Quan confrontem dues cultures sempre hi ha diferències de comportament, maneres de fer antagòniques, curiositats i rareses entre elles. Quan caus de cop en un món cultural nou, te n’adones realment de la necessitat d’aclimatació i que algú et faci unes prèvies informatives aclaratòries.

Escriure els noms propis. Mai no ho has de fer amb el color vermell. No només és una gran manca de respecte, sinó que és sinònim de mal averany, ja que el color vermell simbolitza la mort. És el color que s’utilitza pels morts al país.

Assenyalar directament algú amb el dit. És ofensiu. Quan organitzo danses, acostumo a assenyalar la gent per triar parelles o grups, donar paper d’home o dona a la gent… Mal fet. Si vols assdenyalar algú, ho has de fer amb el palmell de la mà cap a tu mateix, i gestualitzant lentament.

Danses de convit. He de renunciar a aquest tipus de danses. La vergonya paralitza els joves. És impensable que algú vulgui situar-se al mig d’una rotllana. Patiria un xoc de ridiculesa espantós. Tanmateix, he hagut de prescindir de moltes danses tradicionals perquè per ballar-les es feia indispensable establir contacte físic. En d’altres, les he adaptades per a evitar-lo.

Tocar. A mi, com a bon mediterrani que m’agrada comunicar corporalment, aquí de tocar, res de res. Màxim al bus o al metro quan van plens, però no passa ni això!

Gesticulació corporal. Els coreans no són molt expressius. Opten per limitar el contacte directe amb el cos a una escueta apretadeta de mà cortès. Diuen que la gesticulació excessiva pot arribar a ser ofensiva o, si més no, fer creure que el qui gesticula està enfadat. Demostrar afecte públicament no és gens comú, sobre tot en les persones més grans. Ara bé; en tema de reverències, són els reis! Per norma, els joves reverencien els majors, i quanta més diferència d’edat, gairebé podriem dir que més angle d’inclinació.

Jugar. He vist en repetides ocasions aquest joc que teniu al video. M’ha costat filmar-lo, perquè sempre l’atrapo a punt d’acabar-se, però he entès que és una mena de pedra-paper-tisora que, en aquest cas, serveix per a pujar graons quan guanyes. Qui guanya més jocs, puja més graons, així de fàcil!

Sabates. Com que a Corea és tradicional seure, menjar i dormir a terra, és preceptiu treure’s les sabates quan entres en una casa coreana, o en alguns restaurants. No és mal vist, ans el contrari, es jutja cortès mostrar els peus nus, tot i és més recomanable anar amb mitjons —o mitges— al visitar alguna família coreana.

Invitacions. Els ciutadans del món són força dispersos en el tema de les invitacions. La mentalitat coreana no accepta que cadascú pagui la seva consumició, sinó que seràs convidat o hauràs de convidar.

Salutacions i expressions de gratitud. Són importantíssimes pels coreans. Cal començar un encontre amb salutació, respondre i rerespondre. Quant més edat dels que es presenten o despedeixen s’ha de mostrar mes respecte i és preceptiu reverenciar-se davant la persona major. Això pel que fa a normes d’educació.

Edat i estat civil. Com a vigència de les creences de Confuci, que continuen essent molt vigents a dia d’avui, els coreans dónen molta importància a l’edat. Els menors han d’obeir els majors, sense demanar explicacions (ja els ensenyariem Confuci als nostres fills, a vegades!). Una persona casada és considerada adulta. E veu que era per això que les alumnes de català i d’espanyol em preguntaven l’edat i si estaba casat. No era pas per lligar amb mi, sinó per saber si era adult!