Dimecres, 7 de maig
Avui és el darrer dia, el dia D, el gran dia del 3r Festival de Cultura Catalana de Corea. Conscientment, parlem d’aquest esdeveniment amb un xic de magnificiència, tot i saber que no és un muntatge gens espectacular, tot i conèixer que les actuacions seran molt senzilles, tot i entendre el reclam del menjar que hem preparat conté una part molt important de la motivació a l’assistència. En el fons, el coneixement i l’experiència sobre Corea i la seva gent que en té la Laura Serrano, fa que sàpiga organitzar amb molt d’èxit una trobada com aquesta. I que quedi clar que el Festival no es redueix a un petit tast gastronòmic. Tot té la seva part important a l’assumpte, a la festa.
Ahir vaig anar a descansar a les dues de la matinada. He somniat fritures, samfaina, crema, all-i-oli, calçots, paella… M’imagino que la flaire concentrada en l’apartament ha despertat els meus sentits de gastronomia indígena autòctona —catalana, és clar— aletargats durant els deu dies que fa que vaig arribar. A les nou del matí, després d’un esmorzar de fruita i una dutxa reparadora, ja m’han arribat les primeres alumnes de la Laura. Ella m’havia trucat abans per organitzar la feina. Amb una brigadeta, a la pista central del campus, han començat a preparar l’escenari: posters de difusió turística i cultural del nostre país, taules parades, prospectes ordenats… La segona brigada, la que ha pujat a casa, era força nombrosa per les dimensions reduïdes de l’apartament. He hagut de repartir feines. Reconec que m’ha agradat. Explicava coses del meu país a les alumnes —el “taller de cuina” ha estat ocupat només per dones— i responia les seves qüestions. Que si estava casat, que si tenia fills, que si la meva feina era cuinar, que si naps, que si cols… M’ho he passat molt bé i, a més, hem fet gairebé tota la feina. La majoria han marxat a les onze, i ja teniem quinze bols de crema cremada, el pernil i el fuet a punt, la samfaina llesta, l’all-i-oli, gairebé totes les truites fetes… però encara quedava feina. S’han quedat un terceto de les alumnes una hora i escaig més treballant amb les truites de patata i ceba i les de samfaina. Després, ha pujat la Laura i no hem parat fins tocades la una del migdia. Ens tocava dinar, i ens hem escapat al restaurant de la facu. 4.000 wons per barba (que són poc més de 2€). La devacle ha vingut després.
Hem decidit donar-nos descans fins les tres. Jo no tenia pas temps d’escapar-me al Palau de Changdenggkoung i, la veritat, estava prou cansat com per dedicar-me un parell d’hores a una escapada perillosa. Perillosa perquè no hi havia prou temps i, ben segur que hagués tingut problemes per tornar puntual. Ha vingut a l’apartament un xicot a deixar-me la guitarra. He estat tocant una mica, he fet una mica de llisteta de possibles cançons, i he fet anar els dits pel màstil, que després de tants dies sense instruments ja em tocava.
Llavors, mentre jo acabava les feinetes de dalt i les brigades transportaven les coses des de l’apartament fins l’escenari de la pista, ha anat venint la devacle. El cel s’ha ennuvolat. Tot s’enfosquia amb una inusitada rapidesa. La gent no ens ho crèiem, però allò estava passant de veritat i haviem de determinar el què. Ha començat a ploure. Hi ha hagut una descarregada força potent. Ha parat. Ara començava aquell moment en el què tot podia ser possible, i el dubte s’apoderava de tots nosaltres. Passavem se tot o traslladàvem? Per sort, hi havia una alternativa… que, amb tota la previsió del món, la Laura havia reservat amb temps feia dies. L’alternativa era la sala d’actes de la HUFS, un lloc molt formal. Què carai: nosaltres ens ocuparíem d’adaptar-ho tot i que fos un espai ple d’informalitat formal. Tornava a ploure. Aquest cop, amb més insistència. Vam haver de bellugar totes les taules a cobert. La pluja, que queia esbiaixada, es colava en aquella mena de porxo-escenari. La Laura va donar el cop de mà a la taula. Traslladàvem… amb tot el que això comportaria. Possiblement, tindriem menys gent. Possiblement, la gent marxaria després de la teca. Possiblement podria ser un fracàs, tot plegat. Però ens ho havíem preparat prou com per què fos un èxit. Teníem dots i capacitats d’improvisació, moltes ganes que tot sortís bé, i un bon equip de voluntaris i voluntàries al nostre servei. Havia d’anar bé. Havia de ser un èxit.
