Una imatge dels Alps a vista d’ocell
Dimarts 29 d’abril
Tot ha anat amb molt de temps. Sortir d’hora, arribar a l’aeroport d’hora, fer le coses amb temps, sense sorpreses… tal i com m’agrada, tot i que de sorpreses sempre n’hi haurà.
El taxista m’ha explicat una bona aventura. Avui, és el dia de la tornada entre el Manchester i el Barça. M’ha dit que és un mal dia per viatjar per això… i em comenta que n’hi va passar una… Tenia la intenció de veure l’anada. S’havia ben preparat i acabava el servei quan li van trucar de centraleta per fer un viatge a Barcelona. Era a les sis. Va calcular que tindria temps per anar i tornar i podria empalmar amb el partit. Perfecte. Accepta el serve ii va a buscar una senyora gran, una àvia, que anava amb la seva néta. Quan són tots al taxi, el taxista demana on les porta, i l’àvia contesta:
—Apa, que no l’hi han dit? Doncs anem a veure el partit del Barça. I el servei és amb espera…
Brutal. El taxista va buscar un bar amb el pay per view als voltants de l’estadi. Va perdre’s la darrera mitja hora del matx, però va poder veure el partit… encara que sense les comoditats que hagués disfrutat a casa seva.
REGAL INESPERAT
Rodes, murmuris, gestos muts,
s’escorre el temps, tot es confon,
veus de colors trenquen l’embruix.
Tot això que passa és de debò.
Dibuix d’acords entre el garbuix
sonen discrets des d’un racó.
Les fràgils notes del llaüt
canten enmig de l’aeroport.
La funda es tanca,
el music marxa.
A l’aeroport he tingut una agradable espera de vol cap a Frankfurt. Un music estava assajant amb el seu llaüt i l’espera es feia molt agradable escoltant música medieval trobadoresca. Són aquells regals que no t’esperes. Ell anava a Lyon, però la seva música ha rondat per l’atmòsfera de la llançadora…
He fet les trucades pertinents al Roger —per saber com estava i acomiadar-me d’ell, que és per ell que sóc on sóc aquests dies—, en Quico —tenim feina plegats només tornar— i a la Carmina —sempre tindrem feina, ella i jo.
En aquests moments, sóc a la Gate C16 de Frankfurt, esperant l’enllaç cap a Seúl, envoltat d’orientals i alguns specimens catalans com jo, però que, ben segur, ténen un objectiu ben different del que m’ocupa en aquest llarg desplaçament a les antipodes de casa. Jo vaig fent pràctiques amb la meva imatge facial per poder practicar l’anonimat.
