Bons auguris. Tot semblava començar bé. Entrar al Teatre Principal de Sabadell, recentment restaurat, imposa. És una bombonera molt llaminera. Haig de confessar que en veure el gran desplegament d’equipament tècnic a la sala, les meves espectatives van augmentar, i m’emocionava d’imaginar-me la de sons que sortirien d’aquells samplers, dels loops, de les bases, dels sons pregravats, dels sons que s’enregistrarien i es reproduirien aquella nit, a més dels sons, músiques i lletres d’en Jorge Drexler, que tenia l’auditori rendit des del primer moment, no es pot negar.
Ja va ser un conert bonic, ja, però la paciència que va mostrar el respectable, també va ser exemplar. Després d’un inici molt reeixit a partir d’una base que anava aproximant-se suaument com la brisa marina i que va quallar amb la cançó “Un país con el nombre de un rio”, el concert prometia molt. La gent, corejava les seves cançons amb llibertat i cantàvem deixats anar i amb tendresa, tal com ell anava cantant… però va aparèixer un grill. Un animalet tan petit va ser capaç de fer-se sentir, va ser capaç de crispar l’estat d’ànim d’un cantant que semblava tenir-ho tot sota el seu control. Entre que era nit d’estrena de la nova gira, que el repertori nou potser no el duia molt rodat i que el grill que sentia pels seus monitors d’última generació el van començar a posar nerviós, en Jorge va perdre els nervis i va dir —crec— coses molt improcedents, com que aquella nit que justament el filmaven unes càmeres, li havia de passar allò, que no li havia passat mai una cosa així (després he sabut de dos casos més…)… En començar “Mi guitarra y vos”, el públic seguiem el ritme picant de mans. Amb una rebequeria digna d’un nen malcriat —molt astuta, si voleu—, ens va fer callar… piqueu amb els dits, que em desconcentreu, va venir a dir. Des d’aquell moment, la gent no gosava cantar, ni picar els dits, ni moure’s… Entre comentaris als tècnics per si ens podia arranjar aquell so, comentaris contra aquell minúscul i innocent grill i alguna que altra sortida de to pels nervis que li corrien —subtil, sí, però d’un egocentrisme exagerat—, el públic també ens vam posar tan nerviosos. Tant, que molts estavem a punt d’aixecar-nos i marxar. Però va reaccionar a temps. Va deixar pedals, sàmplers i tècnica per asseure’s a una punta de la tarima de l’escenari i va deixar que la gent demanés les cançons (així ens ho feia creure). A partir d’aquell moment el concert va fer un tomb. Es va relaxar —com ell— i, malgrat un cúmuls d’equivocacions en les lletres i en la digitació dels acords —professionalment molt ben resolts, si voleu—, el concert va ser proper, càlid, tendre, emocionant. Tant, que fins i tot, ens va comentar que ens havia “regalat 25 minuts de concert”, cosa que em va semblar de molt mal gust després del que havia aguantat el públic.
Res; que vam tenir la sensació que el concert el feia per ell —totes les càmeres del film d’en Huerga l’enfocaven a ell—, i que quan les coses no sortien com havien de sortir llavors vinga a buscar culpables… que si el grill, que si els tècnics, que si la massa dels llums… ell no podia cantar amb aquesta pressió (¡?¿?¡?). I potser va ser aquesta pressió, la d’un minúscul grill, la que va créixer i es va fer gran com una bola de neu.
Em sap greu que el Drexler al que admiro tant per les seves cançons, s’hagi mostrat tan humà. Però, de fet, tots som humans i, per tant, hem patit una nit de mala sort. Ell pel fiasco de concert i jo pel mal rotllo que em va deixar.
Ara que, si puc, tornaré a algun altre concert seu, i creuaré els dits, no sigui que un grill entri a la sala i ens ho torni a desmuntar tot.