Tothom hi va posar el coll. Tothom s’hi va arromangar. I quan això passa, les coses no poden anar malament. Vam tenir prou gent. La sala no era pas plena, però la gentada que hi havia era la necessària per considerar l’assistència exitosa i per considerar la gent justa perquè no hi hagués massa aglomeracions a l’hora del menjar. La Laura va presentar l’acte amb un discurs breu, concís i molt centrador, donant la benvinguda, agraint les col·laboracions, enquadrant molt bé l’acte i fent un retrat de la llengua catalana, de Catalunya i de la tasca d’ensenyament a la HUFS. Després, sense preàmbuls, va obrir la veda pel menjar. La gent s’hi abraonava… cívicament i amb mesura… desmesurada. Els porrons no es bellugaven i me’n vaig ocupar. La gent ho va trobar pintoresc, i alguns ho volien provar. Crec que el vi va començar a fer efecte, però en el millor sentit —tampoc hi havia cap voluntat d’engatar ningú. La gent conversava, bevia, menjava, comentava la jugada, se sorprenia del menjar i demanava explicacions… el menjar va començar a desaparèixer… Mentretant, el meu ordinador s’escalfava. Haviem preparat una selecció de música en català per aquella estona i no paraven de sonar Els Pets, La Carrau, Quico el Cèlio, Quimi Portet… Rah-mon Roma, els Gossos, La Troba Kung-fu…
El menjar va ser un èxit. En Jaume Giné, em va confessar que feia molts dies que no disfrutava menjant com aquella nit. Estava becat per tres mesos i ja n’havia complert una mica més d’un, a Seúl. Va disfrutar amb la truita de patates, i amb el pernil, i amb les paelles —confesso que jo no les vaig ni veure, les paelles.
Va començar la part de les actuacions. Los novios van estar espectaculars. Van cantar clàssics latinoamericans (Besame mucho, La Bamba, Guantanamera, Quizás) amb una coreografia de percussions treballadíssima i molt resultona. Amb unes veus prou compaginades i uns vocalistes amb estil i bon deix. Llavors ens va tocar a nosaltres, els alumnes de català, la Laura i jo mateix, per cantar “El meu avi” a l’estil de Los Manolos. Va ser un èxit.
Com que la gent va aplaudir i nosaltres vam allargar, el públic va vibrar. Llavors, em van deixar sol a l’escenari per cantar algunes tonades. Vaig encetar amb una cançó de pandero i unes quartetes a l’estil de l’Ebre, amb el “De Roquetes vinc…” en el paper de tornada. No vegis; el públic hi estava abocat, deixat anar i participatiu. Llavors, vaig començar a sentir crits del darrera de l’escenari —eren les alumnes de català!— i, és clar, es va encomanar a les butaques uns “Encore! Encore! Encore!”… que vol dir una altra, una altra, una altra! Jo no em vaig fer pregar massa. I va ser aclaparador. Però el millor de la nit estava per venir. Quatre danses preparadetes van fer les delícies dels assistents. Vam demanar la col·laboració del públic per a pujar a l’escenari i vam muntar una rotllana prou macota que ocupava tota l’escena sense apretors. El rogle, La Bolangera, La Xampanya i El Cercle van ser les quatre candidates. Quatre danses tradicionals senzilles (i un xic adaptades) van servir per mostrar un xic de tradició i folklore, i desentumir qualsevol entumiment. A l’escenari, a part dels alumnes de català i alguns d’espanyol, hi havia professors universitaris, la Kyunghee (la jefa de la Laura), alumnes de la HUFS, i les meves apreciades brigades internacionals en pes!!!
Veure tota aquella colla dansar va ser una recompensa a totes les hores esmerçades en muntar aquell esdeveniment. I encara. Encara vam comentar que tots els prospectes que hi havia a voltant de l’escenari eren per qui els volgués. Prospectes que retrataven aspectes del nostre país —molta de la gent que hi havia allí tenien ja algún coneixement bàsic de Catalunya. Després, els agraïments i els obsequis. Vaig obsequiar a la Kyunghee Kim amb una barretina, a la Laura una segona, i pels onze alumnes de català de la Laura un plec de samarretes meves. Tothom va estar molt agraït per tot plegat, i vam acabar l’acte amb un multitudinari aplaudiment mutu. La gent s’havia quedat fins el final, no pas per compromís, sinó perquè s’hi estava bé. Hi havia hagut un molt bon ambient.
Quatre comentaris, quatre encaixades, comiats… i ens en vam anar a sopar tota una colla de gent; les estimades brigades, la Kyunghee, la Isabel (professora d’una altra uni), tres alumnes becades d’Erasmus que no s’havien volgut perdre la festa, la Laura i en Marty. Soparet coreà i brindis cervesero. 
Però la nit no va acabar aquí. Jo marxava l’endemà, s’havia acabat la feinada de les Jornades i hi havia molt bon ambient… doncs vam muntar la Marty’s Party… a casa en Marty, és clar. Musiqueta a dojo, conversa, peliculetes i fotos de la festa (vaig baixar el portàtil i em van passar totes les fotos i films que la gent havia fet durant la festa) i altra vegada danses. Havia baixat també l’acordió i en vaig tocar algunes (catalanes i d’arreu). Que si un vals, que si una masurca… i ens vam aventurar a fer-ne de les típiques amb músiqueta. La nit també va ser espectacular. Cap a les tres, em vaig decidir a retirar-me. La meva “responsabilitat” es va destapar. Haviem quedat a les 10 del matí per anar a buscar l’autobus cap a l’aeroport… i encara tenia l’apartament fet un nyap i la maleta per fer. I necessitava dormir, descansar una mica tanta tensió acumulada durant tot el dia. Em vaig anar acomiadant de tothom —no pas abans de regalar les barretines que em quedaven—, petons i abraçades un a un. Encara hi va haver algun intercanvi de targetes. Quan em vaig estirar al llit —no sé pas, de veritat, l’hora que devia ser llavors— em sentia totalment satisfet. Ja no recordo res més.
