Des que hi va haver la reforma educativa que redefinia els continguts i la nova denominació de l’ensenyament obligatori, vaig pensar que en la meva feina podria fer propostes d’espectacles més acotats, a nivell evolutiu i pedagògic. Després d’anys de contacte escolar me n’adono que en el meu àmbit he hagut de fer unes passes enrera per poder sobreviure sense conflictes de consciència. M’he hagut d’especialitzar en la generalitat, si em perdoneu l’expressió. En l’àmbit de l’animació —la meva disciplina primigènia— m’he hagut d’anar empescant repertoris prou engrescadors com per captar els nens-i-nenes-ganàpies de 6è i que, alhora, no fossin massa complexes per a permetre que ens nens-i-nenes-xicarrons de P3 poguessin seguir-los. 
Si t’atures a mirar-ho, fredament, els qui preparem, oferim i presentem espectacles d’animació a les escoles podriem estar provocant aberracions de l’alçada d’un campanar. A nivell musical, psicomotriu, matemàtic… ja que les necessitats educatives en els nivells que se’ns posen al davant —gairebé sempre des de P3 fins 6è, tots junts— són, evidentment, molt diverses. Ara bé; cal tenir ben present que els espectacles d’animació són propostes comunicadores que haurien de ser capaçes de crear unes dinàmiques de convivència entre els infants de totes les edats. Hauríen de ser capaçes de generar unes actituds de respecte entre generacions, procedències, sexes, cultures… Hauríen de ser capaçes d’encomanar una festa el més natural i creïble possible. Hauríen de ser capaçes, sobretot, de tractar la mainada tal com és: com a persones.
Aquests aspectes —més lúdics, si voleu,— no són també pedagògics? L’art dels animadors —l’animació entesa, evidentment, com a tresor autòcton— rau en saber ser, precisament, un bon comunicador especialista en la generalitat. (Ei! no la de Catalunya!)
