Divendres, 2 de maig
Ahir vaig anar a dormir a la una. Després d’escriure el bloc, vaig estar una bona estona fullejant la guia. Tenia el matí lliure i volia fer alguna cosa una mica sonada, si més no, per perdre’m a Seúl… i si m’he perdut! Me n’he anat caminant, tot xino-xano pels carrers de la zona —gairebé tres quarts de camí— fins a un mercat anomenat Gyeondong. Brutal. Gran, immens, amb un munt de parades, una munió de gent encara acceptable (hi sol haver major gernació a la tarda, però a 2/4 de 12 ja està tot acabat de muntar. Les peixateries, especialment, m’han encantat. Tots els peixos arrenglerats, preparats per volums, per formes i tipus… tot polit, amb regadores i petites mànegues per ruixar el peix… Haig de reconèixer que el color de les verdures i la fruita és molt més cridaner, però és més habitual de veure en altres llocs, i no passa així amb peixateries com aquestes.
Ep!!! Me’n vaig a classe…
* * * * *
Acabo de tornar, a quarts d’1 de la matinada, de fer la cerveseta del divendres. Compartíem taula una canadenca, la Carry, Una coreana, un anglès, la Laura, una americana, dos que no he aclarit d’on eren, un occità, en Jean Baptiste, un romanès i jo mateix. Quan hem arribat, marxaven una parella de francesos, home-dona, però que no són parella; estan casats amb dos coreans… Us juro que amb una sola setmana no és pas possible ubicar la gent al món, i el món esdevé, veritablement, un mocadoret, amb aquest panorama.
Tela, la tarda. A la 1, me m’anava a classe. Avui, d’1 a 3, amb els 11 alumnes de català. Ha estat fabulós. Jo no aprenc tant rapid com ells, però mica en mica vaig copsant les reaccions, els tics culturals, els punts febles… Avui no he comès cap bestiesa gestual, tot i que voldria rebre aquell feed-back que necessito per a continuar i no hi és. Bé; no hi és de la mateixa menera que a casa nostra. Hi és, però diferent. L’has de saber esperar al final, descobrir-lo en gestos i mirades respectuoses… Us asseguro que hi és. El vaig descobrint, sorprenentment per a mi, miqueta a miqueta. La Laura, evidentment, hi fa molt per encomenar l’entussiàsme per assistir al Festival de Cultura Catalana. No paro de rebre salutacions al campus i, ben mirat, només han passat davant meu una cinquantena d’estudiants… dels quals una vintena de nòvios van passar olímpicament… Total, que un s’ho diu a l’altre, l’altre a l’altre… i així anar fent.
M’han fet preguntes, hem estat dialogant, hem cantat, hem dansat, hem rigut força, m’han cantat “El meu avi” en versió de Los Manolos… res a veure amb los nóvios.
A les 5 tenia també una sessió més curteta que l’anterior, d’una horeta, amb els d’espanyol bàsic. Erem 18 persones en total, i ha estat més reeixit encara que amb els alumnes de català. L’experiència coreana qualla. Fins i tot, en acabar la sessió, una alumna m’ha demanat si podria ensenyar-li salsa… i ens hem quedat deu minuts més ballant la salsa. Crec que amb sis mesos potser podria provar de passar oposicions a la HUFS.
He acabat les sessions força content. Després, agafant el bus, hem anat a la zona nord de Seúl, un barri amb alt índex de teatres, restaurants, cinemes, karaokes (també una mena de “plaga” a Corea, com al Japó, però amb una funció molt clara de desinhibició i relació social molt potent). Hem passejat força i ens hem acomodat en una terrasseta a sopar. Amanida de calamars arrebossat amb salsa de sèsam i tallarines amb cloïsses i verduretes (hi havia, us ho asseguro, chile picant, que encara em crema la llengua!). Aquest cop, la conversa ja derivat a la història de les dues edicions passades d’aquest Festival de Cultura Catalana i a l’actual. Diferències, accions, funcionaments, reaccións, actituds de totes les parts… He entès, finalment, moltes coses, i ha valgut la pena esperar fins aquí.
Després, hem passejat tot esperant un bus i jo he aprofitat per fer alguna compra, algun family gift… fins que hem preferit agafar un taxi i anar a petar al Viking Club, on ens hem trobat amb la colla de profes estrangers de la HUFS que explicava abans, per fer la cerveseta de divendres al vespre. Ells i elles tornaven d’una mena de sopar institucional amb els ambaixadors dels països respectius que ténen relació amb els estudis de la HUFS.
Escrivint, s’han fet quarts de dues. Al campus hi ha festa: una banda va tocant rock-punk estripat, justament ara que volia tancar l’ordinador. Què hi farem. Demà, a les 11 hem quedat uns quants per anar a Insa Dong (el barri dels artisans), a la City, a veure algun temple i poder començar a tastar l’aniversari de Buda, la festa nacional en la que tot el país encen milers i milers de llanternes al mateix moment del mateix dia, tot demanant desitjos. No s’encendràn fins el dia 12, però ja es fan els primers preparatius, i no és question de perdre-s’ho…
Com es diria cantant: Cap de set-ma-na!!!
