Un dels records més agradables que tinc a l’entorn de la música és la imatge de quan el pare ens portava algun cassette a casa, o algun disc de vinil. Pots comptar; el més probable és que no fos per a mainada, o que fos un obsequi d’alguna caixa d’estalvis —què se n’ha fet d’aquelles iniciatives, d’aquells detalls… ja no es regala cultura?—, però això no tenia la menor importància. El que ens il·lusionava era poder fer el gest màgic de col·locar la cinta al seu lloc, tancar la porteta i apretar el play, o bé treure el disc de la funda, del sobre de plàstic transparent i posar-lo centrat al mig del plat, i acompanyar amb molt de compte l’agulla al primer solc… sempre amb els missatges de fons pertinent: “Vigileu de no tocar-lo amb els dits, i compte amb l’agulla, que el podeu ratllar!”. Escoltar música llavors, era tot un esdeveniment.
Avui em continua fent molta il·lusió que em regalin música. Com tots els mortals, tenim gustos, criteris, predileccions… però també moltes més possibilitats, i no em refereixo precisament a les econòmiques: som a l’època dels eMules —aMules pels que som maqueros—, dels MP3, els MPEGS, els iPods i els verbatims… Tenim més possibilitats, també, de descobrir noves veus, nous grups, noves passions. I si alguna cosa m’agrada, sóc d’una impaciència exagerada… m’ho compro jo mateix! Encara que ja ho tingui verbatimitzat, tot sigui dit. La música ha esdevingut un bé cultural omnipresent i immediat. Amb tot, regalar Música —fixeu-vos en les majúscules— crec que continua essent un gest molt apreciat.
Ara bé; és tan fàcil aconseguir música, que acabem infravalorant-ne la seva riquesa, el seu valor (que valguin les redundàncies!) i, d’altra banda, crec que és tan fàcil enregistrar temes i fer-ne un producte sonor, que els nivells de qualitat han caigut espectacularment. Destriar el gra de la palla és una feina cada vegada més difícil.
Totes aquestes reflexions, tots aquests pensaments, me’ls han provocat uns companys de feina en obsequiar-me un cd. No; no complia anys, ni era el meu sant, ni em devien res. Van fer-me un obsequi amb totes les de la llei. Però em van posar una condició: que en parlés en aquest blog, que en fes una ressenya. Ja coneixia en Jack Johnson d’haver-lo escoltat en alguna peça aïllada del seu cd In between Dreams (2004), però el fet de tenir aquest Curious George (2006) a les mans, m’ha permès escoltar peça a peça la conceptualitat d’un disc rodó. Senzill, però ple de matisos, farcit de detalls sense cap gratuïtat —musicals, melòdics, rítmics i de text. És un cd que entra com si res i, cançó rera cançó, se m’està fent imprescindible. Té una unitat i té un estil propi. Les col·laboracions tenen sentit; quan tot sembla fluir sense que l’oïdor faci cap mena d’esforç, el Jungle Gym (vull conèixer en G. Love) arrenca amb matisos nous, Lullaby (tinc ganes d’escoltar Matt Costa) et fa tancar els ulls tot i estar ben despert, i a With My Own Two Hands entra a format part de la història del mico George un Ben Harper en total complicitat i confabulació amb en Jack Johnson. No hi ha un hit al disc. El disc és el hit i totes les cançons hi contribueixen. Tot és possible a l’univers d’Upside Down, em recuperaré millor amb tu al costat en Broken, som estranys, ben “rarets”, tot plegat per això People watching… cada cançó és una història narrada amb una sensibilitat planera i molt entenedora, amb un llenguatge senzill i directe, i les històries són d’aquelles que tenen una lectura tan propera que en alguns moments penses que t’han escrit la cançó precisament per a tu.
No ho havia dit, encara: el disc és la banda sonora de la película d’animació homònima: Curious George (l’enllaç us conduirà a un univers de jocs, films, retallables, sons, cançons… sobre aquest mico curiós). I a partir d’aquest cd, voldria estirar un fil invisible que em porta a pensar en la realitat de les publicacions de música per a infants al nostre país. Reprenent el discurs sobre la facilitat d’enregistrar a casa, és molt fàcil aconseguir un previ, una interface, un Logic (o ProTools, Sound Studio, Reason, BandInABox, SoundSoap…) i un ordinadoret. El que realment continua essent difícil és fer una bona cançó i saber-la interpretar amb un estil propi. I fer una col·lecció de bones cançons sembla una tasca de titans. Llavors, encara queda la feinada de fer-ne un disc conseqüent, amb un missatge unitari i un so propi, contundent i expressiu. Fer un disc que aporti alguna cosa nova al panorama actual, farcit de mimetismes i revivals, de falsos discs pretesament “senzills” que són plens de buidor. Això és el que realment manca a casa nostra.
Fa temps, era assidu dels prestatges de “música infantil” (així s’anomena, comercialment parlant), i me’n regalava moltíssima. Avui, abans de comprar res, m’ho miro i remiro amb lupa. Tinc la sort que conec molta gent del gremi i me n’escolto molts (ei; i me’n regalen alguns, també). Ara bé; amb l’ànim de ser crític i constructiu, val a dir que ens cal destriar a tots el gra de la palla. Valdria la pena seleccionar millor el material, ser més autocrítics, evitar aquesta mena de competència per veure qui edita més en el menor temps possible —ja ho veus; i si el disc és passa-que-t’he-vist, que ho és, de què t’ha servit l’esforç… tot i que sovint no s’hi ha dedicat ni un mínim d’ídem (vull dir d’esforç). De què serveix col·leccionar publicacions, engrandir el nombre curricular d’edicions si no s’aporta res de nou, si el discurs està desfasat, obsolet, recitat mil vegades fins a la sacietat, gastat i buit, avui en dia? —el meu sogre, estudiós de la psicologia evolutiva, diria que estem en una etapa anal, caracteritzada precisament per això, per la intenció acumulativa i la voluntat de cridar l’atenció… que es quedarà en no-res en el futur. A molta quantitat, ja ho deien les àvies, poca qualitat. Al pot petit hi ha la bona confitura.
Encara queda molt a dir en la música per a infants, i hi ha professionals seriosos capaços de fer-ho. El que falta avui dia, és gent que s’atreveixi a opinar críticament i amb criteri, i que s’entomin les crítiques amb enteresa.
