En Ramon Teixidó (@rodixeta) em va entrevistar, i l’entrevista ha anat apareixent a diversos mitjans digitals. Això és com una traca, o bé un castell de focs, que explosiona i s’estén primer al Maresme (Diari Maresme), després a l’Entrevistàlia, se’n va cap al 7 Accents de les terres de Lleida, i continua al FÒRUM.AD, d’Andorra… vejam cap on més se n’anirà.
Us copio l’entrevista a continuació.
Rah-mon Roma:
‘A qualsevol racó del món la música té l’objectiu comú de fer-nos feliços’
Avui entrevistem el cantant i animador infantil Rah-mon Roma amb motiu de la celebració del 35è aniversari de la seva carrera artística, que ja compta amb prop de 5.000 actuacions en directe.
En primer lloc, enhorabona per l’aniversari. Què recordes amb més afecte dels teus inicis?
El que recordo amb més vivesa és la il·lusió en tots els àmbits. La il·lusió que copsava en la mainada, la que vivia en preparar i fer les actuacions i la il·lusió que provocava el boca-orella, que permetia escampar el radi d’acció de les actuacions. I el secret d’aquesta il·lusió sempre ha estat la proximitat; poder parlar amb la mainada, pares, mares i mestres, provocar que ens acostem, que cantem i ballem en comunió, ens abracem plegats, que ens fem pessigolles…
Quines són les teves millors vivències durant tots aquests anys?
En l’àmbit professional he viscut moments encantadors i emocionants. Cantar amb nenes i nens de Costa d’Ivori o de Guatemala, dansar amb joves de Corea, fer d’animador amb famílies a Chiapas, o improvisar una estona de cançons a la Xina és digne de menció… però crec que cada actuació esdevé un repte, també a Santa Coloma, també a Gandesa, a Colera o a Almenar. I a les actuacions sempre passen moltes coses que et fan riure, que t’entendreixen i també et fan pensar. Aquests moments no tenen preu. El que recordo amb més presència són aquelles sensacions de connexió total, sigui amb tot l’auditori o amb algú en concret.
Ha canviat molt el públic infantil i familiar?
Crec sincerament que en essència no hem canviat. L’entorn ens fa evolucionar, certament, i ens posicionem davant dels esdeveniments socials, les incidències tecnològiques i les realitats polítiques que ens influeixen la vida quotidiana. El públic infantil i familiar té les mateixes necessitats que tenia fa 30 anys: necessita riure, deixar-se anar, adonar-se de la persona que té al davant i al darrere, emocionar-se, reflexionar sobre l’entorn, treballar els valors… els que treballem en l’animació hem de continuar provocant tot això, però hem de ser conscients que han passat tres dècades i els llenguatges també han evolucionat.
Com viviu les vostres actuacions en directe?
Les continuo vivint amb molta il·lusió. La participació intergeneracional continua essent un repte constant, així com crear un fil emotiu durant l’actuació; una mena de línia viva que ens porti a participar en diferents moments de sensibilitat, emoció i reflexió des d’una òptica lúdica. I, si bé és cert que tots aquests anys m’han anat ampliant el repertori, sovint m’adono que hi ha uns temes que em serveixen molt més que d’altres, que concentren més els objectius.
Què us suposa enregistrar a l’estudi?
És un treball de creació complet, des de la primera fins a la darrera nota. Suposa moltes hores de preparació, de pensar les cançons, d’assajar-les i executar-les amb la intenció adequada. Abans també era una inversió. Avui, quan comproves el mercadeig que hi ha d’arxius sonors en tots els àmbits, podem entendre que no compensa econòmicament, però és un treball que queda i és molt important que hi sigui.
També escrius contes. Com valores aquesta faceta literària?
La veritat és que escric menys del que m’agradaria. Escriure em fa molt de respecte i publicar encara més, per això tan sols n’he publicat uns pocs.
En què consisteix el teu recull de cançons i danses internacionals?
A part de cançons i danses pròpies, la majoria del meu repertori són adaptacions de temes tradicionals d’arreu del món. N’he adaptat dels cinc continents. Adaptar cançons és acostar cultures. Intento conservar-ne la llengua i la pronúncia original, i cantar-ho tan bé com en el meu català matern. Amb això, descobrim noves sonoritats, situem nous llocs al planeta i, sobretot, entre molts altres valors, es planteja un treball de normalització i respecte de la diversitat i la interculturalitat.
Què s’aprèn tocant arreu del món?
El fet de “tocar arreu del món”, per un costat m’ha ofert perspectiva i molt de repertori. Per l’altre, m’ha fet adonar que, sense excepcions, la mainada canta arreu del món per jugar, per alegrar-se de les vivències que passa i per esdevenir feliços en comunitat. A qualsevol racó del món la música té l’objectiu comú de fer-nos feliços. Aquest fet comú permet la comunicació —en clau d’animació— a qualsevol racó de món.
Quins són els propers reptes del món de l’animació?
L’animació infantil, o musical, és un gènere autòcton a Catalunya únic al món. El repte de l’animació sempre ha estat mantenir l’essència dels orígens (la comunicació, la proximitat, el diàleg, el contacte, el treball lúdic i pedagògic sobre els valors universals…) adaptant-nos a la realitat social i cultural de cada moment. Crec que aquest és un repte constant, i cal que el nostre país entengui i valori aquest tresor.
Un repte que compta amb referents destacats.
Sí. Quan es parla de l’animació infantil evidentment sorgeix la figura d’en Xesco Boix, que en va ser el principal creador i impulsor, però s’oblida totes les altres persones que han – i hem – fet molta, moltíssima feina arreu del país seguint el camí d’en Xesco i fressant-ne de nous. Valorar aquest tresor és també posar a lloc aquesta corrua de treballadors i creadors.
Sens dubte, un tresor que molts apreciem. Moltes gràcies!
Entrevista: Ramon Texidó
