El proppassat mes de gener vaig ser a Nafarroa i a Euskadi per bolos. Tenia un dia lliure i havia trucat en Carles Belda per quedar a Zugarramurdi, el poble on viu, a dinar plegats i fer-la petar una bona estona. La trobada va ser molt més que agradable. Vam parlar de molts temes i, un d’ells, em va refermar les meves teories sobre el tret distintiu que és l’animació a casa nostra.
Sí, gent, sí; en Carles veu el nostre país i tot el que el conforma des de la distància, des de lluny. I és potser així com les coses es veuen més objectivament.
Fa molts anys que em dedico a aquest ofici tan particular. I fer pinya m’ha semblat sempre necessari, així com obrir mires a d’altres professionals, tant del país com de fora. Si bé a casa nostra hem anat trobant espais (fires, mercats, trobades, xarxes, rialles, rodes, AMAPEI, TTP…) hem trobat força dificultats a l’hora de trobar contactes fora dels Països Catalans. La nostra manera de fer animació no exixteix fora de les nostres fronteres, així de clar. Des de l’època d’en Xesco Boix, a qui no podem negar el mèrit de ser el pare de la criatura, hi ha hagut molta gent que ha anat forjant un estil peculiar de fer els espectacles d’animació. Avui dia, m’atreveixo a afirmar que aquesta disciplina és un gènere únic al món, un tret diferencial de la Cultura Catalana… un tresor… i no sabem el què tenim. No ho saben els Ajuntaments, no ho saben les associacions, no ho saben ni els esplais ni els agrupaments… ni nosaltres mateixos, professionals del ram, ho sabem!
Quan surto a fer bolos d’animació fora de Catalunya, la gent es sorprèn del que pot arribar a dinamitzar una sola persona, el que pot arribar a comunicar, de les propostes d’animació, de la capacitat d’alimentar el feed-back que tenim… i és que no estan gens acostumats a espectacles com els nostres. En canvi, a casa nostra se n’arriben a fer tants, i de nivells i qualitats tan dispars i diversos, que no hi donem el valor que tenen els que estan ben fets. En aquest petit país nostre potser encara fa falta que ens mirem les coses de la mainada amb criteri, però cal , i amb urgència, que valorem els nostres trets distintius d’identitat.
