Dijous, 1 de maig. Festa del treball, treballant.
Vès per on; aquest matí, tot ben relaxat. He dormit força i d’una tirada. Em sentia cansat, però en principi no m’ha semblat pas estar esgotat. Després d’esmorzar un entrepà i aigüeta —havia anat de compres el dia abans a comprar tots els elements de subsistència— he volgut anar al mercat més proper de la HUFS, però no m’ha anat bé l’aposta. A les deu del matí, tot just algunes paradetes començaven a muntar-se. Passejant pels carrers, recordava els Hutons de Beijing, uns carrerons dins d’una gran illa de cases envoltada d’avingudes amples. La sensació era la mateixa: de foraneïtat.
Després me n’he anat a passejar pel campus de la Kyung Hee. Un campus monstruós, gegantí, amb una universitat farcida d’estudis. La sola visió de la biblioteca, t’esparvera, ja que sembla Notre Dame (la veureu al fons de la foto)… però hi ha edificis de tota mena; des de prosoviètics (residencia d’estudiants), fins a senyorials (similes amb el Partenó, són de fàcil efectuar, passant per escocesos (reproducció d’un Castle), límpics (un pavelló esportiu magnificient)… una passada… i pleníssim d’estudiants.
Hem anat a dinar amb la Laura, la Maria Joao —portuguesa—, la Letizia —brasilera— i la … ¿? Ara no recordo el seu nom… que és coreana. I hem triat un restaurant japonès. Per menjar pasta amb xampinyons, o bé truita amb gambes, o bé arròs al curry. Un menú típic, boníssim i ben barat (uns 7.000 wons. Perquè us feu a la idea, un euro són ara 1.600 wons). Al vespre soparem carn amb verduretes, tipus fondue, però sense oils. Amb una miqueta de greix per netejar el recipient i santes pasqües. Al vespre sopavem amb una portuguesa, una brasilera, un austríac, una parella d’alemanys embarassats de 20 setmanes i una anglesa. Ja us dic jo que acostuma a sert habitual, i arreu. Els forasters, quan ho són, se’n senten. No hi ha res a fer. Nercessiten riure’s de les circumstancies en què estan immerses i, sobretot, compartir stones per alliberar-se de les càrregues ocasionades per les grans diferències culturals i el que això comporta per a la convivència. Pel que copso, la militància cultural —deixeu-m’ho anomenar així— té uns limits ben clars quan no tracten amb respecte el professorat estranger. Baixar sous, pressionar, controlar, manipular… són verbs que he anat sentint a les converses d’ahir, i especialment d’avui. I és que, com s tot arreu, passen coses contínuament!
Avui he participat a la primera classe; un grup d’estudiants d’espanyol de nivell intermig. 20 alumnes amb els que he pogut explicar —en un castellà no gaire quixotesc, tot sigui dit de passada— concepts bàsics de la dansa a Catalunya. Partint de les cançons de bressol, el contacte físic amb els pares i els jocs de falda, hem arribat a la dansa a l’escola i a les festes populars per passar als esbarts i les manifestacions populars de festa que inclouen les danses. Tot breu i intel·ligible, clar i escuet. Llavors hem ballat algunes danses, tant catalanes (El Patatuf, La Bolangera, Volta cap aquí…) com d’animació i en llengua espanyola (La Conga, Para bailar…) i d’arreu del món (un Cercle, un Vals familiar…). Havíem començat amb algunes cançons i algun joc per trencar el gel. La sessió ha estat de gairebé dues hores i haig de reconèixer que m’ha costat. M’ha costat també alguna reprimenda de la Laura (és de mala educació assenyalar la gent amb un dit! No haig de jugar-me-la quan ballo mirant directament els ulls de la gent, ni fer ballar una persona sola enmig d’una rotllana, ja que ténen molta vergonya). L’experiència ha estat força reeixida i, si més no, els alumnes han mostrat un interès en tot moment. Pot ser també per disciplinats? Aquí hem tingut una gran falla: no hem fet cap foto ni cap filmació!!!
Després ha vingut la sorpresa. Teniem cita amb el grup de música “Los Novios”, que són una trentena llarga i fan els seus assajos els dimarts i els dijous de 6 a 7 de la tarda. La Laura els tenia avisats, sabien qui era jo i que hi aniria… i han passat olímpicament de nosaltres, especialment de mi, és clar. Han continuat fent allò que tenien programat com cada dijous: assajar algun tema en espanyol (és un grup d’aficionats del departament d’espanyol). El tema d’avui es titulava, i quina coincidencia amb la situació, “Dónde voy”. Reconec que estava descolocat, al·lucinat, desprovist de cap explicació entenedorament lògica que pogues justificar aquesta actitud… però podia arribar a pensar que no estaven ben informats, o que havia dit alguna cosa improcedent, o que… però la Laura estava encara més al·lucinada que jo. Amb l’experiència de dues jornades, sembla que ho pugui tenir tot controlat, però no és així. Sempre hi poden haver sorpreses… que és allò que escrivia no fa gaire!
Jo havia deixat la càmera sobre el pupitre per no oblidar-me’n… però no hem tingut ni ganes, ni esma, ni pensamentde fer cap foto!!!
He tornat a veure un minut els practicants de l’Aikido. Avui us deixo escoltar dos segons el seu so.
Els comentaris estàn tancats.