les festes boges, els excessos, les disfresses, els tòpics de sempre. Però no estic pas massa convençut que el Carnaval se celebri realment amb el sentit primigeni de la Festa, si més no a la immensa majoria de celebracions a casa nostra. Quan el principal motiu de celebrar res és “perquè toca”, ja no té, evidentment, cap mena de sentit. I amb el Carnaval, això passa massa sovint. En general no es coneix ni l’origen ni el perquè de les celebracions dels carnavals.
Una anècdota il·lustrativa. El propassat dimarts 29 de gener, la meva dona va entrar en una pastisseria a comprar pa. Va estar temptada per uns bunyols, que feien una pinta… Duien un cartellet a sobre: Bunyols de Quaresma. Però si encara no havia ni arribat el carnaval, com podien vendre bunyols de Quaresma? Se li va acudir fer-los el comentari. La dependenta li va assegurar que sí, que sí; que com que ja era Quaresma en tenien, de bunyols. I, a més, li va etzibar:
—és que aquest any, com que Setmana Santa és tan aviat, se’ns ha ajuntat tot; el Carnaval, la Quaresma i Setmana Santa.
La Carmina, s’ho escoltava bocabadada. Fins i tot s’anava mirant una senyora gran, com demanant-li que intervingués… i la senyora li diu:
—sí, sí, i com és que ens han posat la Setmana Santa tan aviat? Que no ho veuen, que se’ns ajunta tot!
La Carmina ni els va intentar explicar que encara faltava una setmana per Carnaval, que la Quaresma començava el divendres seguent al dimecres de Cendra, i que tenia set setmanes com les set potes de la Vella Quaresma i que això eren els quaranta-nou dies abans que arribés la Pasqua, tal i com passava cada any… No valia la pena.
Reconec que a mi no m’agrada el Carnaval perquè mai no m’he trobat visquent un sentiment comunitari que tingués alguna arrel popular o tradicional amb el rerafons de l’efemèride. Sempre he envejat la gent de Sitges, els de Vilanova, els Carnavals de Solsona, les festes d’alguns poblets del Pirineu, les tradicions —antigues o modernes— que dinamitzen, protagonitzen i encomanen la Festa del Carnaval en força indrets del país (fins i tot envejo la Sussietat de l’embut de Terrassa, sí senyor!). Pel que fa al meu poble, Sabadell, reconec que per culpa de la meva feina de titiriteru sempre estic de bolos i no puc participar-hi mai. Reconec l’elogiable tasca del Consell de Cultura popular, però ja sabem que la ciutadania fa massa temps que viu en la letàrgia, i aquest fet sempre juga un paper decisiu en la escassa participació i la vivència de les celebracions.
Ei; de tota manera, el meu escrit d’avui no volia ser crític amb el meu poble, sinó esperançador amb el Carnaval. Enguany, a totes les festes on hem estat treballant, hi hem viscut la voluntat participativa, i no només de la mainada, sinó que també hem notat al gruix del públic les mares i els pares —pares masculins pocs, però a tot arreu n’hi havia algun, sorprenentment per nosaltres. Hem estat a Sant Andreu de Llavaneres, a Sabadell mateix, a Sant Feliu de Llobregat, a Les Franqueses del Vallès, a Granollers, a Mollet, a Alella, a la Seu d’Urgell, a Gavà i a El Perelló. Brutal. Dels meus vint-i-quatre anys a l’ofici és l’any que he disfrutat més els bolos. Tinc la sensació que la gent torna a recuperar les ganes de celebrar les coses en comunitat, més que no pas en massa. I què voleu que us digui: a mi, això em dóna trempera.
